Apel·lant de nou als sentiments i les emocions, Barack Obama, publicita sobre una referència comprensible al gran públic la diferencia substancial entre ell i John McCain, negar-se a que la possibilitat de canvi, paraula que prèviament havia pronunciat també l’ex Vicepresident Al Gore, sigui només d'un 10%, resta que resulta sobre el 90% de vegades que McCain sí que ha estat d’acord amb les polítiques de George W. Busch, aquell qui planarà una i una altra vegada sobre la realitat de la campanya, pel que sembla el punt essencial de l’estratègia: assimilar al representant republicà amb un model que no és ja de l’agrat de bona part dels nord-americans.
Entendre que el valor heroic de la ciutadania americana, com els ha definit Obama en el seu discurs, l’inspiren a diferencia del seu rival, de qui diu no entendre’ls o viure en un altre món, de manera que comença a fer seu el que era un leit motif de la campanya i dels axiomes de la seva rival la senadora Clinton, allò de qui entén millor, de qui s’assembla més al model del ciutadà mig, de la classe mitjana d’aquell país, que a l’entendre del ja candidat demòcrata, ha viscut sense la consciencia que l’administració Busch ha dilapidat els actius del somni americà i ha enfonsat l’economia.
Aquest discurs d’acceptació a l’estadi Invesco de Denver, com ho va fer JFK l’any 1.960 a Los Àngeles Colisseum i en l’aniversari de la mort de Marthin Luther King, representen, un cop més el recurs als sentiments, a les emocions, al record i pretén enllaçar Obama amb la millor tradició dels drets civils nord-americans quan afirma: "no importa la raça, la procedència, si ens unim el somni americà serà un", "Estats Units ha de lluitar per aquest somni, perquè no hi ha marxa enrere".
Ara, caldrà veure si aquest recurs serà l’únic que emprarà al llarg de la campanya cap a la presidència que s’inicia, o ho ha estat per no desvetllar res fins a després de la nominació de McCain, moment en el que caldrà entrar en el cos a cos, encara que sigui a distància, tot i que hi ha d’haver un cara a cara que hauria de presentar a Obama home d’Estat front de McCain també home d’estat i permetre dilucidar als nord-americans, veure si realment si el pèndul de faucould es troba hores d’ara en el bàndol del Democratic Party o ho està encara , per poc, en el bàndol del Republicain Party.
En tot cas la lectura de reaccions només podrà llegir-se a partir dels resultats del novembre i la participació ens donarà a entendre la voluntat de canvi o no del conjunt de la societat americana, mentre, la cerimonia-espectacle d’aquests quatre dies ha conclòs amb els ànims unitaris com es pretenia, i amb speaker d’excepció com ara: Joe Binden, els artistes Sheryl Crow, John Legend ou Stevie Wonder, Al Gore o Martin Lhuter King III.
Entendre que el valor heroic de la ciutadania americana, com els ha definit Obama en el seu discurs, l’inspiren a diferencia del seu rival, de qui diu no entendre’ls o viure en un altre món, de manera que comença a fer seu el que era un leit motif de la campanya i dels axiomes de la seva rival la senadora Clinton, allò de qui entén millor, de qui s’assembla més al model del ciutadà mig, de la classe mitjana d’aquell país, que a l’entendre del ja candidat demòcrata, ha viscut sense la consciencia que l’administració Busch ha dilapidat els actius del somni americà i ha enfonsat l’economia.
Aquest discurs d’acceptació a l’estadi Invesco de Denver, com ho va fer JFK l’any 1.960 a Los Àngeles Colisseum i en l’aniversari de la mort de Marthin Luther King, representen, un cop més el recurs als sentiments, a les emocions, al record i pretén enllaçar Obama amb la millor tradició dels drets civils nord-americans quan afirma: "no importa la raça, la procedència, si ens unim el somni americà serà un", "Estats Units ha de lluitar per aquest somni, perquè no hi ha marxa enrere".
Ara, caldrà veure si aquest recurs serà l’únic que emprarà al llarg de la campanya cap a la presidència que s’inicia, o ho ha estat per no desvetllar res fins a després de la nominació de McCain, moment en el que caldrà entrar en el cos a cos, encara que sigui a distància, tot i que hi ha d’haver un cara a cara que hauria de presentar a Obama home d’Estat front de McCain també home d’estat i permetre dilucidar als nord-americans, veure si realment si el pèndul de faucould es troba hores d’ara en el bàndol del Democratic Party o ho està encara , per poc, en el bàndol del Republicain Party.
En tot cas la lectura de reaccions només podrà llegir-se a partir dels resultats del novembre i la participació ens donarà a entendre la voluntat de canvi o no del conjunt de la societat americana, mentre, la cerimonia-espectacle d’aquests quatre dies ha conclòs amb els ànims unitaris com es pretenia, i amb speaker d’excepció com ara: Joe Binden, els artistes Sheryl Crow, John Legend ou Stevie Wonder, Al Gore o Martin Lhuter King III.
