No dubteu...

La fotografia és original de Llorenc Melgosa Alonso

No dubteu ni per un moment que tot plegat és nogensmenys que un reflex de la nostra pròpia iniquitat, en som responsables, per confiança i bona fe, però és el moment de veure les coses tal com són, perquè res és el que sembla, encara que no hi hagi res de nou sota el sol, pensem que potser hi ha noves formes, objectivament distintes, un món nou més enllà de les paraules dites, i els fets que es repeteixen, perquè com l’or corromp el cor de l’home també el poder, també els pensaments possessius, els excessos, també de la ment i no només del cos, també la incapacitat per valorar la existència i el proïsme, com la negació vehement de la veritat i les transgressions que se’n deriven, l’ interès personal pur superant el bé comú, l’associació als bens materials, l’ envaniment, l’enaltiment, la cenodoxia i la filargia sempre presents en les actituds humanes, darrera dels somriures complaents i fins i tot suposadament amicals... 

© Albert Balada

05-03-2014

Distreu la teva ment...

La fotografia és original de Montse Esteba

Distreu la teva ment només en la cerca de la teva plenitud, el teu creixement és el més important.

Escruta també el sentiment i el testimoni del teu proïsme a la cerca d'allò ocult en la seva ànima, aleshores hauràs estat capaç de descobrir-te també en ell, hi hauràs descobert. a l'hora, el sentit profund de la realitat humana, com de les voltes que en silenci basteixen el claustre.

© Albert Balada

18-02-2014

Ser honestos...

Ser honestos amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme és un autèntic exercici de llibertat, afrontant errades i insuficiències des de la perspectiva del creixement, no pas de l’ instint.  

És en definitiva una pràctica que inunda de bondat la necessitat d’avenç, d’esborrar tot recurs a l’emoció, quan del que ens cal és esbrinar des de l’espiritualitat aquest sender  nou d’evolució, de canvi, de transformació.

© Albert Balada

17-12-2013    

El servei...

La fotografia és original de M Torrebella Nuria.

El servei al proïsme és un premi en ell mateix,  honora i santifica, com una recompensa, doncs lliurar-se al que està escrit, esdevenint cadena de transmissió, comporta defugir de l’egoisme per endinsar-nos en el sender de la comprensió, de la justícia, on esdevé el canvi profund on l’ànima creix i es reforça en el seu convenciment, sense cercar altra compensació, sense cercar altres honors, més que la senzilla i humil satisfacció que ens apodera i transforma.

© Albert Balada

14-12-2013    

No som...

La fotografia és original de Jordi Busqué, de la Societat Catalana de fotògraf de Natura.

No som ens individuals realment, som elements socials, zoon politikon, com ens digué l’estagirita en el llibre I de la política, una mena d’animals socials, tot I que la reflexió aristotèlica versa sobre la dimensió de la educació, que tanmateix hem d’entendre com a cultura i valors els que en haurien de fer necessària i instrumentalment dependents de la societat, quan de fet apareix, segons el filòsof, el doble parer de l’home: ser bèsties o ser déus.

Cal però tenir present que la nostra existència individual hi és present, més enllà de la definició que Aristòtil ens fa, i sense negar ni refutar la reflexió, caldria apuntar una perspectiva, que seria com ens cal poder interpretar la posició de l’altri, igual que la nostra, nogensmenys que a partir d’una mirada clara i neta, d’aital manera que no sabrem comprendre al proïsme si no som capaços de posar-nos en la seva pell, de comprendre les circumstàncies, de comprendre totes aquelles variables dependents i independents  que incideixen en tota seva actitud, com també respecte de nosaltres mateixos.

Podem doncs tenir la capacitat de jutjar? Amb tota probabilitat no, doncs encara que puguem no comprendre, entendre o compartir les actituds dels altres, només serem capaços d’interpretar si actuem amb la humilitat suficient, que no amb falsa modèstia, per poder entendre que els porta a actuar així, el que no significa justificar res, però és només en aquesta anàlisi circumstancial com  podrem arribar a la comprensió dels que ens envolten, la qual cosa no significa, per altra banda, que no tinguem dret a enfadar-nos ni estem mancats del dret que ens permet no acceptar a ulls clucs els posicionaments adversos, ans al contrari, en aquesta tessitura, ampliant la nostra perspectiva, això ens ha de permetre comprendre, i serà només a través d’aquest comprensió, d’aquest enteniment, com hauria de fer-se possible i plausible la nostra realitat social.

© Albert Balada

04-12-2013

     

La paraula...

