Semblances...

Semblances que ens transporten, experiències que aglutinen la nostra existència  i, en definitiva, què som? Quin és el sentit de tot plegat?

Quan aprens a conèixer les circumstàncies, i els designis, quan lluny de tota falsa modèstia et manifestes en la manera com convé a l’univers després de descobrir el teu camí en llibertat, i has estat capaç de deixar de banda les cordes que et lliguen a les convencions mundanes, aleshores has aprés que ets quelcom més que una gota d’aigua que descriu cercles concèntrics en aquell oceà social en el que et trobes immers, has estat capaç de transitar des d’una existència en la què el sentit de la vida beu de les convencions creades a interès d’un model estàtic, sense altra correspondència  amb l’univers que la perpetuació d’una determinada i esperpèntica concepció de la vida, i descobreixes, tanmateix,  la rel de la Llum perpètua que il·lumina el lliure albir cap a una transcendència que va més enllà de tu mateix, és aleshores, més d’hora que tard, quan ets capaç d’avançar, amb determinació cap a la unió amb la eternitat, podent observar com tot es transforma i el que immutable esdevé distint, perquè la teva percepció del món físic canvia, i ho fa des d’una posició nova, com qui admira des de l’atalaia la bellesa de la creació, és quan comences  a albirar el sentit de tot plegat i a comprendre qui o què ets i quina és la teva missió, tot honorant la vida que t’ha estat donada, la de ser  un veritable esser humà.

© Albert Balada

06-02-2014      

Diuen...

Diuen, que sempre la persona adequada se t’apareix en el lloc exacte, així com les circumstàncies i els fets es desenvolupen com cal, només que la nostra capacitat per a percebre-ho, pot esser distorsionada si hom no ha fet l’avenç i el creixement que permetin aquella comprensió, però es tracta, de fet, de les connexions necessàries que existeixen en el món per a cadascun de nosaltres, perquè cada ànima té certes espurnes de llum en totes les direccions, nord, sud, est, oest i aquelles només es relacionen de manera específica i singular amb ella, essent només ella qui les percep, quan està preparada, aquelles espurnes que l’esperen.

La vida doncs, se’ns presenta com un fet meravellós i fantàstic, en la que descobrir-hi una existència que va més enllà del món físic, que és nogensmenys que un propòsit transcendent que va succeïnt-se a cada moment, en aquest lloc i en aquest moment en el que l’estem vivint, però de la què, un cop hem sabut entendre la seva pròpia transcendència, en podrem extreure el seu propi sentit: bellesa i unitat, força i harmonia, saviesa i emoció, dipositaris com som de l’objectiu transcendent de viure,

© Albert Balada

26-12-2013

La nostra vida no és perfecta...

La nostra vida no és perfecta, no ho és en el sentit, del que podem considerar des de la perspectiva del món físic, tenim problemes, tenim entrebancs al llarg de la nostra vida, que solem a identificar com quelcom de dolent, com quelcom no desitjat,  créixer sense dificultats resulta fàcil, com també resulta fàcil de manifestar que amb aquestes dificultats aprenem i ens fem grans, però tot i aquesta suposa facilitat en la resposta, el cert és que l’avenç en les nostres vides és a costa, precisament d’aquest aprenentatge que neix de circumstàncies causals, més que no pas casuals, que, interpretades des del món espiritual, ens permet d’anar més enllà on érem tot just abans que succeïssin, però a més aquestes circumstàncies fan nàixer un altre principi que ens agermana, la solidaritat, que és nogensmenys que una mostra de la nostra sensibilitat cap al proïsme, lluny però de la caritat, doncs en la solidaritat prenem consciència i reaccionem davant d’aquelles situacions noves, causals o casuals.     

Mentre en la caritat intentem de proveïr sense afectar a la dignitat de qui proveïm, com un deure cap a la independència dels nostres proïsmes adoptant un nou sentit sense egoisme, mitjançant l’estímul de la solidaritat, podem intentar de transformar el present a partir de l’aprenentatge rebut. 

© Albert Balada

16-12-2013

De vegades hi ha raons...

