La mare bogia entre els fogons i enflairant la casa amb aquelles tardorenques olors, del carrer estant, es podia escoltar el seu neguiteig ara una olla, ara una altra, ara cal carregar el carbó de nou, que s’esgota entre tant de foc encès!, deia. Els esglais d’aquella tarda, en arribar a la punta del carreró havien quedat oblidats i aquelles olors, les resseguíem tot fent aquells moviments que el fumeig fa quan les músiques l’embadalien: cap un costat, cap un altra..., recargolant, com en una processó tardana, a tot el llarg d’aquell rengle de pedres i fang que n’era aquell llogaret. La mare no cantava, no n’havia sabut mai, però de cuinar déu ni do si en sabia, la mare! Aquella tarda tot semblava diferent, fins i tot les olors prou que conegudes, semblaven distintes, de menjars diferents, on es podia distingir la flaire de les verdures, tot i que ara, a més, si afegia una olor especiada, distinta, saborosa, però desconeguda......