La foto és de Maciej Bodek
La fira acostuma a explicar-se segons li va a cadascú i la visió de les coses té tants de matisos distints i tants graus des d’on mirar-se, que aquella humana reacció de discutir els punts de vista dels altri resulta estèril i fútil, com rebatre la bellesa i la capacitat de vol d’aquell rossinyol que senyoreja un racó de bosc. Veure els bancs vuits d’aquell 1938, sota l’enfoc “dei fasciti” i llegir la reflexió que ningú no els ocupa a la solana, com si no passes res, com si els morts no fossin encara al terra deixats, sagnants, sota la rialla pèrfida de qui testimonia una ciutat abandonada i trista: esgarrifa, perquè el testimoni en blanc i negre ens descriu una mirada, un enfoc, un valor i ens diu això si, que el somriure negre va passar per una ciutat que potser no va poder plorar els morts....una anècdota, calia alçar el braç.
*Lleida 1938, José Demaría "Campúa" I.E.I., Sala Montsuar del 5 d'agost al 7 de setembre de 2008
