El jueu convers, Mateos Alemán, autor de la novel·la “Guzman de Alfarache, Atalaya de la vida humana”, escrita l’any 1.599, deixa escrit -i ho transcric en llengua castellà que és en la que originàriament va ser escrit-, que: “Débense buscar los amigos como se buscan los buenos libros. Que no está la felicidad en que sean muchos ni muy curiosos; antes en que sean pocos, buenos y bien conocidos”.
Entre els meus pocs amics, hi conto un que no té les mateixes arrels ideològiques que jo, amb qui vam estudiar junts al Col·legi Episcopal de la ciutat de Lleida, fa una bona munió d’anys, on ambdós vàrem cursar primària i batxillerats, elemental i el superior. Deia que no té el meu mateix color polític, us en parlo de Paco Piniés, que ha sofert un revés personal, aquesta primer setmana d’agost per part dels seus correligionaris del Partit Popular, en fer-lo fora de la seva condició d’assessor d’aquella organització política, a l’Ajuntament de la ciutat, de mala manera, per SMS i sense que pogués treure els seus efectes personals del despatx, actitud caciquil com no pot ser d’altra manera i gens atribuïble a persones amb un mínim de formació i educació, ho lamento perquè als tres els conec, als tres regidors que han propiciat aquesta barroera manera de fer pagar al pobre una pugna política que va una mica més enllà de tot plegat, en tot cas dona entendre el nivell humà, però també polític del grup al que en Paco pertany i que l'ha "purgat".
Des d’aquest blog, mostrar la meva solidaritat personal i amiga amb l’amic Piniés, amb qui discutim no poques vegades, però sempre dins dels paràmetres que han de ser propis a dos persones amb una formació i una cultura, solidaritat cap a ell, per haver aconseguit fer d’un ningú un candidat que quasi assoleix els mateixos resultats que en la legislatura anterior, tot i la seva vergonyant afonia i absència d'algun debat i veure's obligat a llegir les notes que li havia preparat en Paco. Que poca memòria, que poca memòria!
Paco, sigues fort i pensa que, com va dir l’emperador Marc Aureli -un antic sacerdot estoic-: “la veritable manera de venjar-se d’un enemic és no semblar-s’hi”
Entre els meus pocs amics, hi conto un que no té les mateixes arrels ideològiques que jo, amb qui vam estudiar junts al Col·legi Episcopal de la ciutat de Lleida, fa una bona munió d’anys, on ambdós vàrem cursar primària i batxillerats, elemental i el superior. Deia que no té el meu mateix color polític, us en parlo de Paco Piniés, que ha sofert un revés personal, aquesta primer setmana d’agost per part dels seus correligionaris del Partit Popular, en fer-lo fora de la seva condició d’assessor d’aquella organització política, a l’Ajuntament de la ciutat, de mala manera, per SMS i sense que pogués treure els seus efectes personals del despatx, actitud caciquil com no pot ser d’altra manera i gens atribuïble a persones amb un mínim de formació i educació, ho lamento perquè als tres els conec, als tres regidors que han propiciat aquesta barroera manera de fer pagar al pobre una pugna política que va una mica més enllà de tot plegat, en tot cas dona entendre el nivell humà, però també polític del grup al que en Paco pertany i que l'ha "purgat".
Des d’aquest blog, mostrar la meva solidaritat personal i amiga amb l’amic Piniés, amb qui discutim no poques vegades, però sempre dins dels paràmetres que han de ser propis a dos persones amb una formació i una cultura, solidaritat cap a ell, per haver aconseguit fer d’un ningú un candidat que quasi assoleix els mateixos resultats que en la legislatura anterior, tot i la seva vergonyant afonia i absència d'algun debat i veure's obligat a llegir les notes que li havia preparat en Paco. Que poca memòria, que poca memòria!
Paco, sigues fort i pensa que, com va dir l’emperador Marc Aureli -un antic sacerdot estoic-: “la veritable manera de venjar-se d’un enemic és no semblar-s’hi”
