Distingir en les cultures antigues la seva manera de respectar la vida, ens duu a aquelles percepcions atàviques que hores d’ara defineixen el model de la civilització que s’esgota, el model de la civilització que arriba als seus moments finals, tot just quan tot plegat esclata en mil trossos, amarats de cobdícies malsanes, de conceptes de vida erronis, de malbaratament de recursos...
El valor de la llegenda, de vegades transcendeix el seu propi origen, així, el valor de la significació, de la conversa que diuen va mantenir Alexandre magne amb Diògenes de Sínope[1], quan el primer va anar a consultar a qui creia que si es poses el mateix esforç en l’enaltiment de les virtuts i els valors morals, en compte de destinar-ho a la gimnàstica, la música o l’astronomia, les coses anirien molt millor; es diu que Diògenes, qui vivia en un bocoi va dir al general hel·lènic que s’apartés, que no el deixava veure el sol.... “No em deixes veure el sol”, li digué, el que sintetitza el valor d’allò essencial, el valor singular i el valor plural, el valor d’allò concret i alhora el valor d’allò múltiple, d’allò complex, la visió d’allò realment important i transcendent.
És prudent de recordar de nou a Marx[2], quan ens diu que:” un home no pot convertir-se de nou en nen, sense convertir-se en infantil. Però –es pregunta- no gaudeix amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir a un nivell més elevat la seva veritat? No reviu en la natura infantil el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Perquè la infantesa històrica de la humanitat, enllà on s’ha desenvolupat en la forma més bella, no hauria d’exercir un encant etern, com un estadi que no ha de tornar ja mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs varen ser sempre nens normals” , ens diu.
El valor de la llegenda, de vegades transcendeix el seu propi origen, així, el valor de la significació, de la conversa que diuen va mantenir Alexandre magne amb Diògenes de Sínope[1], quan el primer va anar a consultar a qui creia que si es poses el mateix esforç en l’enaltiment de les virtuts i els valors morals, en compte de destinar-ho a la gimnàstica, la música o l’astronomia, les coses anirien molt millor; es diu que Diògenes, qui vivia en un bocoi va dir al general hel·lènic que s’apartés, que no el deixava veure el sol.... “No em deixes veure el sol”, li digué, el que sintetitza el valor d’allò essencial, el valor singular i el valor plural, el valor d’allò concret i alhora el valor d’allò múltiple, d’allò complex, la visió d’allò realment important i transcendent.
És prudent de recordar de nou a Marx[2], quan ens diu que:” un home no pot convertir-se de nou en nen, sense convertir-se en infantil. Però –es pregunta- no gaudeix amb la ingenuïtat del nen i no ha d’aspirar a reproduir a un nivell més elevat la seva veritat? No reviu en la natura infantil el caràcter propi de cada època en la seva veritat natural? Perquè la infantesa històrica de la humanitat, enllà on s’ha desenvolupat en la forma més bella, no hauria d’exercir un encant etern, com un estadi que no ha de tornar ja mai més? Hi ha nens mal educats i nens precoços. Molts dels pobles antics pertanyen a aquesta categoria. Els grecs varen ser sempre nens normals” , ens diu.
