Ètica i Estètica en una Catalunya Estat.

Agraït per les moltes mostres d'afecte rebudes pel treball que acabo de publicar, què és el resultat d'anys d'estudi i docència reflectits en aquestes 348 planes que he editat amb Bubok, només el podeu adquirir, si voleu, en format paper o eBook a través del següent enllaç on hi podeu veure també l'índex i una part de la introducció, com a tastet:

http://www.bubok.es/libros/236740/Etica-i-estetica-duna-Catalunya-Estat-Un-nou-model-de-valors-collectius ,

En ell abordo, des d'una perspectiva científica, que no política, el marc conceptual del dret de lliure determinació, però també aspectes com la democràcia, la sobirania, la legalitat, la legitimat, la federació,i la confederació i els models d'Estat, el procés constituent, la restauració democràtica, i, com no, els valors col·lectius...

El panorama geopolític...

El panorama geopolític en relació a la possible intervenció a Síria ha variat en les darreres 24 hores, respecte de la declaració “formal” de guerra que en respectives seus van formular per separat el Vice-President Joseph Robinette Biden, Jr. (en nom dels EE.UU. i del  President Barack H.Obama), el President  de la República francesa François Hollande i el Primer ministre del Regne Unit de la Gran Bretanya David Cameron, després del “no” del parlament britànic.

Curiosament gairebé a la mateixa hora en la què Barack H. Obama renunciava de facto a la prerrogativa presidencial –en  deixar la decisió de la possible intervenció en mans de les deliberacions que es facin a les dues cambres representatives: Cambra de representants i Senat–, també feia una intervenció televisada el Primer ministre de la República Turca  Recep Tayyip Erdoğan, tot expressant-se gairebé en similars termes.

L’apel·lació als drets humans que tots els mandataris fan, resulta significatiu, doncs sembla que l’ús del gas sarín ha estat en la guerra, però hi ha algunes preguntes que no es formulen i evidentment a les que no es respon i que haurien de ser fetes i respostes:

1)      Una guerra civil amb armament convencional  amb tants de morts i ferits, no suposa també atemptat contra els drets humans?  Un únic mort  per tret de bala, canó o míssil, no mereix que ens escandalitzem i ens plantegem el que cal fer?

2)       Quin és l’autèntic origen de la utilització del gas? No tan de qui la emprat, que també, sinó de quin ha estat el fabricant i el subministrador d’aquest tipus d’armament condemnat per les NU?

3)      Quin és el veritable paper que hi juguen en tot plegat: EE.UU,, França, Anglaterra, Turquia, la Xina, Rússia, el G8, el G20, les NU... ?

Estem anant més enllà del Dret Internacional Públic mateix, per entrar en consideracions de l’ordre moral i ètic, del que està mancada la política a tot arreu, també a les esferes dels països centrals, com dels perifèrics, i això em porta a preguntar-me el paper que  hi ha de jugar un Premi Nobel de la Pau, i no parlo de la renuncia televisada de la prerrogativa presidencial nord-americana.

La regió, com ha reconegut el President nord-americà, és un polvorí –mai millor paraula per a referir-ho–, amb tensions d’antic i no resoltes, amb amples implicacions, una bona dosi de mitomanies, megalomanies i justificació fins i tot religioses com per a resoldre a l’ancienne façon, clar que és a l’ancienne façon com es desenvolupa tot plegat...

De moment els morts, amb gas sarín o armament convencional continuaran a Síria i en tots aquells altres llocs que ja no són notícia, mentre la burocràcia política juga al joc de les declaracions i contra declaracions i la diplomàcia oculta, que havia de deixar d’existir a partir de Thomas Woodrow Wilson en acabar la Gran guerra, sembla que  torna a existir.

