dimarts, 14 d’abril del 2009

Notes de text II: el llegat d'Argimón

Fotografia original de Jordi Balada. París '09

Argimón, en veure els ulls d’aquell jove badant aquell bastiment majestuós, se l’endugué a resguard del sol que ja havia arribat al seu migdia i, sota la mirada d’aquelles gàrgoles que semblaven bonament vives es dirigí amb veu solemne al seu jove amic: escolta’m bé –li digué-,  algun dia, no gaire llunyà, tu també seràs capaç d’entendre el significat dels signes, dels senyals,   de saber reconèixer les imatges intangibles que ens mostren les imatges visibles, i llençà el seu índex llargarut en l’aire, tot assenyalant una de les figures que destacava d’aquell arc  que se li assemblava gegantí als ulls d’aquell jove, encara infant.

Anys enllà, de París estant, on ell i en  Camil hi havien anat a parar per estudiar lleis, recordaria més d’una vegada aquelles paraules del vell Argimón, però el que no sabia el vell constructor era que l’habilitat superaria el que ell li havia predit. Els dos vivien a casa de mestre Fortiac, un vell notari de la cort que els havia acollit com a ajudants, una mena de figura retòrica que servia per a designar als joves estudiants que anaven a fer de criats a les cases dels notaris del Rei, en sortir de la Sorbona,  amb l’esperança, i també la ingenuïtat, que algun dia arribarien a tenir el seu propi bufet i representar els interessos de cases nobles o del mateix Rei.

Fortiac no els maltractava, com era habitual; els havia donat un bon allotjament en les estances sota teulat de la casa on tenia el seu despatx, al numero 7 del carrer de montinyac, prop del mercat que tant li recordava aquell de Gisa, la vil·la que havien deixat ja feia alguns anys; des de la seva finestra podia gaudir d'aquelles flaires que al matí el despertaven de verdura fresca, de fruita acabada de collir i que acabaria nodrint les cases benestants de la ciutat, una olor que al vespre es transformava en una olor pudenta, les de les restes que hores d'ara eren recollides per aquells pobres desheretats que apareixien pels carrers de Paris en caure el sol...  Lluís havia començat a veure la misèria, aquella que és un grau que queda per sota de la pobresa que ell mateix havia conegut i això li causava neguit al jove lletrat.