La paraula, aquell instrument poderós, instrument que els humans emprem per a fer les nostres construccions intel·lectuals, ha de ser usat amb criteri, amb molt de compte, talment que serveixi per a remoure les consciències i ens serveix com invitació al proïsme per a interactuar, a través de l’habilitat i l’actitud que hom cal tenir amb el llenguatge, més enllà de l’expressió, a través dels seus signes i símbols, de manera que pertany tant a l’emissor com al receptor, eliminant les dificultats de tan fàcil existència que no faci sinó conrear la incomprensió.

Cal doncs una actitud humil, lluny de la falsa modèstia, en la calma precisa que ens permeti descobrir-ne el procés del pensament, que ens permeti aportar la nostra perspectiva en el respecte al sentiment, sensacions i les idees dels altres, sense assentiment,  però convidant a la reflexió, sense manifestar pors malsanes ni a semblar estranys en les convencions, dubtant si fa el cas, però amb el ferm convenciment que és així com es construeix la societat, aquella que tendeix al creixement, sense parles artificioses, recreant en la senzillesa les exposicions més subtils, donant a la paraula el seu sens més autèntic i perfecte.

© Albert Balada

01-12-2013 

Hi ha qui diu...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa

Hi ha qui diu, i potser tingui raó que ens estem creant i recreant, d’igual manera a com canviem la pell, també els nostres sentits i sentiments, es re formulen a partir de les experiències que hom va conreant en la vida, de les experiències i del contracte amb el proïsme que també hi ajuda, d’igual manera com les causalitats que en aquestes circumstàncies es plantegen.

No som iguals, doncs, avui que ahir, com tampoc no ho serem demà, el que fa que una similar situació puguem valorar-la de manera distinta, això, no deixa de ser testimoni de la nostra evolució, que és en un sentit positiu si hem arribat a la conclusió que formem part de la ànima universal que és el tot, vol dir que sabrem obrar en perspectiva a partir del convenciment que en tenim.

Aquesta experiència de creixement ens obliga, però a ser exquisits i extremadament curosos respecte del bé en el que n’ hem de ser garants, assolint el mestratge amb el temps, a partir de l’estudi, de la lectura com de la observació, doncs ens devem, també a aquest imperatiu que igualment ens ajuda a fer brollar de nosaltres mateixos aquella rectitud que esdevé sol·lícita en la nostra relació social, però també en la sol·lícita relació amb el nostre jo espiritual.

© Albert Balada

21-11-2013

La compassió alimenta l'esperança...

La compassió alimenta l’esperança en la pròpia consciència, desperta el principi essencial que ens defineix com a essers socials, però alhora ens identifica en la nostra dimensió més profundament humana, la radicalitat espiritual i la comprensió mateixa que ens cal, no només cap al proïsme, sinó respecte de nosaltres mateixos, una aproximació a la nostra pròpia espiritualitat, a la connexió de les nostres ànimes, la major grandesa que hom pot esperar d’un mateix.

© Albert Balada

27-10-2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...

La fotografia és original de Montse Esteba

La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.

   

© Albert Balada

26-10-2013

Com s'enlaira...

Com s'enlaira,pam a pam, la magnòlia, mentre de tant en tant deixa que el perfum recordi la seva condició; així ens cal esdevenir també a nosaltres, lluny de saber-nos enfrontats i distants, reconeixent en el proïsme les nostres pròpies debilitats i malsons, els nostres propis greuges, alimentats per les convencions establertes. 

Potser el silenci i la contemplació siguin, aleshores, els millors aliats, però també el propi convenciment, doncs com l'aigua rega les arrels i les fulles de la magnòlia, així el saber-nos garants i guardes, preservarem la Llum...

© Albert Balada
16-10-2013

De totes les experiències viscudes...

La fotografia és de Martine Olivieri

De totes les experiències viscudes, de totes les situacions, fins i tot d’aquelles més agrestes, també de l’acció o inacció dels teus adversaris, pots extreure’n aprenentatges, però aleshores has de ser agraït, i saber-te beneït per la Providència, doncs hauràs sabut comprendre’n el sentit d’allò que ha succeït en el moment precís, perquè la vida té els seus moments i les seves regles d’interpretació, senzilles, d’adaptació a les circumstàncies i als moments, amb l’obligació d’estimar el proïsme, sigui qui sigui, com també d’apreciar tot allò que ens arriba, com també tot allò que ens deixa, res no és casual en aquest món.  

                       

© Albert Balada

06-10-2013     

Acomplim els designis...