La fotografia és original de Montse Esteba

De vegades hi ha raons que no se sustenten sobre cap raó mesurable o definible, són fruit del ressentiment, fruit d’aquells impulsos que lluny d’esdevenir quelcom de positiu,  habitualment es justifica a partir d’una suposada natura humana, què, si més no, s’allunya tan de la pròpia essència humana, com d’aquell imperatiu que n’estableix la obligació d’obrar sempre tenint el bé com a principi articular.

Quan es donen aquestes circumstàncies en les actituds d’ algú, s’obre un abisme amb els seus proïsmes, doncs està inferint des de la espiritualitat l’evidència d’un infern propi, tot definit el seu pitjor jo, i establint una toxicitat malsana contra la que cal previndre’s que ens ha de forçar la resposta adequada cap a aquell perill de l’ànima, adequant-ne el discurs, intentant calibrar i qualificar les emocions en un sentit més positiu, només així aconseguirem  que puguem fer de pensaments i accions quelcom de productiu.

Com diuen alguns, ens cal dons estar amatents al quocient de l’enuig.

© Albert Balada

14-12-2013

No som...

La fotografia és original de Jordi Busqué, de la Societat Catalana de fotògraf de Natura.

No som ens individuals realment, som elements socials, zoon politikon, com ens digué l’estagirita en el llibre I de la política, una mena d’animals socials, tot I que la reflexió aristotèlica versa sobre la dimensió de la educació, que tanmateix hem d’entendre com a cultura i valors els que en haurien de fer necessària i instrumentalment dependents de la societat, quan de fet apareix, segons el filòsof, el doble parer de l’home: ser bèsties o ser déus.

Cal però tenir present que la nostra existència individual hi és present, més enllà de la definició que Aristòtil ens fa, i sense negar ni refutar la reflexió, caldria apuntar una perspectiva, que seria com ens cal poder interpretar la posició de l’altri, igual que la nostra, nogensmenys que a partir d’una mirada clara i neta, d’aital manera que no sabrem comprendre al proïsme si no som capaços de posar-nos en la seva pell, de comprendre les circumstàncies, de comprendre totes aquelles variables dependents i independents  que incideixen en tota seva actitud, com també respecte de nosaltres mateixos.

Podem doncs tenir la capacitat de jutjar? Amb tota probabilitat no, doncs encara que puguem no comprendre, entendre o compartir les actituds dels altres, només serem capaços d’interpretar si actuem amb la humilitat suficient, que no amb falsa modèstia, per poder entendre que els porta a actuar així, el que no significa justificar res, però és només en aquesta anàlisi circumstancial com  podrem arribar a la comprensió dels que ens envolten, la qual cosa no significa, per altra banda, que no tinguem dret a enfadar-nos ni estem mancats del dret que ens permet no acceptar a ulls clucs els posicionaments adversos, ans al contrari, en aquesta tessitura, ampliant la nostra perspectiva, això ens ha de permetre comprendre, i serà només a través d’aquest comprensió, d’aquest enteniment, com hauria de fer-se possible i plausible la nostra realitat social.

© Albert Balada

04-12-2013

     

El plor, la lamentació...

El plor, la lamentació, és de fet un concepte antic en el devenir de la història de la nostra civilització, que va de la mà de la nostra pròpia posició en la vida, però també de la dels nostres proïsmes; és el canvi o trànsit d’amistat a enemistat, la posició que davant determinats fets hom pren, de manera, de vegades talment arbitrària, doncs no hom coneix totes les circumstàncies que ens envolten o envolten determinada situació, de manera que pot produir-se una situació de dolor que afligeix per la incomprensió pròpia o d’ altri,  però la pregunta que ens cal fer és com defugir el defalliment o com alimentar la força suficient per a superar-ho?

De vegades es donen circumstàncies en les nostres vides que assimilen una mena de núvol que tot ho tapa, que enfosqueix totes les perspectives, és aleshores quan és necessari d’entendre com el propi silenci esdevé una conducta positiva, de reflexió, que acompanya el lament, doncs és imprescindible d’apaivagar tota arrogància per poder no defallir en la cerca de la veritat com a acte sublim, però també per entendre el convenciment que la felicitat no per aquestes circumstàncies s’allunya, al contrari, ens permet d’entendre la simplicitat de les coses, a través d’un treball ferm i constant, l’acceptació de la nostra existència, com de l’existència del proïsme.

