..que no me la porta pas el vent

En la imatge un dibuix caligràfic xinès amb el meu nom.

Ha estat aquest un estiu estrany que sembla voler derivar cap a la seva normalitat, finalment, que no és altra, precisament, que la de poder retrobar-se un mateix, i iniciar aquella reflexió que les estacions i els meteors ens demanden; lluny de tot plegat, lluny d’aquella activitat professional que ens entusiasma, però també lluny de tot el teu entorn, per a valorar com han estat els darrers 365 dies o simplement els 100 darrers.

Amb tota probabilitat demà encara serà un dia intens, per la bondat i la transcendència del moment que no vull pas obviar ni menystenir, ans al contrari, em sembla prou assenyat per la meva part de recórrer la nit abans de tant transcendental dia, a la lectura i relectura en calma com em recomana una bona amiga, d’uns versos del poeta de la Dinastia de la cançó, un poeta de la Xina imperial: Yang Wanli, que va viure entre el 1.127 i el 1.206, escrit en mandarí: 楊萬里.

Va escriure aquest mestre, donat a enaltir mitjançant els seus poemes la bellesa i els misteris de la natura, de la flora i de la fauna, un bell poema titulat, Una nit d’estiu a la recerca de la frescor[1], que deia així:

Aquesta nit la calor

És tan aclaparadora
Com aquest migdia;
Obro la porta i rebo

La claror de la lluna.

D’un fons atapeït

De bambús

I frondosos arbres
M’arriba el ric-rac

Dels insectes.
Per moments sento

Una lleugera frescor

Que no me la porta pas el vent

[1] Estacions, poemes de les dinasties Tang i Song, traduït per Shi Bo. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona. 2005. pg. 54