No resulta gens fàcil, per a un candidat, qualsevol candidat afrontar el model “interpellation interviews debate”, substancialment perquè aquest format centra encara més la figura del candidat, dels candidats i la seva capacitat de reacció, estratègia, vocabulari, oratòria, etc. La passada matinada, els Senadors Obama i McCain afrontàvem el que era el seu segon encontre electoral, a un mes just de conèixer qui ha de ser el “director” dels designis de la primera potència política mundial.
En un escenari, el del format del segon debat, que afavoreix al candidat demòcrata, que, amb una calma apressa, amb una veu sòlida però alhora especialment tranquil·la, va desgranar i repetir una i una altra vegada les receptes que formen ja part del seu identitari electoral: la identificació de les dues classes socials la treballadora i la corporativa, la necessitat que el 95% dels nord-americans que conformen aquella classe mitjana -ell no n'hi diu treballadora- rebin compensacions fiscals, essencialment per a poder afrontar casa, sanitat i pensions; defensor de les energies renovables com a mesura per a resoldre la dependència energètica exterior i amb una política de relacions internacionals basada en la col·laboració i la cooperació.
El candidat republicà, de qui el seu pitjor aliat és el disseny del seu vestit, va fer gal·la també d’un bon sentit de la oratòria i com no pot ser d’altra manera, porta el guió aprés, en un format, però, on es veia clarament que no es sentia còmode, on repetia que havia estat capaç d’enfrontar-se fins al seu propi partit i fent referència als valors del conservadorisme un cop més, amb intents d’atacs al candidat demòcrata, com a formula estratègica, amb un subtil intent de vincular-lo amb les “subprime” per amagar, potser la vinculació del seu cap de campanya amb una de les dues companyies salvades. El demòcrata, però, no va voler entrar en el model del republicà, per a desgranar saberudament la seva pròpia iniciativa i no perdre així energies fútilment en el debat, energies que serien una pèrdua de temps com de reports de missatge.
El temps, doncs, referma al senador Obama en la seva carrera electoral, tot i que el color del seu cabell ja comença a pagar-ne les conseqüències, mentre que el senador McCain cerca i cerca per establir una estratègia desestabilitzadora en el discurs del contrincant, sense aconseguir de trobar aquell punt d’inflexió que el faria creïble en una societat decebuda per les polítiques de l’anterior govern i mancada, com diuen els recents estudis, d’una certa capacitat d'autoestima.
En un escenari, el del format del segon debat, que afavoreix al candidat demòcrata, que, amb una calma apressa, amb una veu sòlida però alhora especialment tranquil·la, va desgranar i repetir una i una altra vegada les receptes que formen ja part del seu identitari electoral: la identificació de les dues classes socials la treballadora i la corporativa, la necessitat que el 95% dels nord-americans que conformen aquella classe mitjana -ell no n'hi diu treballadora- rebin compensacions fiscals, essencialment per a poder afrontar casa, sanitat i pensions; defensor de les energies renovables com a mesura per a resoldre la dependència energètica exterior i amb una política de relacions internacionals basada en la col·laboració i la cooperació.
El candidat republicà, de qui el seu pitjor aliat és el disseny del seu vestit, va fer gal·la també d’un bon sentit de la oratòria i com no pot ser d’altra manera, porta el guió aprés, en un format, però, on es veia clarament que no es sentia còmode, on repetia que havia estat capaç d’enfrontar-se fins al seu propi partit i fent referència als valors del conservadorisme un cop més, amb intents d’atacs al candidat demòcrata, com a formula estratègica, amb un subtil intent de vincular-lo amb les “subprime” per amagar, potser la vinculació del seu cap de campanya amb una de les dues companyies salvades. El demòcrata, però, no va voler entrar en el model del republicà, per a desgranar saberudament la seva pròpia iniciativa i no perdre així energies fútilment en el debat, energies que serien una pèrdua de temps com de reports de missatge.
El temps, doncs, referma al senador Obama en la seva carrera electoral, tot i que el color del seu cabell ja comença a pagar-ne les conseqüències, mentre que el senador McCain cerca i cerca per establir una estratègia desestabilitzadora en el discurs del contrincant, sense aconseguir de trobar aquell punt d’inflexió que el faria creïble en una societat decebuda per les polítiques de l’anterior govern i mancada, com diuen els recents estudis, d’una certa capacitat d'autoestima.
