La colera...

La colera , de vegades es manifesta de manera subtil en el cor dels homes, una paraula a des temps, un comentari no comprés, una contradicció, una incomprensió en l’anàlisi, signifiquen una posició que ennegreix l’ànima, l’enuig és nogensmenys que aquesta predisposició, humana, certament, inútil tanmateix.

Es com si per un moment hom perdés el sens de la Llum i esdevingués un somni sobrevingut d’allò que conrees, que et porta a sobre actuar,  més enllà del que és necessari, defugint la plàcida conducta que hauria de ser consubstancial, cal doncs comprendre que tot està en moviment i entendre que aquesta íntima relació amb el cosmos de vegades entra en  fallida, és aleshores quan més ens cal abandonar els imperatius del món físic i endinsar-nos en el món espiritual, sense resistències malsanes, per a comprendre els canvis que es produeixen en l’entorn, descobrint que, de vegades les teves posicions no són estàtiques i generen in acceptacions, la qual cosa és normal.

Cal reorganitzar la teva comprensió i endinsar-te en l’enteniment del que esdevé en el cor de l’altri, doncs tot és en evolució, i manta vegades aquest procés no està en coincidència amb els teus plantejaments, aleshores, cal emprar el silenci com a instrument d’aturada i reflexionar sobre el moviment, com les paraules, de vegades no expressen amb tota la seva claredat allò passa en la realitat canviant.

Cal respectar les idees i els convenciment de l’altri, de manera que els teus convenciments no han de ser pas inductors de confrontació, al contrari, han de saber comprendre l’evolució de l’altri i en tot cas acceptar-la, sense altra valoració; és possible que l’altri pugui no entendre la teva disposició d’ànim, doncs són moments no confluents, com les nostres expressions no són tanmateix idèntiques, és el moment de comprendre que cal establir un principi de tranquil·litat que apaivagui  tot enfrontament innecessari, tota disfunció en la Creació, admetent  la reorganització de sentiments i sensacions,  doncs ningú no està en disposició d’ afermar-se en una raó absoluta, ans al contrari, aquesta és canviant, fruit de la pròpia experiència, com ho és de l’experiència de l’altri, però l’ego ens fa mantenir una posició intransigent a uns i altres, aleshores, cal establir-se en la calma i la reflexió per a poder entendre aquests moments precisos i abocar-hi tot el saber i la maduresa que ens cal.

© Albert Balada

02-11-2013                                                                                                                    

        

No cal dir res.

No cal dir res, només escoltar el món, com s’esmunyeix per entre les escletetges dels murs insolidaris. No cal dir res, només observar com de cadascun de nosaltres neix l’antítesi de la modèstia. No cal dir res, només cal que del silenci en sigui fet patrimoni i bandera, per poder presenciar el canvi lent i inexorable que proclama la vida sobre totes les coses, convertint-t’ho tot en una herència inevitable del pas dels moments i les seves interpretacions personals i úniques.

Només el valor de tot plegat queda escrit en el diari que hom escriu permanentment en la relació amb d’altri, en l’aposta diària pel bé, en l’aposta d’escoltar i ser transcendents amb el nostre silenci, la nostra calma, la nostra observació d’una realitat canviant i etèria, però a la vegada meravellosament dúctil i fantàsticament nostra.

Si hom s’és capaç de descobrir en un mateix aquella transcendent missió que l’acompanya en la seva dimensió humana, podrà potser algun dia transcendir la matèria i confluir en el tot, com aquell destí inexorable al que ens veiem avocats, en el convenciment que descobrir-nos a nosaltres mateixos, arrelar les nostres virtuts i desarrelar les nostres pors i les nostres quimeres, esdevé una fita inexorable per ser, en definitiva, més humans

Tot cercant la polis

Cobreixes la terra del mantell de l’escuma que dibuixa paisatges eteris sobre els mars verds que la guarden, fent de la blancor que enlluerna destins insospitats on els núvols es deixen caure, ombrívols sobre l’aire en calma, lentament descendent per la rocosa paret que s’alça majestuosa als ulls mortals. Cercaràs la polis que vas deixar anys enrera i en ella el somriure destre del ciutadà que defensa el llegat dels savis, mentre camines admirat pels canvis que no deixen de sorprendre’t.

He de dir...

Que milito en la transformació social i en la societat de l'autoaprenentatge, ho sabieu? hi confio molt i molt en aquest conglomerat d'homes i dones que en diem societat; segurament he canviat, segurament, com vosaltres també canvieu dia a dia, sense adonar-vos; potser no tant com vosaltres i jo mateix confiàvem i esperàvem, però sí, reconec que he canviat i també us he de dir que si sóc capaç de veure l'eternitat en un instant, també la puc veure en una gota d'aigua i esperar a més a veure tota la seva estructura molecular, sense patir per la dedicació que això m'ha d'exigir.

Dels canvis etològics

Ahir veia un programa de la televisió de Catalunya, on els biòlegs ens explicaven l’adaptabilitat dels porcs senglars a la nova realitat del país, una realitat urbana creixent. Segurament aquesta visió del canvi en les etologies d’aquests mamífers ens haurien de fer pensar com interactuem negativament en la natura que ens envolta. Segurament us estareu pensant que m’estic tornant ecologista, no, no és això, però el seguiment del reportatge, que tenia els seus trets negatius, com aquell en el que el presentador s’asseu sobre un “niu” (jau on les femelles alleten els seus garrins) de senglars, el que vol dir que la olor humana farà que no el tornin a utilitzar més, em porta a pensar si el creixement espectacular de les nostres ciutats i pobles té raons racionals o el mercat, allò que tant hem criticat des de l’ideari socialista ens ho està regulant absolutament tot?

Certament la racionalitat, la intervenció ens han de poder arbitrar un creixement sostenible dels nostres marcs de convivència, dels nostres entorns, a partir d’una base d’optimització dels recursos existents, amb la prudència i la cautela necessàries per a no desbordar aquelles previsions objectives que no haurien de ser dirigides, exclusivament per la voluntat del mercat, és a dir el negoci i sí per la necessitat de dotar els nostres entorns del nivell de qualitat exigible en el segle XXI i compatibilitzable per una banda amb els avenços tecnològics i la investigació, com per l’altra amb el respecte tant per l’ésser humà com per la natura.

Evidentment l’acompliment de les “Agendes” i els “Protocols” ens arbitren uns models a seguir, però en aquest aspecte hem de ser ambiciosos i cercar de construir aquella societat nova a partir de variables dependents absolutament de totes i cadascuna de les nostres accions individuals, però també de les nostres accions col·lectives, i per tant ser-ne conscients que l’evolució de la nostra societat depen absolutament de nosaltres i de com a nivell individual, però també des de les administracions, ho gestionem tot, pensem i executem.