Village au fond...

Cançó escrita per Jean Villard Gilles, el 1945, per a Edith Piaff amb la que va fer la seva gira pels USA. Una oració que conté el doble significat, profà i iniciàtic, que tan li agradava a Gilles, amic d'Ansermet, Brel, Poiret, Serrault i Ramuz, que clou amb les paraules: l'eternitat de l'amor...

Village au fond de la vallée
comme égaré, presqu'ignoré
voici qu'en la nuit étoilée
un nouveau-né nous est donné
jean-françois nicot qu'il se nomme
il est joufflu, tendre et rosé
à l'église, beau petit homme,
demain tu sera baptisé...
une cloche sonne, sonne
sa voix d'écho en écho
dit au monde qui s'étonne:
"c'est pour jean-françois nicot"
c'est pour accueillir une âme
une fleur qui s'ouvre au jour
a peine, à peine une flamme
encore faible qui réclame
protection, tendresse, amour...

village au fond de la vallée
loin des chemins, loin des humains
voici qu'après dix-neuf années
coeur en émoi, le jean-françois
prend pour femme la douce élise
blanche comme fleur de pommier
devant dieu, dans la vieille église
ce jour il se sont mariés...
toutes les cloches sonnent, sonnent
leurs voix d'écho en écho
merveilleusement couronnent
la noce à françois nicot
"un seul coeur, une seule âme"
dit le prêtre, "et pour toujours"
"soyez une pure flamme"
"qui s'élève et qui proclame"
"la grandeur de votre amour."

village au fond de la vallée
des jours, des nuits, le temps a fui
voici qu'en la nuit étoilée
un coeur s'endort, françois est mort...
car toute chair est comme l'herbe
elle est comme la fleur des champs
épis, fruits mûrs, bouquets et gerbes,
hélas vont en se desséchant...
une cloche sonne, sonne
elle chante dans la mort
obsédante et monotone
elle redit aux vivants:
"ne tremblez pas coeurs fidèles"
"dieu vous fera signe un jour"
"vous trouverez sous son aile"
"avec la vie éternelle"
"l'éternité de l'amour..."

Mai...

La fotografia és original de Santha Faiia.

Mai no estiguem tan enfadats que no ens sigui possible de comprendre l’amor que es desprèn de tota obra, de tot fet, de tota circumstància, fins i tot del silenci més profund. El privilegi de viure, fins i tot des de la perspectiva més humil, ens ha de permetre donar testimoni del valor que representa. La serenor, doncs, ens ha de permetre copsar aquell bri de llum que es fa lloc entre la foscor més intensa, doncs gràcies a ella viu augmentant-ne el seu significat, enaltint-ne l’esperança i perpetuant-ne el sentiment. Evitem, doncs, malbaratar la existència en discussions vanes i estèrils, gaudim de tota circumstància, doncs en ella hi ha el nostre reflex, que no és altra que la nostra essència, part d’un Tot present i secular, d’un vincle permanent .   

   

© Albert Balada

22-12-2013

Desprenent-te de tot allò...

Desprenent-te de tot allò que suposa una càrrega, de tot allò que pot alimentar l’odi, aconseguiràs d’encaminar  la teva vida cap al respecte al proïsme i a tu mateix, i de retruc, aprendràs a estimar, i a saber que sense l’amor a la creació, l’existència esdevé fútil i vana, buida de tot contingut.  

© Albert Balada

29-09-2013

Quelcom més que un concepte...

Quelcom més que un concepte, l’Amor és, de fet, una realitat que ens és consubstancial i imperativa als essers humans, és en definitiva  la necessitat de respectar i valorar a l’altra persona, al proïsme, como un individu independent, amb la seva pròpia identitat en qui ens cal reconèixer, i descobrir com són les seves necessitats i perspectives aquelles que li atorguen una nova dimensió a la relació que establim amb la societat mateixa, i, també, cap a nosaltres mateixos.

