Hanna Arendt, aquella politòloga alemanya de rel jueva que acabà residint als Estats Units i quina conceptualització teòrica en el marc del liberalisme es va veure notòriament influïda per la seva relació amb la nomenada Escola de Frankfurt, ens definia la seva interpretació de la realitat a partir de la interpretació per a poder comprendre la retòrica del totalitarisme que per raons obvies seria una constant en la seva tasca investigadora. Hom però el relat del seu fonament teòric ens dóna peu a noves interpretacions com per exemple quan li porta a afirmar que “[...] la burocràcia o domini d’un complex sistema d’oficines on no cap establir responsables als homes, ni a un i als millors, ni a pocs ni a molts, i que podria ser adequadament definida com el domini de Ningú, [...] és en aquest estat de coses, que fa impossible la localització de la responsabilitat i la identificació de l’enemic, una de les causes més poderoses de l’actual i rebel intranquil·litat difosa per tot el món, de la seva caòtica naturalesa i de la seva perillosa tendència a escapar a tot control, a l’embogiment.”[1]. Qui diria que fa referència al que fa referència i que les seves paraules no cobren vigència i notorietat en la interpretació social del paradigma vigent? La realitat de vegades acostuma a superar a la ficció com també a tots els postulats teòrics i la seva voluntat de coneixement ens feu descripcions a l’ús en la concepció del propi model democràtic. Cert és que Arendt propugnava la seva aversió, malgrat el seu liberalisme i fins i tot el seu utilitarisme, cap a la concepció que John Stuart Mill[2] en tenia de la burocràcia formal en el sistema liberal democràtic, quan aquest ens deia descobrir en l’home :“dos estats d’inclinació [...] un que és el desig d’exercir el poder sobre els demés; l’altre [...] l’aversió a que el poder sigui exercit sobre un mateix”. Certament, doncs, malgrat rebutja aquesta apreciació utilitarista cal prendre en consideració que tot el que ens relata en la seva obra intel·lectual ens porta a deduir que, efectivament, la tendència a voler dominar, i el rebuig de ser dominat són valors universals en la societat humanitat, i per aquesta raó podem considerar que formen part de la naturalesa mateixa de la nostra raça.
