Contra l'oblit...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa, finalista del Concurs Itaca 2013

Contra l’oblit no hi ha millor essència que la devoció i la sinceritat. L’energia se’ns revela potent, des de la nostra humanitat en connexió proverbial amb la Providència que ens conrea els sentiments de la nostra noblesa. Som de viatge permanent per aquesta ruta que anem construint des que la vida ens és atorgada, però,  de tant en tant, convé d’examinar el nostres cors, comprovar que les nostres paraules responguin als nostres actes,  perquè la parla reflecteix coneixement, com són units el dia i la nit, sense transgressions, sense indiferències, conscient que no hi ha més sentit que el bé, sense ira en cap jorn, conscients, tanmateix que no hi ha altre sentit que la cerca de la veritat, perquè   tots els éssers humans neixen iguals i dotats d’iguals principis essencials: la Vida, la Llibertat i la Recerca de la Felicitat.

© Albert Balada

20-12-2013

Privilegis

Fotografia original de Toni Ibañez

Commou, tanmateix mirar les arcades del romànic de transició que ens revelen la història d’aquell vell hospital que els germans Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem havien aixecat en aquell lloc de la Catalunya nova anomenat Lleida. La veritat és que badar en el reflex de la pedra bella suposa, nogensmenys, que traslladar-te en el temps i albirar en el seu transcurs aquells ensenyaments que blasmen en l’aire el valor i els símbols que esdevenen transcendents en la conformació de la nostra identitària història. Escoltar relats, visions i transcendències en el marc dels sostres de fusta, entre les heràldiques suposades emmarcant un espai donat a la cultura i les arts, la ciència i les lletres, resulta poc menys que un privilegi amarat de vell, mentre es recorren els viatges i es relaten, es rapsoden els espais que ens transfereix l’escriptora de la seva nova criatura, pàgines que ens descriuen com en fa fantasia, del dia a dia, l’autora*, amarada de sinceritat i ironia.

*Alòs Lòpez, Marta. "HIstòries de l'AVE" Edit. DeParis. Lleida. 2009

D'un viatge al voltant dels valors

Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.

Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas

Malgré tout

Quan hom descobreix que tot és més senzill, malgrat ser devot de Guillem d’Ockam, hom veu que la dignitat de vegades, potser només de vegades, no és el més important per molta gent que se n’ha ventat de fer-ne paradigma de la seva existència, descobreixes, poc sorprès que de vegades, també, qui volia alliçonar-te ha fet una cercle destacat en el seu entorn i veus que no és or el que brilla.

Potser si que caldria que tots tornéssim de tant en tant a rellegir, per exemple els exemples que Saint Exhupery ens va donar, com qui no vol la cosa, uns missatges per a nen, que no som altra cos que nosaltres mateixos, sabent-ne que l’important seria, potser saber que allò que hem de fer és regar una mica cada dia aquella planta meravellosa que és la sinceritat, la realitat per descobrir que el món és quelcom de diferent del que imaginaven els utòpics, però també allò que no volien els somniadors, i que aquí estem per canviar-lo sense caure en reduccionismes ni en l’apologia de la simplificació, si de la senzillesa però no del simplisme.

En tot cas saber que sempre hi ha quelcom de positiu que ens aporta el destí, la fatalitat a la nostra vida, potser saber-te escoltat i llegit de lluny, potser conèixer que cal imaginar en la distància per descobrir les realitats presents, en tot cas el principi sempre serà que no cal fer massa tall amb la navalla per trobar la carn de la poma, o no?