I en aquesta relació social, per a que sigui desenvolupada com cal, i prosperi, ens cal aprendre a respectar, a valorar i a mantenir la individualitat de l’altra persona, de tal manera que el concepte d’amor al proïsme sigui real i perduri, de manera que l’hem d’anar construint, sobre la base d’un respecte profund i autèntic, és aleshores quan s’estima al proïsme de veritat.

© Albert Balada

05-09-2013

L'activitat humana...

A la fotografia Mstislav Rostropovich el 1989 davant del mur de Berlin

"L'activitat humana, l'home mateix, en la seva qualitat de persona té com a fi últim a Déu. L'actualització de les seves més nobles facultats, la intel·ligència i la voluntat, radica en la veritat absoluta i el bé infinit. És el Ser per essència, l'únic que pot saciar la seva set de coneixement i d'amor. És la visió beatífica de la felicitat suprema, la perfecció definitiva que li ha estat reservada" (1)

(1) Guzman Valdiviesa Isaac. El conocimiento de lo social. Ed. JUS. Mèxic. El concepto de la sociedad en función de su causa final. Fin último del hombre y el Bien común. Citat a Guiltron Azuela, Mariano. Derecho, Sociedad y Estado. Universidad Iberoamericana. 1991. IBSN 9789688590607. pag. 315 

Hi ha una font sagrada...

La fotografia és de Sidi Bou Said a Tunísia

"Hi ha una font sagrada, més transparent que tots els cristalls -tots pensen que l'habita la divinitat- per sobre de la qual extén les seves branques l'aquàtic lotus, un bosc en si mateix: la terra verdeja com la tendra gespa. Aquí, quan plorosa vaig possar el meus membres cansats, una sola Nàiade es va detenir davant dels meus ulls. Es va detenir i digué: "com que no et consumeixes amb igual passió, has de dirigir-te a la terra d'Ambràcia. Febo des les alçades contempla el mar en tota la seva extensió: la gent l'anomena mar d'Acàcio i Leucàdio. Des d'aquí es tirà Deucalió brassat de l'amor de Pirra, i sense ferir el seu cos, es va enfonçar en les aigues..." (1)

(1) Ovidi. Heroides. Carta de Safo a Faó. Ed. Akal. Madrid. 2010. ISBN 9788446036562. Pag. 253

Déu...

Fotografia original de Llorenç Melgosa

“Déu –afirma el gran teòleg oriental Mikhael Evdokimov–  s’amaga; si no, l’esclat de la visió esclafaria l’home, i li impediria de desenvolupar-se  en plena llibertat. Déu no és pas totpoderós,  diuen els grans espirituals, ho pot tot menys obligar els homes a estimar-lo... Creiem que l’amor sosté l’estructura de l’univers. No obstant això, hi ha una dificultat: com predicar l’amor si l’home no vol, no pot,  o no sap estimar. Potser caldria llavors cessar de parlar, convertir per l’exemple, estimar malgrat tots aquells que s’hi resisteixen.” [1]       

---

[1] Guiteras Vilanova, Joan. Entre el silenci i la paraula: espiritualitat i litúrgia. Centre de Pastoral litúrgic. Emaus 62. Barcelona. 2004. ISBN 9788474679755 Pag. 9

La vida et dóna algunes sorpreses...

La vida et dóna algunes sorpreses, ja m’hi vaig acostumant, però qui m’ho havia de dir que en un d’aquells recessos previs a l’entrar a l’aula, una alumna em demanés permís per regalar-me un llibre que havia publicat al 2008; ja em direu demanar-me permís...! Jo feia poc que havia perdut a la meva “cendreta” una mig siamesa que ens havia acompanyat durant gairebé 12 anys.

