Petites píndoles de bonhomia...

Petites píndoles de bonhomia ens ajuden a cuidar la nostra ànima i el nostre entorn, fent saludables els nostres sentiments, com també les nostres paraules, aquelles que fan paisatges.  Quina és la comprensió necessària per a entendre la diferència entre la foscor i la llum? El sentit figurat d’aquests dos mots entronca amb  el dels seus homònims del món físic i ens evoca el sentit del pensament, però també el del despertar del dia, des de la matinada a l’alba i d’ ella a la claror incipient que lluenteja el llevant, una evocació aquella que ens deixa altres mots com ara claror, benedicció, tranquil·litat, prosperitat, en contrast amb reptes, confusió, dificultat, tots en combinació que ens porten a madurar com a essers humans en el nostre trànsit vital, fins al dia que en ella serem capaços d’establir la diferència entre la foscor i la llum, entre el bé i allò que no ho és; en aquest despertar la tradició sefardita ens evoca la figura del gall i el seu cant,  símbol d’una actitud plena de optimisme, esperança i creença, que visualitza i celebra la benedicció, fins i tot abans que aquesta sigui de fet una realitat.

© Albert Balada

15-02-2014

Vigila...

Vigila el que desitges, perquè tal vegada acabis acomplint els teus desitjos. L’esperança és com un viatge en un temps i un espai distint al que hom coneix i conrea, doncs hi ha un silenci més enllà del món que coneixem, que arreplega els nostres sentiments, que multiplica amb escreix un simple i senzill acte d’amabilitat...

© Albert Balada

28-12-2013  

Mai...

La fotografia és original de Santha Faiia.

Mai no estiguem tan enfadats que no ens sigui possible de comprendre l’amor que es desprèn de tota obra, de tot fet, de tota circumstància, fins i tot del silenci més profund. El privilegi de viure, fins i tot des de la perspectiva més humil, ens ha de permetre donar testimoni del valor que representa. La serenor, doncs, ens ha de permetre copsar aquell bri de llum que es fa lloc entre la foscor més intensa, doncs gràcies a ella viu augmentant-ne el seu significat, enaltint-ne l’esperança i perpetuant-ne el sentiment. Evitem, doncs, malbaratar la existència en discussions vanes i estèrils, gaudim de tota circumstància, doncs en ella hi ha el nostre reflex, que no és altra que la nostra essència, part d’un Tot present i secular, d’un vincle permanent .   

   

© Albert Balada

22-12-2013

L'esperança et porta...

L’esperança et porta al camí traçat, no ho dubtis, perquè fins i tot quan la teranyina estreny resulta que al final seràs en el lloc que cal, en el moment precís, aquell que  les circumstàncies i la causalitat han definit per a tu; serà, aleshores, quan cal despertar i comprendre l’escassa raonabilitat que en el món habita, però, si més no,  és en aquella esperança i en la satisfacció del bé que cal fer,  sense altra mesura que aquestes, com hom pren convenciment del nostre lliure albir en connexió amb la Creació.

© Albert Balada

29-10-2013

La compassió alimenta l'esperança...

La compassió alimenta l’esperança en la pròpia consciència, desperta el principi essencial que ens defineix com a essers socials, però alhora ens identifica en la nostra dimensió més profundament humana, la radicalitat espiritual i la comprensió mateixa que ens cal, no només cap al proïsme, sinó respecte de nosaltres mateixos, una aproximació a la nostra pròpia espiritualitat, a la connexió de les nostres ànimes, la major grandesa que hom pot esperar d’un mateix.

© Albert Balada

27-10-2013

El dia desperta...

El dia desperta assenyalant-nos el sol que alimenta la vida, tot deixant-nos sentir el frec dels seus braços que ens agafen  fort, ben fort, en aquest regal com és el de renéixer cada dia des del somni a l'esperança... Sapiguem descobrir-nos en la virtut permanent i deixem-nos seduir per la voluntat de créixer, arrelats en els principis immutables i universals...

© Albert Balada

10-09-2013

És aleshores...

De vegades la vida t’ofereix regals, no són quantificables econòmicament, perquè no tenen valor des del punt de vista crematístic, però si que el té des de la perspectiva de la raó, de la consciència, del creixement personal i de tot un seguit de valors que conrees, és aleshores quan descobreixes quan bella és la vella amistat i com un dia qualsevol pot esdevenir un cant a l’esperança i al reconeixement, un cant a la vida i al sentit de tot plegat, a la cerca de la felicitat dels nostres proïsmes, aixecant columnes en el sí de la societat, columnes fermes que han de sustentar nous conceptes, vells alhora, noves fites, velles alhora, un sentiment d’antuvi que esdevé contemporani i primigeni al mateix temps, tot fent que les essències siguin allò que la Llei Natural ens dicta...

