Trencant la nit quan comença la matinada, aquella en que has estat castigat sense veure les campanades de l’antiga presó, qui la recorda…condemnat a beure’t aquell cava que no cal ficar a la nevera, fora al balcó que gela també refreden les coses i els ànims posats a dir, mentre un dit de gebra llença lluentor en l’aire sobre el metall dels cotxes adormits a l’asfalt que ennegreix encara més la nit. Veus com s’il·lumina als acords de nous instruments d’aquella nova generació que ens ha fer de reconèixer la revolució tecnològica com a vital, com gestionen les llums d’aquella torre que tan ens assembla a la de la city de Londres, posats a dir, en la modernor de les interpretacions segurament, estranyes similituds, intertextualitat ho va batejar una escriptora, recordeu?.
Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.
I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...
Obrim els ulls quan tot just la ciutat s’adorm posat el dia i els carrers en el seu lloc, sota aquell tel blanquinós que transforma l’aire gèlid i humit en fredor característica dels nostres hiverns d’interior a la plana, que ens allunya del regal del sol de l’hivern i te n’adones que tu encara no has fet la teva declaració d’intencions per aquest nou any que comença, com si l’atzar o el fatalisme no poguessin desfer tot aquell que pretens de fer més que els homes, per molt que ens creguem senyors de les nostres vides i deixes de pensar-hi; retrobes com cada any aquell concert vienès, el que veuen, com deia el narrador, tantes persones que només veuen un concert l’any, aquell, asseguts amb una tassa de camamilla a la mà, per la ressaca, sense el rigor de l’etiqueta.
I comença un nou any, amb l’incertesa que el futur només el coneixen els déus, perquè els homes poden predir el passat i els savis interpretar el present com ens va dir Plató, però amb el convenciment que aquest és un hivern fred, molt fred, com toca; sec, molt sec, molt més del que toca potser, i poca cosa més, però també sabent que som posseïdors d’un senda llarga que recórrer, com aquell camí de ferro que va descriure una historia, amb portes i finestres alternes que ens donen llum a la banda esquerra i aquelles roses acabades de collir i embolicades en paper d’estrassa, per no danyar-les, d’aquell roser sense flors que cal tornar a plantar i acurar amorosament, amb la tendresa de la mà amiga...