Era lògica la seva petició, no tothom entén la íntima relació que s’estableix amb un gat, entenent els seus signes, el seu llenguatge, el seu misteri però imagino que va saber interpretar la meva tristesa, i si més no, que acceptaria el regal, i és clar que sí!, de manera unes classes més enllà, no gaires, em va obsequiar amb el llibre, que és en realitat una declaració d’amor als gats, on la seva reflexió final, no me’n puc estar de copiar-la aquí, com un homenatge a ella, la meva alumna, la Maria José Cortina, però també a la meva gata, que és en el seu Orient etern, i que tanta estima ens va donar i a la que tant vaig plorar; diu l’autora:

“ Aquest món enigmàtic i fascinant dels gats, estimar-los, observar-los, acaronar-los, fa que em senti profundament unida al misteri de la vida, a aquella vida que emergeix amb força de les entranyes de la terra, i que ens regala la meravellosa riquesa d’una natura a la que mols mirem amb passió i respecte, convidant-nos a compartir la nostra vida amb esser d’altra espècia i a gaudir de l’immens plaer que dóna el descobrir els diferents llenguatges de l’amor”[1]     

© Albert Balada

28-05-2013

---

[1] Cortina, Maria José. “La gata bajo la luna”. Ed. El Clavell. Premià de Mar. 2008

La Cendreta (acs)

Ens cal saber ser receptors de la Llum...

Ens cal saber ser receptors de la Llum que circumda el nostre planeta, dadora de vida, aquella que ens és atorgada, com un privilegi, com regal que rep tot esser viu i saber enaltir aquest privilegi tot protegint-la com el bé més preuat; perquè som lliures i en aquest valor i principi, saber  alhora proclamar la essència de la igualtat i el destí de la humanitat que no és altra que en la calma i l’harmonia esdevenir sacerdots de la felicitat, com a bé suprem que ens pertany...

Honor i glòria a aquells que han sabut dur al llarg de la seva existència el preuat do de la bondat com a insígnia aurada ; sapiguem doncs fer d’aquest món la vívida presència del bé en cadascun dels seus punts cardinals a través dels nostres actes, allunyats de passions amb la única il·lusió de la amor com a penyora a transferir al proïsme...

© Albert Balada

04-05-2013    

Sant Jordi 2013... Una lectura als nens i nenes del quart de primària del Col·legi Episcopal

Fragment del conte “la història del cérvol de kuru”, una adaptació de Jâtâka, dels relats de la tradició hindú, traduït i adaptat per Núria Martí[1] que els he llegit als alumnes de 4t de primària del Col·legi Episcopal de Lleida, dins de la diada de Sant Jordi 2013:

“El cérvol, amb una veu molt dolça, els va dir: estimeu tothom. Si les persones consideressin els animals com els seus germans petit, aleshores tota la dolenteria desapareixeria d’aquest món. Aquest amor portarà molts fruits, com una pluja copiosa que nodreix la vegetació. L’amor destrueix el desig de fer mal a cap criatura i és la llavor d’altres virtuts. Una persona amb puresa de cor és estimada per tothom. La seva ànima és tan plena de bondat que l’odi no hi té cabuda. És aquesta humanitat el receptacle on tot és contingut.”  

---

[1] Nilsson, Maja. Martí, Núria.  Masllorens, Àlvar. Secrets de Nit, contes de lluny per a petits i grans. Deriva Editors. Capellades (Barcelona) .1997. pag. 37. 

Una cita: Isabel Vargas Lizano (Chavela Vargas)

“Tots en la vida compartim el que tenim, l’amor, el diner, l’alegria, tot es comparteix en la vida, menys una sola cosa, que s’anomena la soledat”[1]

---

[1] Vargas, Chavela*, en la introducció del seu tema musical: Soledat

*Isabel Vargas Lizano (San Joaquín de Flores, Costa Rica, 17 d'abril de 1919 - Cuernavaca, Mèxic, 5 d'agostde 2012) va ser una cantant mexicana nascuda a Costa Rica. A Mèxic, país del què va obtenir la nacionalitat, va residir per més de set dècades, on va ser coneguda artísticament com Chavela Vargas.

En un amagatall del cor...

En un amagatall del cor


Ansia el món;
Presència,
Saber-se viva,
En la maranya de pedra
Que desperta al dia
Embolcallada de records.
Sospir infinit quina mirada
Arriba,
Com un clam,
Tant alt,
Que amb el colpeix de les campanes
ensopega.

