Un home...

Un home hauria d’acceptar les seves derrotes amb la mateixa elegància com celebra les seves victòries, però cal tenir present que no s’aprèn res de les victòries, perquè elles només contribueixen a enfortir el nostre jo més mundà, és en les derrotes d’ on se’n deriven les màximes virtuts de les que hom pot aprendre i a través de les que la experiència va nodrint-se pas a pas, del que pot semblar negatiu quan no ho és pas, doncs és com anar guardant una mica de veritat a cada cop, a cada glop, a cada passa com hom creix. 

Que no tot té preu, o si més no, del preu que hom estableix des de la perspectiva mundana, perquè el valor de les coses es mesura a través d‘altres valors, més enllà de les convencions fruit del joc de les passions humanes, el triomf vertader rau en aquella descoberta, en la del valor, dels teus valors, en l’autèntica i revolucionària gosadia de saber descobrir què és important i què no ho és tant. La saviesa pot esser reconeguda en els llocs més insospitats, com una certa poesia que et fa descobrir aspectes insospitats i inimaginables en allò més versemblant. 

© Albert Balada

01-01-2014

Notes VI: Aprendre

Llegia avui per la xarxa que la tolerància és una virtut imprescindible per a la pau. Certament, aquest aforisme m’ha recordat, tanmateix, com aquest requisit, aquesta virtut, ens és exigible en la nostra diària existència, amb el nostre proïsme, de manera que siguem capaços d’acceptar des de les posicions més intransigents, fins als models més sinistres i complexos de fer política, aquells que es mouen en el silenci de la foscor, perquè la llum de l’esperança és una virtut que acabarà matisant els negres fins a fer-los grisos i aquests esdevenir blancs, com el gris que acaba veient-se blanc a través del mirall màgic de la càmera de la televisió.

Algú em va dir, també, que els somriures poden ser accidentals, per res, potser de vegades per l’olor d’aquella planta a la que has donat nom i adoptes com un ser viu que és en el teu àmbit més íntim, el familiar, aquella muralla que t’aïlla tantes vegades de la mirada circumspecta de qui no entén com pots afrontar d’aquesta manera el teu trànsit per aquesta vida. El somriure significa el valor d’acceptar les més minses circumstàncies, el més íntim i imperceptiu dels detalls quelcom que pot tenir la més alta significació i valor; una olor, un color o un pensament en front de la ràbia, l’odi o l’enveja, per exemple, protegint aquella energia que fa positiu del món de les derives insanes.

Ens Diu Esquilo[1], el dramaturg que també va ser a Marató i Salamina com a guerrer, que “s’aprèn a força de patir”, convençut de la saviesa com a instrument transformador, el mateix autor que en “les suplicants”, ens descobreix el contrast entre l’individu potent i dedicat als seus interessos així com al control de l’estat i quins actes en freqüència irresponsables amenacen d’arruïnar-lo, i la comunitat que hauria de tenir el control d’ella mateixa i quines accions col·lectives asseguren la salvació general, posant ja en l’antigor, doncs, en valor la clau del pensament col·lectiu, aquell que s’elabora a partir de les aportacions sincrètiques que dibuixen els escenaris de la vida en el silenci i el valor.




[1] Esquilo, Tragedias: Persas. Siete contra Tebas. Suplicantes. Agamenón. Coéforas. Euménides. Prometeo, Editorial Gredos: Madrid, 2002 [1ª edición, 3ª impresión]. ISBN 842491046X.