© Albert Balada

16 de gener de 2013

Una cita: Sir Charles Spencer Chaplin

"... Hannah, m’escoltes?, on sigui que siguis, alça els ulls, Hannah, els núvols s’allunyen, el sol està naixent, anem sortint de les tenebres cap a la llum, caminem cap a un món nou, un món de bondat, en el que els homes s’enlairaran per damunt de l’odi, de l’ambició i de la brutalitat... Alça els ulls Hannah! A l’ànima dels homes li han estat donades ales, i a la fi està començant a volar, està volant cap a l’arc de Sant Martí, cap a la llum de l’esperança, cap al futur, un gloriós futur que et pertany a tu, a mi, a tots... Alça els ulls Hannah! Alça els ulls! ... "[1] [2]

---

[1] (complement del monòleg de Charles Chaplin a El Gran Dictador; a la fotografia l'actriu Paulette Gauddard (Whitestone Landing, Long Island, Nova York, 3 de juny de 1911 - Ronco sopra Ascona, Suïssa, 23 d'abril de 1990), lactriu nord-americana que intrepretava el personatge d'Hannah)

[2] Anotació: Hannah (de l'hebreu חנה, de tant en tant també transliterat com Chana o Hannah) és l'esposa de Elcanà s'esmenta en els llibres de Samuel . D'acord amb la Bíblia hebrea era la mare de Samuel La paraula hebrea "Hannah" té molts significats i interpretacions, amb el més comú és el significat hebreu antic de la "gràcia" o "a favor / Ell (Déu) m'ha fet", així com interpretacions més contemporànies de la "bellesa" i " passió ".

Si cerques...

"Si cerques dins teu, en un racó del cor, enllà on hi ha l'ànima, veuràs que encara n'hi queden de raons per admirar, i també descobriràs com fins i tot en els pitjors moments, sempre hi ha un bri d'esperança, sempre hi ha una llum que lluenteja, encara que no sigui potent, minça, el just per a poder veure que tenim algú a qui estimar o que ens plau d'escoltar un ocells cantar o veure un gota remugar per entre les fulles, encara verdes... "

Lleida, 1 de setembre de 2012
Albert Balada ©

Enganys

Hi ha lloc per a la compassió?, hi ha lloc per a la tendre mirada sobre la placidesa? Compassió i placidesa amb la que es dilapiden, hores d’ara, els valors que hem anat conformant en l’herència individua creadora d’un complex social que s’endu la riada maldestre de l’especulació en les idees com en l’argent?. Aquell que és capaç de captivar-te amb una suposada complicitat, temptejant-te l’ intel·lecte, com qui escruta en el fons del pensament, pot esdevenir, nogensmenys que la caricatura de la perversió mateixa en la necessitat d’esborrar racons de la història que no convé airejar, o fins i tot dur-te lluny, en l’esperança del gaudi del silenci amb el que tancar a pany i clau tot el que no convé que sigui dit. Algú em referia fa ben poc que la figura més escaient en un referent actual seria la de definir el context vigent com, el que em deia, s’assembla a “una ciutat segrestada”, on l’adjectivació seria possible d’aplicar-la a nous subjectes, a nous sintagmes nominals, com ara país o nació, convertint la realitat mateixa en una mera quimera que només abasta els somnis compartimentats d’uns quants elegits que bramen a les portes de l’ infern, per a ser els primers en ser conduïts per la barcassa de l’ ades...... Sort en tenim que els racons de l’ànima sempre conserven aquella primigènia arrel que ens dóna la nostra pròpia essència i com una raó genètica, es desvetlla aquella en la seva transcendència, en la seva més íntima perspectiva, des de la que guaitar una partida com penjant d’un fil en l’univers de les coses perdudes, veient passar la vida com una cosa petita i minúscula als teus peus, mentre esgotes els senyals del missatge i descobreixes de nou, que l’engany també és un art, com la guitarra on els acords surten com rebregats per la màgia, d’ entre les cordes que vibren... Demà el dia serà fred, anuncien, amb aquesta boira que sembla haver-se instal·lat, senyorejant prats i carrers; mentre riurem feliços lluny de maldats perennes, abraçant les galtes grises que deixa penjar la broma, del cel de vidre que ens adorna la vida, aquell que, quan s’esmicola, ens mostra els colors i les olors que la llum ens recrea en la seva autenticitat, com possant música i moviment a tot plegat....