Ansia el món,
Com qui vol
Sentir els colors
De l’arc, prop del rostre
I pentinar-ne la cua,
Amb els dits,
Recreant el paradís.
Com el dia coneix la nit,
Li se la bondat
Feta bocins,
De vegades.

Ansia el món,
En un amagatall
Del cor,
On descobrir-hi mil misteris,
Mil tapissos
De seda i pedres,
On l’orient i l’occident hi ajunten
Amors i essències,
llegendes.

La se,
Com tu la saps,
D’orgull farcida
En la fosca
Que s’omple de lluna i estrelles,
En el dia
Que albira al sol
Majestuós que s’estrena.
Mentre,
Tot plegat gira el seu voltant,
Entre silencis
I paraules,
Entre clams
I roses.



Lleida, 9 d’octubre de 2007.
©Autor: Albert Balada, poema "En un amagatall del cor" dins de "Heliada, un poemari".Ed.Bubok.com. 2009. 1ª edició 12/2009. Global Copyright Registry SAfe Creative: 0912065069406.

La resposta és escoltar

És estrany pensar que tot el que tens cap en una bossa, però és bo de viatjar lleuger... Ha d’estar bé anar-se’n... Els amics al carrer és difícil de fer-los, però molt més difícil de perdre’ls... Estàs preparat, de veritat vols saber les respostes a les teves preguntes? La resposta és escoltar, l’amor és la resposta...

Has creat una realitat de l’amor basada en la por, però és la por la que necessitem per fer el que és correcte, per a ser bons i per a fer el bé? Tu has de ser qui has de marcar les pautes, i escoltant i en l’amor és on la pauta; aleshores t’ has de contestar una simple pregunta: què faria l’amor ara? I la resposta seria: viure la vida sense unes expectatives, sense uns resultats específics, i això no és altra cosa que la llibertat.

Estàs permanentment creant-te a tu mateix a partir de les decisions sobre les coses que t’apassionen i emocionen. Les teves preocupacions són, en realitat una activitat d’una ment que no entén la nostra connexió amb Déu...El patiment no té a veure amb els fets, sinó amb la reacció que nosaltres tenim davant d’ells, fruits de la nostra percepció de les coses...

És el moment d’acudir al teu espai reservat per a Déu, en la teva més secreta intimitat i això et proporcionarà la pau i la pau et proporciona a la vegada la possibilitat de poder entendre-ho tot i entendre que la única cosa que cal, que ens és precisa, és la de ser feliços, perquè Déu vol de nosaltres el que nosaltres mateixos volem de nosaltres mateixos, no ens hem de preocupar per existir, només ho hem de fer per allò que realment volem fer..., però hem de tenir present que si vols abundància per a tu mateix, també l’has d’aconseguir i proporcionar-la per als demés...No et sentis mai abandonat perquè sempre És amb tu, perquè no et put deixar perquè ets la Seva creació, el Seu producte i Ell mateix....[1]

---

[1] Apunts extrets de la pel·lícula Conversaciones con Dios (2007), dirigida per Stephen Simon. Basada en el llibre: Conversations with God: An Uncommon Dialogue de Neale Donald Walsch

Significances

Deia Oupensky[1] que “l’enigma de la mort es troba amb l’enigma del naixement, l’enigma de la desaparició amb l’enigma de l’aparició” i en aquesta angostura mística ens descobreix el filòsof com de transcendents són els intangibles de la vida, perquè per ell, aquells enigmes estan íntimament connectats amb una expressió absolutament humana, naturalment humana, diria jo: l’amor. En la interconnexió d’aquests fenòmens apareix doncs aquesta subtilesa que podria semblar poètica, però si ens hi parem a pensar, quan el filòsof rus ens diu “en la idea de la interrelació de l’amor i la mort pot trobar-se l’explicació de molts dels fenòmens incomprensibles de la nostra vida”, és perquè s’estableix un nexe comú que ell atribueix a característiques doctrinals, en el que la mort i el naixement intercanvien el seu rol social, esdevenen per a ell un devenir enigmàtic, estrany, on la mort que és el final de la vida és també el principi, el naixement d’una altra vida, mentre al mateix temps el naixement significa un trencament amb quelcom de sobrenatural per esdevenir una mena de creixement en lo espiritual.