El dia que siguem capaços d’anar un pas més enllà del perdó, de donar la mà al nostre enemic, aleshores haurem entès el sentit de tot plegat, el sentit de la vida que ens és atorgada, però també de la comprensió fefaent del nostre devenir, d’entrar en un bosc a allunyat del camí que seguíem, convençuts, tanmateix, que és talment provisional que ens possible d’entendre com el camí no queda lluny, al contrari, el que ens pot semblar com estar perduts es transforma aleshores en la descoberta del temps i l’espai en la nostra vida, en la seva relativitat i, de fet, en la proximitat del camí a recórrer...

© Albert Balada

14-11-2013     

Quan deixem que el sentit...

La fotografia és original de Neus Bonamusa

Quan deixem que el sentit del nostre propòsit en la vida alleugereixi el seu pes, sobre les nostres circumstàncies, descobrirem que les nostres passes es fan més fermes i el propi sens, obra una nova dimensió, si, a més, som capaços de menystenir temptacions i egoismes, però només és possible si el nostre plantejament de vida ho és des de l’alegria, des de la felicitat de viure, esborrant les barreres invisibles que ens creem, les pors que genera la mateix por en la seva por, només aleshores ens descobrirem distints i capaços de créixer, artificis de l’èxit i la fortuna, entesos com a experiència de l’esperit.

Però quin deu de ser l’enginy que ens facilita l’accés a l’alegria i la felicitat, en un món en el que, manta vegades, les circumstàncies més aviat ens porten a la tristesa i la depressió? Doncs ben senzill, la tendència a pensar en clau positiva, sempre, en saber trobar en tot un aprenentatge, fins i tot en allò que ens pot semblar negatiu, doncs en aquest viatge diari és on apareix la nostra ànima veritable, acompanyada pel somriure interior que desperta el somriure en el rostre, és quan podrem arribar a apreciar la vida mateixa en el seu veritable valor.

© Albert Balada

05-11-2013     

L'esperança et porta...

L’esperança et porta al camí traçat, no ho dubtis, perquè fins i tot quan la teranyina estreny resulta que al final seràs en el lloc que cal, en el moment precís, aquell que  les circumstàncies i la causalitat han definit per a tu; serà, aleshores, quan cal despertar i comprendre l’escassa raonabilitat que en el món habita, però, si més no,  és en aquella esperança i en la satisfacció del bé que cal fer,  sense altra mesura que aquestes, com hom pren convenciment del nostre lliure albir en connexió amb la Creació.

© Albert Balada

29-10-2013

No resulta pas fàcil...

No resulta pas fàcil descobrir allò per al que hem nascut, només que les circumstàncies i convencions tendeixen a amagar-ho, la intencionalitat n’és ben clara: embolcallar i perpetuar un sistema que menysté els valors i els principis que són anteriors a nosaltres mateixos, però que traspuen per les nostres essències.

Què hi podem fer doncs? Quan hom pren consciència, la qual cosa acostuma a ser tard, quan els anys han passat abastament, aleshores, és el moment de reconèixer el valor principal que ens impulsa, i reconèixer-nos en ell , aleshores ens hi descobrirem, però el que és més important, també ens sabrem redescoberts de manera que allò que va quedar anul·lat pren cos, en aquesta realitat nostra i ens mostrarà que encara hi som a temps per a conrear valors i principis.

© Albert Balada

19-10.2013

Hi ha estadis en la vida...

La fotografia és original de Montse Esteba

Hi ha estadis en la vida en els que t’imposes una determinada manera de viure, una determinada manera de ser, acostuma a ser aquell moment en el que totes les teves circumstàncies, les teves experiències, i fins i tot el poc saber que hagis pogut adquirir, et porten al convenciment de veure-ho tot plegat des d’una perspectiva distinta, més humil, més transcendent,  doncs transcendent són els passos que cada dia fem, transcendent és el camí, com transcendent és la vida mateixa, bé màxim preuat on n’hi hagi.

