Una cita: Zygmunt Bauman

«Els nostres pares estaven segurs, nosaltres caminem sobre el gel fi»[1]

---

[1] Bauman, Zygmunt. Sociòleg polonès. Autor de “La vida líquida”. Premi Príncep d’Astúries 2010

Una cita: Teofrastre d'Ereso

"La ingenuïtat pot ser efecte de la tonteria, quan no ho és de la falta d’experiència; però la senzillesa, generalment és la ignorància de les coses en que els homes estan convençuts, fàcils de saber, i alguns cops bones per a menystenir-les"[1]

---

[1] Teofrastro. Caracteres Morales, Ed. Miguel Escribano. Madrid. 1787. pag. 243-244

Una cita: Octavio Paz

"Entre el passat bigarrat i el futur deshabitat, la poesia és el present". [1]

---

[1] Paz, Octavio. Los Hijos del Limo. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1974. últim paràgraf.

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

"Que feliç ha de reputar-se l’home a qui únicament pot pertànyer en realitat, no en nom del dret, sinó per privilegi de la saviesa, el gaudi universal, autoritzat no per un contracte civil, sinó per la Llei comú de la natura, per la que una cosa pertany només al que en sap la seva direcció i el seu us.”[1]

---

[1] Ciceró, Marc Túl·i. La República. Ed. Repullés. Madrid.1818. Universidad Complutense de Madrid. Pag. 63

Què protestin els gossos!

Fins els gossos semblen ja protestar a Grècia. Esser gos a Atenes, en la Grècia Clàssica significava ser cínic, no en el model que avui en dia s’entén com a cínic, representat especialment per la classe política (2), sinó en el model del cinisme (1) que en l’antiguitat significava ni més ni menys que viure i poder gaudir d’allò indispensable i només l’indispensable per a viure. Potser són els antics, el que ens avisen amb aquest esclaridor missatge: Què protestin fins els gossos!

El gos antisistema

DIEC2

cínic -a

1 adj. [FS] Relatiu o pertanyent a la doctrina del cinisme.
2 adj. [LC] [FS] Que, impúdicament, fa gala de menysprear els valors morals.

Una cita: Barack H. Obama

"Si vostè és algú que llegeix normalment les editorials de The New York Times [el periòdic dels progressistes]", tracti de llegir de tant en tant els editorials de The Wall Street Journal [el periòdic dels conservadors]. Potser li facin bullir la sang, però no li canviïn la seva manera de pensar, però la pràctica d’escoltar punts de vista oposats és essencial per a ser un veritable ciutadà”. [1]

---

[1] Barack H. Obama, discurs a la cerimònia de graduació a la The University of Michigan 01-05-2010. Font El País.

Una cita: Lewis Carrol

“Era una vegada un gat que digué a un ratolí que va trobar a casa seva:

-Anem al Palau de Justícia, doncs vull establir un procés verbal contra vostè.

-.Perquè?, digué l’altre.

A lo que el gat contestà:

-Perquè avui no tinc veritablement res que fer.

-I si m’hi nego? Respongué el ratolí.

-No accepto excuses, replicà el gat.

I agafant al ratolí per la cua el conduí fins al Palau de Justícia, però allà no hi havia ningú.

-No hi pot haver un judici sense jutge, digué el ratolí

-Jo seré el jutge, va dir el gat.

I el condemnà.”[1]

---

[1] Carroll, Lewis. Alícia al país de les meravelles. Clàssics Universals Edilux. Editorial Rialp. Madrid. 1990. Pag. 36

Una cita: J.K. Rowling

“Venen temps difícils, en els que haurem de saber decidir entre el bé i allò fàcil...”[1]

---

[1] Rowling, Joanne Kathleen. Harry Potter y el Cáliz de Fuego. 2000. Ed. Salamandra. Madrid. 2006.

Una cita: Joan Barril

“...Ara, amb la mateixa vehemència d’antuvi ens deixem portar per allò urgent i no allò important.”[1]

---

[1] Barril, Joan. Aquelles Flors. El Periódico de Catalunya. 09-04-2010

Una cita: Vicente Huidobro

“Només per a nosaltres viuen les coses sota el sol”[1]

---

[1] Huidobro, Vicente. Antologia poètica. Ed. Castalia, Madrid. 1990. Pag. 41

Realitats

La vida no deixa de sorprendre’t, en aquest guió que, per molt que ens hi entestem, res no canvia del que està escrit.

El fatalisme arrelat en els imaginaris dels pobles antecessors, resulta transcendent en la consciència del desenvolupament vital, una consciència amarada d’experiències que acomboien els sentiments i els valors que se’n determinen, fins a conformar un “totum” que ens acaba definint com a persones.

Els valors segurament també es conformen, però la realitat ens descobreix com manta vegades hi ha com una mena de realitat genètica que te’ls va descrivint al llarg de la vida, el que fa que, de vegades, entri en contradicció amb els entorns que voluntàriament t’has creat, només és en aquell moment de la vida, en el que decideixes aturar el carruatge, o quan la mateixa vida te l’atura d’una manera tosca, suposadament inexplicable, com te n’adones que aquesta sembra al llarg de la teva existència de totes les llavors i la recol·lecta que se’n fa, no fan sinó definir una mena d’estudi, si ets capaç d’entrar en valoracions que et fa recórrer en la descoberta de la teva pròpia veritat, a la realitat absoluta i relativa a l’hora, en la que observar-hi les evidències d’errors i encerts, quin valor cotitza per igual en la configuració d’aquella realitat holística que és la vida humana i en particular la teva.

