L’aire es neteja amb aquelles inesperades brises, s’agraeix en la canícula la carícia d’aquella fresca que et recorre el cos, et remou els vestits de cotó, juganer despentina els cabells i la seva fressa ens recorda com de canviant n’és el temps, com de canviant n’és tot plegat, en un moment, en un instant. Mirant el terra de les voreres endevines com la vila, en la seva pulcritud, se’ns presenta, ens amanyaga com el gat quan juga amb la rata abans de considerar el botí una peça de caça després d’esdevenir joguina i després la devora perquè l’ instint així li ho mana; mirant les voreres pots resseguir el rastre dels papers de colors que dibuixen el terra, de tant en tant, com una festa i el lladruc del gos que guarda l’ombra incita a mirar a banda i banda, on encara les planxes de metall decoren els terres foradats amb la precisió del bisturí on se’ns obren les carns de la terra, l’ entranyes que ens salvaguarden de les tenebres.