És el moment en el que ens autoimposem determinats preceptes, ens autoimposem expressions i afectes, ens autoimposem maneres i formes i és en aquest canvi que, en la seva individualitat ens permet prendre consciència dels nous progressos, avenços que, més enllà del món físic ens transcendeixen i evoquen a la nostra història, en una projecció cap a l’esdevenidor que no arribarem mai a conèixer.

Prendrem consciència que tot allò que surti dels nostres llavis, esdevindrà precepte  per a nosaltres, obligat acompliment, perquè esdevé la paraula Llei.

© Albert Balada

13-10-2013

De totes les experiències viscudes...

La fotografia és de Martine Olivieri

De totes les experiències viscudes, de totes les situacions, fins i tot d’aquelles més agrestes, també de l’acció o inacció dels teus adversaris, pots extreure’n aprenentatges, però aleshores has de ser agraït, i saber-te beneït per la Providència, doncs hauràs sabut comprendre’n el sentit d’allò que ha succeït en el moment precís, perquè la vida té els seus moments i les seves regles d’interpretació, senzilles, d’adaptació a les circumstàncies i als moments, amb l’obligació d’estimar el proïsme, sigui qui sigui, com també d’apreciar tot allò que ens arriba, com també tot allò que ens deixa, res no és casual en aquest món.  

                       

© Albert Balada

06-10-2013     

Vivim moments complexos...

Vivim moments complexos, fins i tot difícils, en economia de subsistència de vegades, però són diferents dels que van viure els nostres ancestres? En absolut, cada moment reflecteix un món que no és distint dels mons que ens van precedir, potser el que canvia és la resposta que hom dóna en funció de les circumstàncies personals, les experiències adquirides, la formació, etc. etc. Hom però, la complexitat d’abordar la supervivència ens obliga, si més no, a la introspecció, a cercar en la nostra ànima un discurs, més enllà del món físic, que ens hauria d’ alliberar de les convencions, de vegades malsanes, alhora que ens hauria de permetre de reconèixer-nos de manera distinta per poder afrontar la resposta que s’elaboraria d’altra manera, doncs la vida seria contemplada sense additaments, sense parers afegits, en la senzillesa i en connexió.  

© Albert Balada

30-09-2013

Només mirant al món físic...

Només mirant al món físic, no podem ser capaços d’entendre les circumstàncies de la vida, per  a poder entendre-les hem de mirar dins del nostre cor i també en el cor del proïsme, les paraules no ens desvetllen les veritables raons de tota acció, doncs el llenguatge, com tota realitat humana, pot crear miratges, de fet és útil per elaborar el missatge que hom vol donar, però aquest, el missatge convencional, allò que diem, allò que ens diuen, no són més que meres construccions del nostre conscient, però que tenen de veritat?

Només quan hi ha una ànima pura darrera de cada imatge, aleshores és quan podem tenir el convenciment que no hi ha miratge, i per a aquesta disposició d’ànim ens són necessàries petites accions,  tan insignificants que poden dur a canvis inexorables en el nostre entorn, és en aquests canvis en els que connexionem amb l’Univers, és la nostra connexió  amb la Divinitat mateixa de la que en formem part, sense grans pretensions, actuant d’acord amb el sentit de l’ànima i les paraules justes, d’ànima a ànima, donant de tu, fins i tot el que no s’espera, perquè potser hi ha qui necessita d’una paraula amable, d’un sentiment, d’una mirada i el seu propi orgull li ho impedeix al proïsme, o a un mateix, de prendre’n consciència.

Cal doncs fer la proba i de vegades escoltar els silencis que l’ànima conrea, i en ells on esdevenim acció, sense prejudicis, sense axiomes preestablerts, només sabedors de la causa superior a la que cal servir, que no és altra que el món mateix, sense ambicions mundanes que pertorbin l’esperit, car venim a aquest món sense res, i sens res ens en anem.