---

[1] Ouspensky, Piotr. Un nuevo modelo del universo.Ed. Kierr. 1977. Buenos Aires. Pg. 547

Missives

Sempre havia cregut inversemblants moltes missives que, benintencionades, t’arriben per correu desitjant sort o salut, tot demanant de no trencar la cadena. La veritat és que de vegades la pròpia redacció connota el seu origen i no pots fer més que somriure. Aquest cop, però he rebut un text interessant, un text que conté importants veritats que us refereixo:

“El diner pot comprar una casa, però no una llar; el diner pot comprar un rellotge, però no el temps; el diner pot comprar un llit, però no el somni; el diner pot comprar un llibre, però no el coneixement; el diner pot pagar al metge, però no la salut; el diner pot comprar una posició, però no el respecte; el diner pot comprar la sang, però no la vida; el diner pot comprar sexe, però no l’amor”

Siguin quin sigui l’origen d’aquests proverbis, pertanyin a la civilització del coneixement a la que pertanyin no fan sinó recordar-me una cita de Kun Fu Tzu[1]: “Les riqueses i els honors són com a núvols passatgers que no signifiquen la felicitat. Es pot ser feliç només amb l’arròs com a aliment, l’aigua com a única beguda i el propi braç com a coixí.”, és en aquest sentit que el valor del diner ho és en funció de la determinació social, però no pas moral ni ètica, el que dona sentit a aquest text “rebut” o “trobat”.

---

[1] Confucio; Arrau, Silvia (compilació); Merino, Maria (traducció). La sabiduria de Confucio. Ed. Longseller. Buenos Aires. 2000. pg. 38.

Solstici

Concediu-nos déus, la vostra protecció i amb la vostra protecció la fortalesa, i amb ella l’enteniment i amb l’enteniment el coneixement, i amb el coneixement el coneixement de la justícia, i amb ella, amb la justícia, l’amor a ella, l’amor a vosaltres, i de tots els antics.[1]

---

[1] Pregària antiga de transmissió oral en el solstici d’estiu

Allen, poesia, història, tragèdia....

Allen és sempre Allen, descobrint-nos en aquesta darrera etapa marcs que enquadren històries, ho va fer amb "Match Point", que era un film essencialment britànic i ho ha fet amb "Vicki Cristina Barcelona", que és un film absolutament mediterrani, una història de desamor més que no pas una història d’amor.

El director nord-americà, que emfatitza a la recerca de l’amor i fins i tot en un diàleg de Bardem, ens diu que “la civilització al llarg de milers d’anys no ha sabut trobar l’amor”, ens duu en aquella descripció de la recerca de les relacions humanes, a partir de l’amor, a la descoberta d’ una nova visió, una nova perspectiva, en la que aposta a més per a descobrir-nos detalls com la fotografia dels nens davant la columnata del Parc Güell, on la forma i el color, així com la tria dels figurants infantils resolt un missatge distint, com un homenatge... Allen, fa en el seu film, allò que difícilment fem mai, descobrir-nos detalls com ara el del restaurant “Els 4 gats” on es recrea part de la trama inicial del film en perfecta simbiosi de l’escenari que se li ofereix en la combinació colorista per una banda i en el factor intimista, un toc que acostuma a ser proper en totes les seves obres.

En el film Woody Allen pentina els cabells d’una creació absolutament mediterrània, on la llum, és un element definitori, aquell nou protagonista que ens fa veure en la blancor de l’escalinata del parc, o en els matisos del drac, no tant sols la descoberta i exaltació que el director en fa del context, si més no, el valor de la contextualització distinta recercant com ho feu en “Manhattan” aquell matís que fa veure en la visió del turista els detalls imperceptibles als ulls de qui comparteix dia a dia la vida a qualsevol ciutat del món.