Notes de text II: -Però i la vida?-

Pandora, una de les llunes de saturn

- Però la vida, com és la vida?- Preguntava el jove deixeble al seu mestre mentre caminaven per les arbredes denses que els protegien de la solejada. -La vida, responia el mestre, no és, res és mentre nosaltres ens aboquem a malbaratar cada segon de la nostra existència en raons fútils, que res no ens aporten ni a nosaltres mateixos ni als altres amb els qui compartim aquest espai- La resposta no semblava donar un sentit al que la ment del jove albirava i de nou metres enllà li planteja de nou la mateixa qüestió –Però, i la vida?- La vida és saber i el saber el duu a l’hora l’estudi i l’experiència, també la contemplació, com el respecte i el sentiment d’estima als altres, perquè la vida, com tu te la planteges no deixa de ser un recorregut en solitari en el manteniment de l’harmonia universal, aquella que quan s’escapça allibera dolors als homes[1] que han de recórrer al valor de l’esperança com a reserva moral en el camí cap a la bondat que custodien els déus. El jove deixeble va mirar al mestre amb ulls d’agraïment, brillants i lluents, com qui acaba de trobar-se un tresor i des d'aleshores romangué en silenci, contemplatiu, gaudint de les flaires que com remors els arbres del camí deixaven caure al seu pas.....

---

[1] Comparán Rizo, Juan José. Raices griegas y latinas de la lengua española. Umbral S.A. editorial de CV, 2006. México. Pag. 193. El mite de Pandora.

El teu món

Salpar a la recòndita recerca d'un mar d'esperança, en el convenciment que potser tot plegat és com una història plena de sense sentits, albirant aquella, la calma, que de vegades angoixa si la mires des del moll estant. Abraçar aquell amic que no t'esperes, és com rebre aquell missatge dels déus embolcallat de vida, soleiant la platja on el verd dibuixa un regalim de gespa on jeure al redós de la gran pedra que corona el racó de món.

Mires de descobrir que tot plegat té menys misteri del que creus, com la vida, pam a pam, veure que l'existència desemmascara sovint els impostors per la pressa, no pas per una altra cosa i com llegir no fa pas perdre l'escriure, tot admirant aquella declaració d'un personatge de Ruiz Zafon (1) quan afirma: "potser per això l'adorava més, per aquella estupidesa eterna de perseguir als que no fan mal".

De vegades la mirada ens descobreix la persona, veus els seu destí o potser fins i tot el racó íntim de l'ànima, encara que ens resistim permanentment a la transparència. Potser la senzillesa és el millor perfil, el dir les coses pel seu nom, però ailàs resulta tant difícil quan hom ha creat un món eteri, dúctil, intransferible; és aleshores com hom descobreix la realitat de les coses, el seu encaix, tot plegat, farcides d'interessos o no, ves a saber....

En tot cas, tot té un moment i unes circumstàncies; saber que el món és quelcom que ens pertany, com ens pertany també el poder de decidir, on la virtut de dir "no", ens fa lliures, com iguals i fraterns; això ens ho recordava avui aquell vell amic: el principi fraternal de l'acció pública, quina lliçó, magistral!; recordar que tot és civisme i com la civilitat és o hauria de ser voluntat de servei.

(1) Ruiz Zafón, Carlos. La sombra del viento. Planeta S.A. Madrid. 2004. pag. 53

Com el cant dels ocells

I em recordes aquell instant immanent que es repenja en les espelmes vermelles que galantegen l'aire de la estança; moments de silenci, d'esperança, de prudència, de sentiments que voleien les entranyes de la terra redescobrint les nostres primàries virtuts, fins atrapar-nos en l'esquelet de la vida, que ens acomoda i ens transporta a la infantessa perduda, on els estels encara brillen amb aquella intensitat que només els ulls dels infants poden entendre. Potser aquell dia en el que siguem capaços de poder entendre el món des d'una altra perspectiva, de sentir l'olor dels núvols, serà aleshores quan podrem saber de la nostra pròpia virtut i sentir l'autèntic valor de les coses senzilles, baixar a nivell de terra i escoltar els batecs dels cors de les persones, com s'acomboien i el seu ritme recrea una cançó que imita els cants dels ocells.

