Sigues...

Sigues honrat en els teus actes amb tothom. Creu en la justícia, però no en la que diuen els altres sinó en la teva pròpia, en el teu coneixement i en el dels que t’han precedit, perquè has de ser font de la distinció entre el bé i el mal, entre el correcte i l'incorrecte.

Aixeca't, sense por i amb humilitat que no sigui falsa, per sobre la massa de gent amb por d'actuar, doncs amagar-se com una tortuga dins la closca no és viure, cal tenir un valor heroic, encara que resulti perillós, que no és altra que viure plenament, de manera complerta i meravellosa, sense ceguesa, però amb intel•ligència, essent fort en el respecte i la prudència. 

Has d’entrenar la ment i l’ànima, més enllà de la força dels homes, desenvolupant el teu poder en l’ús del bé per a l’altri, amb compassió necessària per a ajudar als teus companys en el seu camí, sempre que et sigui possible.

No abonis la crueltat, doncs no has de menester demostrar la teva força, ans sies cortès fins i tot amb els teus adversaris, doncs sense aquesta actitud, no series diferents dels animals, car has de ser respectat per la manera com tractes als altres, aquesta és la teva veritable força, aquella que es farà evident en els moments de necessitat.

Sigues honest i acompleix allò que dius, perquè quan alguna cosa emprens ha de semblar com si ja l’haguessis fet, però que res ni ningú pugui aturar la teva paraula, doncs en el simple i senzill fet de prometre o jurar hi ha d'haver la suficiència, car parlar i fer han d’esdevenir el mateix. 

Sigues tu el teu propi jutge, amb la consciència com les teves decisions reflecteixen el que realment ets, ningú pot amagar-se d’un mateix.

I com que fer o dir una cosa et pertany, sigues responsable del fet o del dit, com de les seves conseqüències, això et farà intensament lleial, perdurablement fidel, doncs les paraules d’un home lliure i de bons costums són com les seves empremtes i et seguiran per sempre.

© Albert Balada

25-05-2014

el curs dels meteors

Havia acabat aquest post quan rebo aquest regal de la Cristina Catarecho, una bona amiga fotògrafa, que m'ajuda a il·lustrar-lo, en mostra d'agraiment al seu gentil obsequi onomàstic.

De vegades descobrir en la mirada aquella imatge, aquell valor que ens dona la serenor de continuar el camí és important, com la lucidesa o l’honradesa amb un mateix, de fet, quan seus en un banc i mires el caminar de les fulles que cauen a terra, amb la lentitud que dóna a aquella fulla seca la possibilitat de volar, te n’adones com n’és de fràgil la vida mateixa, com n’és, tot plegat de fútil, és aleshores, contemplant la natura com se’t presenta aquella necessitat de respecte a la creació mateixa, com un ensablatge perfecte que es recrea una i una altra vegada al llarg del transcurs dels meteors i de les estacions, com una presència que es recrea en les anelles de tall dels arbres que creixen.

La bellesa que es veu en la natura ens il·lumina com la lluna il·lumina aquest planeta maltractat pels ser humans. Aleshores te n’adones com són d’importants les coses senzilles, les actituds amb les que afrontem la nostra vida i la vida mateixa en el nostre planeta, com som, on vivim, com vivim, tot un seguit de símbols i circumstàncies que ens donen a tots plegats el sentit amb el que hauríem de viure, potser els anys m’han ensenyat que cada minut que vivim pot ser un regal, perquè des que trepitgem aquest món vivim a crèdit, com qui diu, perquè la vida és fràgil, és aleshores que ens cal saber, que ens cal observar com la vida evoluciona al nostre entorn, i com la valorem cadascun de nosaltres i quin respecte li tenim a ella i als nostres semblants.