El “guió” ressegueix dies, setmanes i anys i et duu inexorablement a la conformació de l’esser, del teu esser essencial i etern, aquell Déu que som en la realitat que Sant Joan[1] ens descriu en El Llibre, una realitat que conforma aquella superestructura que ens descriu Nietzche[2], alliberada de les cadenes que obscenament ens abracen de vegades com un embolcall; el “guió”, doncs entronca amb aquella divinització que, en la semblança, relativitza la compostura humana per cercar en la paraula la reflexió, i en la reflexió l’existència mateixa.

---

[1] La Biblia. Edicions de l’Abadia de Montserrat. Abadia de Montserrat. 2007. Pag. 2194

[2] Nietchze, Friederich. La voluntat del poder. Edaf. 2001.

Una cita: Rocco Rochi

"...La veritat, una vegada nascuda, projecta la seva ombra en el passat , on es retroba en la forma de possibilitat, de virtualitat que esperava, per a realitzar-se, el miracle de la consciencia..."[1]

---

[1] Ronchi, Rocco*. La verdad en el espejo, los presocráticos y el alba de la filosofía. Ed. AKal. Madrid. 1996. pag. 18

*nat a Forlì (Itàlia) el 1957. Es graduà en filosofia a la Universitat de Bolònia, i es doctorà a la Universitat de Milà.

Entre les seves obres: Bataille, Blanchot, Levinas. Apasionado del conocimiento (Espiral, Milán 1985), La Filosofía de Bergson de la interpretación (Marletta, Génova 1990), La escritura de las verdades. Para una genealogía de la teoría (Jaca Book, Milán 1996); Hacia una ética de la escritura (EGEA, Milano 1996), La figuración de la comunicación invisible e indirecta (Christian Marinotti Editore, Milán 2001), La teoría crítica de la comunicación (Bruno Mondadori, Milano 2003).

Balejar

Balejar els records, bons o dolents, com sanejar aquell terra, on la pedra vermella ressembla els antics terrers, és una bona feta, de tant en tant, quan devotament ens deixem portar per les planúries dels sentiments, de les emocions i hi descobrim com el temps ha passat d’una manera lenta, llençant els canyissos enlaire, de manera que el camí queda amagat i les bardisses ens ho confonen tot, aleshores si ens n’adona’m, és moment en el que la baleja faci la seva feina, i ens deixi l’espai lliure per a que el sol pugui lluir en tota la seva esplendor, en el miratge diàfan de la vida, d’aquell camí, vorejant que l’experiència va construint fins a arribar ves a saber on... La veritat és que no recordava ja el color d’aquella pedra terrissa i és bo de saber, com n’és el terra on hi repenges els peus, no creus?...

Litúrgia matinal

Obria la bossa i amb aquella immisericòrde parsimònia deixava caure sobre aquell bol quadrat d’angles arrodonits, de blanc vingut a menys, aquelles cruixents que, picants, es presenten com una mena de pastes de té xineses que, acompanyades per la meitat d’una cervesa txeca de les que pots trobar en aquells supermercats econòmics, de barri, fa com una mena de vermut multicultural que diria algun snob, prestat a descriure modernitats. La casa agafa la flaire d’aquests pastes salades que colpegen el metacrilat amb la sonoritat de les formes acolorides i en funció del seu pes, deixant anar sons misteriosos en aquesta litúrgia matinal. El beuratge reposa en una copa ja d’antic, transparent, que deixa veure el color fosc de malta i aquella fortor que també flaira...; el matí manté el seu silenci, mentre els fulls, inexistents ja, dels diaris, venen i van, s’engrandeixen, s’amaguen, es recuperen, es subratllen o desapareixen entre el crepitar salat i el trànsit gola avall de les darreres gotes, com un tresor que cal apreciar segon a segon; el matí esgota el seu silenci, mentre contempla la primavera com planeja per ensenyorir-se dels núvols que avui han castigat el pati amb una foscor, diàfana però, mentre les escletxes deixen que llargaruts ramals de llum pentinin aquelles teulades d’uralita sobre les que baixen a reposar els ocells en trànsit, les cigonyes no, que avancen en el seu vol cap a les torres abandonades que es gronxen a l’atzar dels vents amb aquells seus nius enormes dibuixant en els paisatges urbans una mena de natura morta; el matí ja s’ha esgotat....

Aqcua alta

Hem esgotat els primers deu anys del segle y el món encara no té clar com salvar-se; aquest mausoleu de la cultura, de les anades i vingudes del poder, la natura, les passions, la vida i la mort com una Venècia on l’aqcua alta esdevé com un símbol, hores d’ara, com si d’una metàfora mateixa es tractés, en les essències humanes, encaramades en les notes silents dels vestigis marcats lenta i pausadament en els nostres valors.

Seria hora de prendre l’anotació de Goldoni[1] per bona : “Oh feliç destí, amic, que de joia has colgat la morada i el morador...” i aquest hauria de ser el lema que pengés de totes les cases, com un avís... La vida esdevé buida sense una mirada fràgil però a l’hora interessada sobre totes les coses, endevinant amb el passat que carrega sobre les nostres espatlles l’esdevenidor, lluny de veure’s amarat de fal·làcies i ximpleses, la re pública és altra cosa, mentre l’aqcua alta se’ns presenta amenaçadora i cruel... una mena de complicitat històrica del domini a l’element desconegut que esdevé secular i gloriòs, com una epopeia: fusió i dinamisme, tradició i modernitat....

---

[1] Goldoni, Carlo. La buona figliuola maritata: Drama giocoso per musica. Stamperia Reale della Gazeta, 1769. Universitat de Michigan. 2007. Pag. 8