El centre de l'univers

Els antics ho creien, creien que Delfos (Δελφοί), la petita ciutat a cavall de la serralada que conté la muntanya sagrada del Parnàs, era el centre de l’univers, el lloc central de tot plegat, Els reculls mitològics ens diuen que va estar dedicada a diferents déus, però que el primer va ser Apolo. El poeta i dramaturg Esquilo (Αἰσχύλος) deia que va pertànyer a la deessa Gea; Pausanias (Παυσανίας), viatger i geògraf ens digué que l’oracle invocava a Posseïdon. Sigui com sigui la visita a la muntanya va omplint els pulmons d’aquell aire estrany que, a mesura que puges, et desdibuixa l’entorn i t’endinses en un món quasi màgic, místic diria jo, on la pedra groga ens descriu el camí fins a l’oracle de Delfos, el més famós de l’antiguitat, el que va dir que Sòcrates era l’home mos savi de tota Grècia.

He trobat un vers antic, de principis del segle XX, de Kondstantin Kavafis, el poeta d’Alexandria i ens deia:

Encara que vam trencar les seves estàtues

Encara que els vam expulsar dels seus temples.

No per això van morir del tot els deus.

Oh terra de la Jònia,

a tu t’estimen encara,

A tu les seves ànimes recorden.

Quan sobre te surt el sol un matí d’agost,

El rigor de les seves vides travessa la teva atmosfera;

I de vegades una etèria figura d’un efebus,

Indefinida, amb passa ràpida,
Per les teves carenes travessa.

(Jònic de K. Kavafis, traduït per A. Balada)

Del meu record, aquelles imatges perfectes de proporcions, en la solitud de la canícula, protegides per un paratge que els poetes no han deixat de cantar al llarg del segles i el meu particular homenatge a la deessa i a la musa en aquests meus versos:

La veig mirant-me als ulls,
Nua, embriagadora,
De cama llarga i pit petit,
Protegint amb la mà
Els discrets didals
I el centre de l’univers.

(Una bonica historia d'amor -fragment- de A. Balada)