Són els actes de generositat en aquells on pot trobar-se l’objectiu, generositat que passa per saber-nos en possessió preuada de la vida i en el moment que hom sent compassió per un mateix, on pot acabar sentint compassió pels altres, i aleshores en resulta un acte d’alta humanitat, l’exercici del major acte de generositat que hom pot exercir: el de tenir el privilegi d’ajudar els altres, però també a un mateix.

© Albert Balada

19-09-2013   

No dubtis...

La fotografia és original de Montse Esteba

No dubtis que en el teu phatos, allò que està escrit esdevé una teranyina que enllaça la teva vida amb la dels teus proïsmes i en ella, allò que ha de ser respon a les circumstàncies que t’envolten i que es nodreixen del que va ser i el que serà, encara que un i altre no siguin al teu abast, perquè ja el passat esdevingué i el futur no ha arribat pas encara. Cerca una ombra en la que guarir les ferides si n’hi ha, però no deixis que aquestes esdevinguin el teu centre, al contrari, aprèn d’allò viscut i camina deixant que del sol que t’és donat en puguis gaudir així com d’aquells petits detalls que t’acaronen...

© Albert Balada
10-07-2013

Una cita: Ciceró

Cicero and the magistrates discovering the tomb of Archimedes de Benjamin West

"S'equivoca enormement el que opina que en els nostres discursos tal com els hem pronunciat davant del tribunal, se li ofereixen les nostres conviccions documentades. Tots aquests discursos estan condicionats pels interessos de partit i les circumstàncies, no pels homes mateixos i els seus advocats "[1].

---

[1] Ciceró, Pro Cluentio, 139; i 18.

Avui m'he descobert normal...

Avui m’he descobert normal. No us ho sabria explicar, o potser sí; de fet el que he descobert és que era una característica que no m’hauria pas atribuït mai,  però de vegades les circumstàncies et permeten de veure, com en lloc de sentir-te estrany, diferent, el normal ets tu. I em direu i com ho he endevinat? Doncs molt fàcil, sabent-me distint pels detalls que m’humanitzen, d’una radicalitat extrema, emocional si voleu, clar que, els altres, no t’hi veuen de normal, perquè són ells els qui es creuen normals, però no, el normal ets tu, perquè ets encara capaç de sentir, sense recursos afegits, cercant allò que de senzill tenen les coses. Avui m’he descobert normal i he esmorzat bé... 

Albert Balada©

07-10-2012

el curs dels meteors

Havia acabat aquest post quan rebo aquest regal de la Cristina Catarecho, una bona amiga fotògrafa, que m'ajuda a il·lustrar-lo, en mostra d'agraiment al seu gentil obsequi onomàstic.

De vegades descobrir en la mirada aquella imatge, aquell valor que ens dona la serenor de continuar el camí és important, com la lucidesa o l’honradesa amb un mateix, de fet, quan seus en un banc i mires el caminar de les fulles que cauen a terra, amb la lentitud que dóna a aquella fulla seca la possibilitat de volar, te n’adones com n’és de fràgil la vida mateixa, com n’és, tot plegat de fútil, és aleshores, contemplant la natura com se’t presenta aquella necessitat de respecte a la creació mateixa, com un ensablatge perfecte que es recrea una i una altra vegada al llarg del transcurs dels meteors i de les estacions, com una presència que es recrea en les anelles de tall dels arbres que creixen.

La bellesa que es veu en la natura ens il·lumina com la lluna il·lumina aquest planeta maltractat pels ser humans. Aleshores te n’adones com són d’importants les coses senzilles, les actituds amb les que afrontem la nostra vida i la vida mateixa en el nostre planeta, com som, on vivim, com vivim, tot un seguit de símbols i circumstàncies que ens donen a tots plegats el sentit amb el que hauríem de viure, potser els anys m’han ensenyat que cada minut que vivim pot ser un regal, perquè des que trepitgem aquest món vivim a crèdit, com qui diu, perquè la vida és fràgil, és aleshores que ens cal saber, que ens cal observar com la vida evoluciona al nostre entorn, i com la valorem cadascun de nosaltres i quin respecte li tenim a ella i als nostres semblants.