© Albert Balada

31-08-2013

...Lliçons de moral

Una mena de catifa estranya plana per sobre dels predis, veus com tot s’assembla i com mentre hi ha hagut impunitat, les rialles, la sorna i el menyspreu eren a l’ordre del dia. Ara alguns comencem a demanar confiança cega, aquella que només es pot demanar als fanàtics i no són aquests, pròpiament, temps de fanatismes, ni tan sols patriòtics... Però no ens enganyem aquesta catifa també acabarà adobant el terra i al seu sota aquella pols que l’escombra acaba amagant. Titulats que no ho són, títols que no existeixen i lliçons de moral, sempre moralitzant els que menys escrúpols tenen i arramblen amb la ètica. Potser per això els nostres celatges desperten grisos, com la gent amb la que ens ha tocat de compartir aquests temps que ens ha tocat de viure. Perquè algú pot creure’s que els darrers incidents en la política catalana són fets aïllats? Assumim-ne que tots en som una mica responsables, per manca d’esperit crític, o per servilisme, continuem alimentant gent que surt amb cara de sorpresa als mitjans, uns mitjans que mai van veure tampoc gaire, miraven en altres direccions o senzillament adulaven al poder...

Una cita: Karol Wojtyla

“La natura i la raó són sempre d’alguna manera, la font del coneixement dels principis morals. La raó és, en efecte, capaç de conèixer la veritat. Sobre aquesta capacitat natural es basa també el poder que la fa “creadora de normes”, ja que aquesta arrela en el coneixement de la veritat sobre el bé. La raó és en efecte qui coneix la veritat sobre el bé moral, tant de l’objecte de les accions humanes com de les accions mateixes” [1]

[1] Karol Wojtyla. Mi visión del hombre: Hacia una nueva ética. Traducció de Pilar Ferrer. Ediciones Palabra. Madrid. 1997. pag. 38

Notes VI: Ideals clàssics i Diògenes de Sínope

Quan a la Grècia antiga s’estenia el ideal de la paideia[1] que portava als joves grecs a practicar la gimnàstica, la música i l’astronomia, entre altres disciplines per arribar a l’areté[2], el cínic Diògenes de Sínope, sostenia que, si es posés la mateixa força en practicar les virtuts morals, el resultat seria millor, menyspreant la majoria dels plaers mundans, afirmant que els homes obeeixen als seus desitjos, com esclaus als seus amos.

[1] Paideia (en grec παιδεια, "educació" o "formació", a la vegada παις, país, "nen") era, per als antics la base de educació que dotava als homes d’un caràcter veritablement humà.

[2] Areté (en grec αρετή) és un dels conceptes crucials de l’ètica i la política en la seva forma més elemental, és l’excel·lència o la perfecció.

La resposta a l'enigma, potser Plató....

Sophia (1), Andreia (2), Sophrosine (3), Dikaiosyne (4)...aquelles sacres virtuts que se'ns presenten en el discurs de Plató, en la recreació dels diàlegs socràtics, en la ètica, en la apologia, en la construcció de la "polis" com una realitat social de primer ordre, on totes haurien de confluir, on totes hi haurien de ser presents....

Lògica, Física, Ètica: Política

Em deia aquesta tarda un amic, un bon amic amb el que comparteixo no poques estones i una idea: la de la piràmide i la construcció, que la millor actitud a la vida, però també en la política, fonamentalment en la política, diria jo, és la prudència. Certament aquesta asseveració és justa, com ho era la filosofia que ensenyava Xenó de Cítion al 300 ac. a Athina (Grècia), perquè la prudència, o com deia aquest filòsof: la impertorbabilitat, només és assolible a través del coneixement i de la assumpció de la raó universal, la única manera que porta a la impertorbabilitat de l’ànima.

Potser la realitat de les coses i les paraules com descrivien els estòics, la unitat de l’univers en el foc diví, el logos i la seva preocupació fonamental aconseguir la felicitat, l’eudaimonia, continuen essent tant vigents com fa més de dos mil anys: ser feliç és ser virtuós, mitjançant l’adaptació a les circumstàncies que ens envolten, sí allò de transformar la societat, aquella màxima marxiana (que no marxista).