Acomplim els designis del present com un mandat que ens autoimposem, conscients del valor que vivim, sense girar el cap al passat que ja no hi és, ni al futur doncs hi som, imperceptiblement,  a cada instant que passa esdevenint present i passat alhora, en un no res,  com si d’una dansa es tractés en el temps i l’espai.  No hem de caure, però, en els paranys de l’encant d’un moment donat, doncs cal continuar gaudint de cada moment que arriba, moments únics, personals, intransferibles, on és precís d’ aprofundir en els valors primigenis, sabent-nos posseïdors d’un do atorgat que venerar,  de la vida, però també sabent-nos animals socials, essent en aquest context que farem valer l’ imperatiu de respecte i ajut al proïsme, entenent que ell és també nosaltres. Deixem que el sol caigui sobre les nostres espatlles i recollim acaronant la lluna com germans nostres que són del celatge que ens anuncia el jorn del descans...

© Albert Balada

04-10-2013

Desprenent-te de tot allò...

Desprenent-te de tot allò que suposa una càrrega, de tot allò que pot alimentar l’odi, aconseguiràs d’encaminar  la teva vida cap al respecte al proïsme i a tu mateix, i de retruc, aprendràs a estimar, i a saber que sense l’amor a la creació, l’existència esdevé fútil i vana, buida de tot contingut.  

© Albert Balada

29-09-2013

Diuen els ensenyaments d'antic...

Diuen els ensenyaments d’antic, que els àngels són essers mítics, fets a imatge de Déu, però encarregats d’una missió concreta, unidimensionals, a diferencia de nosaltres, els humans, fets a imatge i semblança però amb lliure albir, el que ens fa, a més de ser part d’ Ell mateix, contenir aital minúscula expressió que devenim, en el cultiu dels valors que ens han de ser propis, des de les regles més bàsiques i elementals que ens van ser donades, - preceptes simples i bàsics, que fan de la relació de l’home amb el seu proïsme, instruccions que la nostra pròpia lògica dicta de seguir -, fins i tot sense un mandat,  fins a les més complexes, part sublim, a diferència dels àngels que la tradició recrea, 1, 3, 5, 7..., tant se val, com a missatgers i complidors de l’ordre donada, reconeguts pels exegetes, esmentats al Llibre com Gavriel, Mijael, Uriel, Reziel, Metraton, Laila...  fan de transmissors, de les nostres oracions i pensaments, com dels designis que els són encarregats, però només aquesta és la seva missió, limitada i causal, que no ha de distreure la nostra connexió del món físic al món espiritual, de la nostra realitat humana a la nostra participació de la essència divina, com tampoc ens hem de reconèixer en realitats idolàtriques, que castiguen l’essència mateixa de la nostra relació amb la Creació, de la nostra relació mística amb la unicitat divina, la unió de l’esperit amb la matèria en esser eliminat tot esvoranc amb l’entrega de la Llei.

© Albert Balada

29-09-2013  

La pau és el sentiment...

La pau es el sentiment que esdevé primordial per entendre la connexió amb el nostre proïsme, la fraternitat que ens és exigible en el silenci de l’harmonia, en el silenci de la solitud, en el silenci de la paraula exacta, perquè d’ ella se’n deriva el respecte que ens devem, fins i tot, a nosaltres mateixos com instruments que en som del devenir de l’ànima universal.  

© Albert Balada

29-09-2013

Allò que veritablement importa...

Allò que veritablement importa és el com ets ara mateix, no sucumbint a cap veu, interna o externa que impedeixi el teu progrés, el teu pas endavant en aquell camí que és la vida, en el teu creixement. És absolutament irrellevant el que vas fer, on i perquè, allò important és el que facis en cada moment, prenent-ne, però consciència, sense ser esclau, sinó senyor dels teus actes que s’han d’haver emancipat, gasela, àguila, arbre o pedra, així és com has de ser, perfeccionant-te en cada una de les formes que adoptis i essent conscient que et cal conèixer-te a tu mateix, com era escrit a la pronaos del temple de Delphi, per a poder entendre’t a tu i la teva posició i la teva natura, com al proïsme en la seva posició i en la seva natura, d’aital manera que reconeguem en el camí de la veritat, les causes que alimenten el patiment, que no són altres que l’absència d’humilitat i generositat que ens haurien de ser exigibles.

© Albert Balada

23-09-2013

Només mirant al món físic...

Només mirant al món físic, no podem ser capaços d’entendre les circumstàncies de la vida, per  a poder entendre-les hem de mirar dins del nostre cor i també en el cor del proïsme, les paraules no ens desvetllen les veritables raons de tota acció, doncs el llenguatge, com tota realitat humana, pot crear miratges, de fet és útil per elaborar el missatge que hom vol donar, però aquest, el missatge convencional, allò que diem, allò que ens diuen, no són més que meres construccions del nostre conscient, però que tenen de veritat?

