Tramvia d'Alexandria, fotografia original de Faustino Perez
Quan Alexandria respira, ho fa encara amb aires de nostàlgia, amb la vívida presència del poeta que contempla, des de la seva finestra estant, el color de les aigües turquesa i viu, a redós de la calma imperfecta que sòl envoltar el neguit de les ciutats cosmopolites, o de les que ho varen ser.
Alexandria però, s’adorm en els murmuris petris de les seves essències, endinsada en els somnis del recolliment i l’estudi, a les llums candelàries que flirtegen amb aquella marinada perpètua planejant pels seus aires, amb els plors i les ràbies regalimant per les seves pedres. El foc va purificar el coneixement, aquell que enervava com enaltia la saviesa i la realitat, humanes elles, mentre la filosofia moria entre les parets de Cesària, humiliada en cos i ànima.
Quan Alexandria respira, ho fa encara amb l’ impuls dels dogmes que aquella mirada plàcida sostenia, en l’explicació del mestratge d’antic que l’acadèmia destil·lava....