Recordant Teognis de Mégara

Ens deixà escrit al 520 a.c. aquest poema significat dins de la posia lírica grega arcaica

L’esperança és la única deessa que habita entre els humans,
Les demés van marxar, deixant-la enrera, a l’Olimp.
Se’n va anar la confiança, gran deessa, se’n va anar dels homes
El seny, i les gràcies, amic, van deixar la terra.
Ja no hi ha juraments de fiar entre humans ni justs,
Ni ningú demostra respecte als déus eterns;
S’ha extingit el llinatge dels homes pietosos; ara
Ni normes legals coneixen ni encara la pietat.
Més en tant que un viu i veu la lluentor del sol,
Conservi pietós la seva fe en la divina esperança,
Resi als déus i, en oferir-los les engreixades cuixes,
En els seus sacrificis invoqui, al començament i en acabar, l’esperança.
Guardis sempre del torbat discurs dels homes injustos
Que, sense cap recel del ser dels déus eterns,
De continu als bens d’altri la vista dirigeixen,
I estableixen infames arranjaments amb ruïns propòsits.

Una cita: Li Xun

L’esperança no és ni una realitat ni una quimera, és com els camins de la terra: sobre la terra no hi havia camins, han estat fets pel gran nombre de caminants (1)

(1) li Hsûn, també conegut com Li Xun, escriptor xinès del segle XX

D'un viatge al voltant dels valors

Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.

Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas

...Un tren que no s'atura....

La fotografia de Jordi Play sobre la obra recent de l'artista de l'alt urgell Perico Pastor

Sense saber-ho, gairebé, amb la subtilesa que dona el llenguatge, he recreat el meu univers particular al llarg dels darrers temps, mentre corria inexorablement, no com un estadi perdut en la meva vida, al contrari, avançant en l’aprenentatge que cada segon d' aquesta meva existència m’aportava; d’allò que als ulls podria semblar alguna cosa de dolent, jo la he vist com un afrontar determinats reptes de futur, d'allò que pot semblar excepcionalment bo, jo ho matiso, com correspon a qui veu més en els petits detalls que en les grans coses allò que ens fa i ens deixa viure.

El dia no ho anunciava, però ha estat fantàstic de descobrir els carrers mullats de la ciutat, el xim xim de l’aigua rebotant per sobre del tapís de pedra que recobreix la nostra història i veure’t reflectit de vegades en alguns tolls, acomboiat de la grisor que apaivaga la llum del sol de tardor. El dia no ho anunciava però jo ho he agraït, he sentit aquella dolça frescor que acaricia el rostre mentre l’aigua cau i cau sobre els paraigües que defineixen aquest nostre paisatge urbà.

Me n’adono, que amb aquest seran 700 els comentaris o post com es diu en llenguatge blogger que hauré penjat d’aquest diari de sessions de la meva vida, on he recollit no poques vivències, també consells i cites importants, amb comentaris d'amics i coneguts també, a través dels que m’he convertit en transparent per bona part dels qui m’heu llegit alguna vegada i per tant heu fet certa la dita que només sóc propietari dels meus silencis, ja no de les meves paraules ni els meus pensaments posats per escrit.

He descobert com n’és de bell el llenguatge si t’acompanya en el sentir de cada moment de la teva vida, si l’uses d’acord al que et demanda, i com a aquells i aquelles que no els és donat de saber entendre aquests llenguatges, els molesta més que ofèn aquesta nova manera meva d’entendre la vida, d’igual manera com entendre que els principis i els valors han de ser consubstancials a l’existència mateixa m’aporta una nova dimensió de mi mateix i més si de les meves paraules escrites i sentides i del que d’elles se’n desprèn assumeixo una certa complicitat amb tothom, però en particular amb aquells que veuen en la simplicitat de les coses allò que els fa feliços.

Saber per exemple que un amic ha descobert de nou en la música, aquella sensació plaent de saber conduir les sensacions, o aquell amic que veu en una tassa de cafè amb llet compartint esmorzar el millor moment del dia. Aquestes coses senzilles, però també saber-ne parlar de filosofia, de política, de música, d’amor, de llibres, de teatre, de silenci, d’esperança, de virtuts, de valors, és la meva aportació a un tren que no s’atura, com és la vida mateixa.