Només quan hi ha una ànima pura darrera de cada imatge, aleshores és quan podem tenir el convenciment que no hi ha miratge, i per a aquesta disposició d’ànim ens són necessàries petites accions,  tan insignificants que poden dur a canvis inexorables en el nostre entorn, és en aquests canvis en els que connexionem amb l’Univers, és la nostra connexió  amb la Divinitat mateixa de la que en formem part, sense grans pretensions, actuant d’acord amb el sentit de l’ànima i les paraules justes, d’ànima a ànima, donant de tu, fins i tot el que no s’espera, perquè potser hi ha qui necessita d’una paraula amable, d’un sentiment, d’una mirada i el seu propi orgull li ho impedeix al proïsme, o a un mateix, de prendre’n consciència.

Cal doncs fer la proba i de vegades escoltar els silencis que l’ànima conrea, i en ells on esdevenim acció, sense prejudicis, sense axiomes preestablerts, només sabedors de la causa superior a la que cal servir, que no és altra que el món mateix, sense ambicions mundanes que pertorbin l’esperit, car venim a aquest món sense res, i sens res ens en anem.

Són els actes de generositat en aquells on pot trobar-se l’objectiu, generositat que passa per saber-nos en possessió preuada de la vida i en el moment que hom sent compassió per un mateix, on pot acabar sentint compassió pels altres, i aleshores en resulta un acte d’alta humanitat, l’exercici del major acte de generositat que hom pot exercir: el de tenir el privilegi d’ajudar els altres, però també a un mateix.

© Albert Balada

19-09-2013   

La compassió que alimenta...

La fotografia és original de Martine Olivieri

“La compassió que alimenta la humilitat neix d’una comprensió més profunda i íntima de l’ordre superior de totes les coses; quan entenguis que l’altre, el teu proïsme, pateix per a que tu puguis tenir el privilegi d’ajudar-lo, és aleshores, i només aleshores, quan hauràs esdevingut veritablement humil i hauràs deixat, per tant, de banda la compassió que alimenta el teu ego, aquella compassió que et fa sentir-te superior davant del teu proïsme, al que veus per sota teu.”  

© Albert Balada

06-09-2013

Quelcom més que un concepte...

Quelcom més que un concepte, l’Amor és, de fet, una realitat que ens és consubstancial i imperativa als essers humans, és en definitiva  la necessitat de respectar i valorar a l’altra persona, al proïsme, como un individu independent, amb la seva pròpia identitat en qui ens cal reconèixer, i descobrir com són les seves necessitats i perspectives aquelles que li atorguen una nova dimensió a la relació que establim amb la societat mateixa, i, també, cap a nosaltres mateixos.

I en aquesta relació social, per a que sigui desenvolupada com cal, i prosperi, ens cal aprendre a respectar, a valorar i a mantenir la individualitat de l’altra persona, de tal manera que el concepte d’amor al proïsme sigui real i perduri, de manera que l’hem d’anar construint, sobre la base d’un respecte profund i autèntic, és aleshores quan s’estima al proïsme de veritat.

© Albert Balada

05-09-2013

Cada paraula...

La fotografia és original de Montse Esteba

Cada paraula que pronunciem o escrivim, no es malmet i s’enlaira més enllà de la seva intangibilitat, en un recorregut que ens retorna, com una marca, un senyal que ja no s’esborra, de manera que també a través de la paraula estem connectats  amb l’Univers, per això, cal que ens fortifiquem davant de tot discurs difamatori, de la mateixa manera que ens hem de cultivar d’aital manera que no ens perdem, establint les barreres necessàries en la nostra comunicació verbal o escrita.

El poder de la llengua es demostra de manera clara a través de la història, on la vida i la mort hi ha estat vinculades, té més valor que la espasa mateixa, de manera que se’ns fa necessari de cuidar-nos molt i vetllar per a que siguem lluny de les paraules del circuit del mal, el que s’aconsegueix a través de la lectura, de la contemplació, de la reflexió, de manera que tot s’acabarà conduint a mitjançant una determinada disposició mental que ens allunya de la vulnerabilitat aportant-nos, alhora, la possibilitat, també, de defugir la difamació, i fins i tot de comprendre en el reconeixement de la nostra imperfecció com el proïsme que malda en determinades satisfaccions encara no ha estat capaç de descobrir-se en la pròpia i particular imperfecció.

La modèstia personal, la humilitat en les actituds, ens ajudaran doncs a conduir-nos, també, en la nostra comunicació, com a instruments d’ordre social.    

© Albert Balada

21-08-2013