Havia acabat aquest post quan rebo aquest regal de la Cristina Catarecho, una bona amiga fotògrafa, que m'ajuda a il·lustrar-lo, en mostra d'agraiment al seu gentil obsequi onomàstic.De vegades descobrir en la mirada aquella imatge, aquell valor que ens dona la serenor de continuar el camí és important, com la lucidesa o l’honradesa amb un mateix, de fet, quan seus en un banc i mires el caminar de les fulles que cauen a terra, amb la lentitud que dóna a aquella fulla seca la possibilitat de volar, te n’adones com n’és de fràgil la vida mateixa, com n’és, tot plegat de fútil, és aleshores, contemplant la natura com se’t presenta aquella necessitat de respecte a la creació mateixa, com un ensablatge perfecte que es recrea una i una altra vegada al llarg del transcurs dels meteors i de les estacions, com una presència que es recrea en les anelles de tall dels arbres que creixen.
La bellesa que es veu en la natura ens il·lumina com la lluna il·lumina aquest planeta maltractat pels ser humans. Aleshores te n’adones com són d’importants les coses senzilles, les actituds amb les que afrontem la nostra vida i la vida mateixa en el nostre planeta, com som, on vivim, com vivim, tot un seguit de símbols i circumstàncies que ens donen a tots plegats el sentit amb el que hauríem de viure, potser els anys m’han ensenyat que cada minut que vivim pot ser un regal, perquè des que trepitgem aquest món vivim a crèdit, com qui diu, perquè la vida és fràgil, és aleshores que ens cal saber, que ens cal observar com la vida evoluciona al nostre entorn, i com la valorem cadascun de nosaltres i quin respecte li tenim a ella i als nostres semblants.
