El segle XX va veure en la caiguda del mur de Berlín i la reunificació germànica, un dels principals ítems simbòlics en la reconstrucció europea i mundial, es tancava així un procés que no només era producte de la guerra freda, es tancava un procés que neixia i enllaçava foscament, arrelava amb les primeres dècades d’aquell segle de canvis: revolució rusa, primera guerra mundial....Fa ben poc, el segle XXI s’obria amb una catàstrofe simbòlica, uns atemptats amb format novedós que tombava les torres del Word Trade Center de Nova York. La Ground Zero és avui, com aquella caiguda del mur, és una rèmora simbòlica que evidencia, que recontextualitza les dinàmiques en els escenaris mundials, uns escenaris on sempre les vides humanes, abans i ara, com aquelles pobres tropes de les edats mitjanes i antigues eren castigades, abatudes, esquarterades..., mentre els senyors, nobles i reis, ho miràvem des de les atalaies....
La memòria transcendeix els fets, i amb el pas dels anys, configura identitaris rellevants, evocatoris, catàrquics en molts casos, que posen de manifest com les debilitats i les passions esdevenen guies de la història i de les històries que la conformen; però us heu preguntat mai que seria del devenir dels països sense aquelles històries mínimes, sense les històries anònimes de tots i cadascun de nosaltres?. Potser n’estic fent una definició hol·lística, en sóc conscient, però la referència a aquestes unitats socials és necessària si tenim en compte que ens gerèncien les nostres vides en funció d’interessos diversos, distints i al·liens als nostres, com si la humanitat sencera fos un actor mut que de tant en tant neix, gesticula, somriu, plora, gemega i... es mort, esdevenint anècdota que mai arriba a ser convertida en categoria.
Qui ens condemna a repetir la història una i una altra vegada? Hostilitat permanent de una civilització que veu del conflicte com a proposta cíclica que castiga, sempre, sempre, sempre, al més dèbil, perquè com ens diu Kerbo
[1] :” la societat és un col·lectiu d’actors als que individualment s’emmotlla i afecten certes forces grupals a les que contribueixen aquest mateixos individus”, gratuïtament diria jo, i potser Weber
[2] tenia raó quan ens sàviament ens deia: ”L’home no pot conduir-se a la vegada segons les exigències de la moral de la santedat i les exigències de la moral temporal. Oferir l’altra galta és manca de dignitat si no és santedat. Per altra banda, si bé és cert que Apol·lo i Mart, Venus i Minerva no estan condemnats a combatir-se, cada persona, individual o col·lectiva, no pot sacrificar a tots els déus.” . Potser, com ell, ens hauriem de qüestionar sobre els principis de la dominació, de l’ús de la tecnologia com a instruments militars i molt en particular, sobre qui en detenta realment el control, qui ens colonialitzat, com i perquè.
Mentre la dialèctica del conflicte està servida, aquella que el mateix Weber ens va descriure, en un o altre format que fan vàlides les seves paraules: “El que tenim davant de nosaltres no és l’albada de l’estiu, sinó una nit polar d’una duresa i una foscor gelades, siguin quins siguin els grups que ara triomfin.”
[1] Kerbo, Harold R. Estratificación social y desigualdad. McGraw Hill. Madrid. 1998. pg. 220
[2] Weber, Max. El político y el científico. Alianza Editorial. Madrid. 2003. pag. 71 i 178