Amb Rebecca Hall, Scarlett Johansson, Javier Bardem, Penélope Cruz, es recrea Allen en el valor d’un pòquer que usa tot sabent extreure’n les seves potencialitats, la manera de dirigir hi diu molt per a que en destaqui un Bardem intimista descobrint la timidesa de l’artista del creador i una Penélope Cruz encarnant l’histrionisme del model de dona artista, possessiva, com una gal·la daliniana, amb magistralitat excepcional, en diàleg amb els matisos que les actrius nord-americanes aporten a aquesta tragèdia grega, mètode que el director usa tot sovint en el descriptiu dels seus guions per a definir tota una estratègia de percepcions, fins i tot la metòdica circul·lació dels figurants, o el valor de la versió original, en aquesta ègloga de l’amor i el desamor, fent possible aquell encontre de la poesia, de la història i la tragèdia, de Virgili, Clío i Melpòmene, en el model triangular de les relacions que la narració ens descriu, però amarat també de l’esperit d’Anacreont fins i tot en l’apunt sàfic.. ...

Descobrim un nou capítol en la descripció que ens fa de les relacions humanes el director, homenatjant-ne l’amor, com el vi i la civilització mateixa, que ens descobreix també en l’abstracció de l’art, com la subtilesa de la complexitat en compartir i ens alaba el retorn a la simplicitat de les coses, a la vida calma del poeta que no vol deixar conèixer la seva poètica, la seva saviesa, en una rèmora kioniana.

Bondat

Llegia dues històries personals que m’han impactat, totes dues històries italianes; la primera, antiga, prou coneguda de vegades, la del Cardenal Martini, l’altra la de Rebeca la nena romanesa, dues vides paral·leles en una societat que demana a crits reconsiderar les posicions i, perquè no, no repetir una vegada més l’història, la trista i despietada història.

Llegia el que es diu, el que es comenta de Martini, Carlo Maria Martini, un expert en textos bíblics, de fet en el que s’anomena alguna cosa així com transcripció textual. Casual no ho va ser, però si sorprenent el seu ascens a la prelatura, de fet, no tinc massa clar si és que ens trobàvem amb un Joan Pau II distint del que va acabar sent, la qüestió és que aquest jesuïta, que ara pateix en la seva vellesa el mal de parkingson, ens descobreix aquella altra vessant de l’església, el concepte reconegut del valor de l’estudi, aquell valor que els antics atorgaven al concepte tresor, que no era pas aurífic, sinó basat en el coneixement. Allò que més m’ha impactat de la seva vida, però ha estat l’esperit de renúncia, quan, tot i poder ser el més votat, va acudir a l’elecció papal amb un bastó, el que en llenguatge encriptat ve a significar: no em voteu, estic malalt. Renúncia, però a la vegada una postura egoista, que és la de no abandonar els estudis, el contacte amb les arrels cristianes i com no l’anàlisi, més allà de mites i elements teològics.

L’altra història paral·lela és la de la nena romaní, Rebeca Covaciu, que ens transmet aquell designi dels indesitjats, com ho va fer Anna Frank, amb el somriure de la innocència, premiada per la UNESCO i maltractada per la policia italiana, segon es diu. Descobrir com el maltracte s’estableix de nou des de les esferes de l’Estat, com el consentiment fa bones aquelles paraules del dramaturg alemany Eugen Berthold Friedrich Brecht, quan ens deia”...com que jo no ho sóc....” fa una setantena d’anys. Certament els conceptes d’immigració i èxode son distints i distants diria jo, però també és cert que hi ha dues fonts migratòries que reclamen una certa atenció global en el sí de la Unió Europea, les migracions internes i les migracions externes. El valor d’aquesta nena, quasi adolescent, que relata, que dibuixa, que ens descriu un món de rates i coloms, un món on tothom hi té cabuda, un món que els fills d’Anac han de poder compartir amb els fill d’Adam i on hem de descobrir els principis de la bellesa i el saber en l’harmonia infinita de la bondat, aquella dels qui des de l'anonimat més absolut senten els principis de la solidaritat i li donen aixoplug.

