Una mena de catifa estranya plana per sobre dels predis, veus com tot s’assembla i com mentre hi ha hagut impunitat, les rialles, la sorna i el menyspreu eren a l’ordre del dia. Ara alguns comencem a demanar confiança cega, aquella que només es pot demanar als fanàtics i no són aquests, pròpiament, temps de fanatismes, ni tan sols patriòtics... Però no ens enganyem aquesta catifa també acabarà adobant el terra i al seu sota aquella pols que l’escombra acaba amagant. Titulats que no ho són, títols que no existeixen i lliçons de moral, sempre moralitzant els que menys escrúpols tenen i arramblen amb la ètica. Potser per això els nostres celatges desperten grisos, com la gent amb la que ens ha tocat de compartir aquests temps que ens ha tocat de viure. Perquè algú pot creure’s que els darrers incidents en la política catalana són fets aïllats? Assumim-ne que tots en som una mica responsables, per manca d’esperit crític, o per servilisme, continuem alimentant gent que surt amb cara de sorpresa als mitjans, uns mitjans que mai van veure tampoc gaire, miraven en altres direccions o senzillament adulaven al poder...
