L’ambient respira aquella música frissant que remena l’aire; les notes, cauen com en cascada per les portes i finestres, es repleguen a l’entorn de les llànties i surten disparades cel amunt, cel avall, perseguides per una calma que les vol temperar; mentre, poc a poc, el so desperta aquella rauxa i de nou l’ambient ensordidor arremolina els sóns, com el despertar del dia.
Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....
Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....
La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....
Les gotes d’aquesta pluja d’agost regalimen pels carrers i et plau deixar que et pentinin la cara, fredes, humides, que els fils del cotó s’embeguin d’aquella aigua de l’estiu calent que neteja el pols, guaitant com tomba pels embornals, farcits d’aquella fullaraca, d’aquella brossa....
Gires en la foscor de la nit recercant aquella pel·lícula fina que t’agrada de mirar a contrallum dels fanals rovellats i vells que pengen de les cases, arreplegues els records de la teva infantessa, al poble, i et rebenten l’ànima i et fan bategar el cor, aleshores, dibuixes amb els dits el recorregut d’aquestes llàgrimes del cel que et banyen el rostre.... escoltes de nou aquell cadenciós discurs de les cordes i el vent que s’alcen pentinant de nou l’ambient, volant per les estances, com fent salts en el temps, allunyant a la vida cap als móns on l’esperit reposa a cavall de les corxeres i els silencis....
La llum t’il·lumina el rostre i en la solitud de la nit, moll, xop, amb la foscor que ve després de la galerna, després del llamp, la darrera gota tomba, solitària, quan el silenci tot ho domina.....