Avui llegia dues històries d’amor a la humanitat vestides amb la candidesa de qui considera la vida com un tresor, com un valor en si mateix, quan l’aire apaivaga les calors estiuenques i ens deixava un plàcid dia de primavera en ple juliol

Un dia, el dia.....

El dia, on l'amor regalima pels plecs de la pell i esgotes l'ànima en l'amistat profunda i perpètua. Mentre al cel es respira el silenci i la pau que ens hauria d’inspirar rebota en els ulls serens dels nens, mentre els jocs envaeixen tots els seus moments, propulsada com un arc de Sant Martí, que es repenja en aquell turó ferit. La llum entra tímidament en l’estança, mentre una música plàcida ens recita les notes pausades que cauen damunt del banc de fusta, aquell que justament avui ha canviat el seu sentit per escoltar paraules, per escoltar simplement.

Passegem per entre les calèndules i els plataners; a l’ombra plàcida mentre els sóns, com les rialles, omplen l’univers; com els principis i els valors vaguen per aquell espai eteri cercant els cors on arrelar. El dia, un dia, omple els ulls de la llum blanca que ens dibuixa un somriure mentre els tanquem deixant lliure l’oïda al murmuri de les aigües i al soroll de la sorra que recull les passes perdudes, extraviades per entre les llambordes.

Notes IX: Tot recordant a Hobbes

Diuen els teòrics[1] que “El Leviatan” de Hobbes no és en essència monàrquic, ni tan sols aventura un model democràtic, es tracta d’un principi consubstancial, probablement a l’establiment de raonaments polítics a les relacions ciutadanes. La seva referència mitològica en contraposició a la bestialitat humana identificada en Behemot, no significa més que el recurs als principis més intrínsecament humans, radicats en uns valors universals que s’han anat refermant al llarg de les transferències de les civilitzacions i que s’escenifiquen en el que un segle més tard en nomenaria Rousseau[2] com el seu “contracte social” que escriu el 1.762, 14 anys després de la seva obra ”L’esperit de les lleis”.

Thomas Hobbes ens distingeix als èssers humans, però, abans que ho fes Rousseau, de l’esperit de la natura, en la concepció d’un esperit col·lectiu superior, com una garantia de la relació entre els ciutadans, una jurisdicció universal que subordina tothom a aquest contracte societari que és en definitiva la conjunció de tots els drets, i com a tal és indivisible i subjecta i condiciona tothom, corporacions i individus, el que ell anomena Leviatan.

Això ho escriu Hobbes en un moment en que el feudalisme es desfà i que es produeix la ruptura de la corona anglesa amb Roma, i ens diu de l’Estat, des de la seva perspectiva, que hem de situar adequadament en ple segle XVII, que no veu diferència entre les esferes pública i privada i ens parla del dret de representació, del model de l’assemblea, en definitiva del parlamentarisme sustentat en els valors del Leviatan. I ens diu que “El més gran dels poders humans és el que s’integra amb tots els poder pels homes units en el consentiment en persona natural o civil que és l’Estat”.

De fet resulten molt interessants les seves concepcions de poder, com ara la reputació del poder aconseguida a través de l’adhesió i l’afecte, o la reputació del poder en l'amor aconseguit a través de la popularitat, o la reputació del poder en l’èxit aconseguit a través de la saviesa o la reputació del poder en l’eloqüència la que des de la seva perspectiva ens el fan assimilable, aquest darrer, a la prudència.


[1] BOBBIO, Norberto: La teoría de las formas de gobierno en la historia del pensamiento político. Fondo de Cultura Económica. 1987. ISBN 9681627377
HOBBES, Thomas: Del ciudadano y Leviatán (Compilado por Enrique Tierno Galvan) Tecnos. 2005. ISBN 8430942556
SABINE, George Holland. LANDON Thomas. Historia de la teoría política. Fondo de Cultura Económica. 1994. ISBN 9589093140

[2] ROUSSEAU, Jean Jacques. El Contrato Social. Pierrot 1.958 .