Abràçat a la tebior de la nit i veuràs la cara de la lluna minvant com s'amaga dins de l'ombra mateixa, com cercant l’amagatall dels misteri en la foscor.
Avui han començat una mica els freds, només una mica, mentre el sol, quasi comença a no poder moure ni una mica aquell estiuet que bé que ens ha durat. Mentre el dia es presentava harmònic, si no fos perquè de vegades si compares la fresca, posats a fer amb Berlín, te n’adones que encara fa bon temps, tot remenant els darrers papers i llegint la darrera paraula, abans que les hertzianes deixin passar la teva veu i a sobre, ben bé a sobre, en minuts, en segons, la necessària capacitat de reacció com si d’un tercer grau es tractés; abans, moments abans, la porta de fusta clara es tancava darrera teu, com un misteri que no es revela, com un pensament que no arrela o un somriure que no si escau.
Que ens deu d’estar passant si tot plegat ni tan sols ens permet de fer un beure i saludar aquell passejant que camina apartant les fulles suques que comencen a omplir les voreres?. Potser avui, el dia ha acabat més d’hora del que és habitual, quan la llum tot just comença a deixar veure els aparadors mentre les botigues tanquen. Potser el descans ens doni aquella perspectiva que podem perdre si el dia se’ns esgota tant aviat, com qui perd alguna cosa, com qui es deixa alguna cosa com una marca en un poema de Martí i Pol, al que no llegeixes mai.
Que hi farem! Si és que alguna cosa s'hi pot fer, que mirar de reull el fanal que va encenent-se de mica en mica i en mica, un rera l'altre fent lluentejar les llambordes, quan encara el carrer major respira a gent.
