I donat...

La fotografia és del Panteó d'Agrippa a Roma

"I donat que la vostra actitud no ha estat raonable ni segons la benignitud dels nostres ancians, no us sorprengeu pas si després heu de penedir-vos" (1)

(1) Ciceró, Marc Tul·li. Cartes polítiques. Ediciones AKAL. Madrid. 1992. ISBN 9788476003602. pag. 32

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

“...Els que digueren que el món era viu i intel·ligent, no van saber veure en absolut quina figura esqueia a la naturalesa d’ànima intel·ligent.” [1]

---

[1] Ciceró, Marc Tul·li. La naturalesa dels déus. Vol I, Bernat Metge. Barcelona. 1988. Pag. 68

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

"Qualsevol pot equivocar-se, però nomes el neci persevera en la seva falta"( Cuiusvis hominis est errare, nullius nisi insipientis in errore perseverare)[1]

---

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Philippicae. Ed. Planeta. Barcelona. 1994

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

"Que feliç ha de reputar-se l’home a qui únicament pot pertànyer en realitat, no en nom del dret, sinó per privilegi de la saviesa, el gaudi universal, autoritzat no per un contracte civil, sinó per la Llei comú de la natura, per la que una cosa pertany només al que en sap la seva direcció i el seu us.”[1]

---

[1] Ciceró, Marc Túl·i. La República. Ed. Repullés. Madrid.1818. Universidad Complutense de Madrid. Pag. 63

Una cita: Marc Tul·li Ciceró

Ciceró interpretat per David Bamber en la sèrie televisiva "Roma"

“El que primer de tot havia de desitjar (Aulus Cecina) és no tenir cap querella; en segon lloc, no tenir-la amb un home de tan mala fe; i en tercer lloc, tenir-la amb un home tan estúpid (...) Això li ha causat un tort, però al mateix temps li fa un bé, perquè és precisament per aquells actes (...) que ha pres testimonis i se’n serveix de la justícia....” [1]

---

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Escriptors llatins. Vol. VII. Barcelona. 1955.Pag 56

Honestedat

Es diria potser una excusa, una manera d’entendre les coses, però el cert és que les veus s’apaguen, es mitiguen, després de tot plegat i sembla com si ja no interesses la cosa o fes por de parlar-ne. Perquè, si tot plegat respon al silenci col·lectiu, al voler veure les coses com si no passes res, com si veneréssim tots plegats la santa paraula democràtica, quan sabem a sensu intern que veritablement no és així. Recentment un titular de diari ens preguntava: “hipòcrites o idiotes[1]” i la pregunta que se’ns formulava no ho era de baladí, perquè la veritat és que les coses s’interpreten sempre segons els interessos que hom tingui en un determinat afer, com si l’objectivitat es perdés en mig de les paraules escrites o dites o com si la història no fos més que un parany que cal deixar de banda, sense aprendre dels fets que ens han precedit. La hipocresia és quelcom que conforma una de les essències socials més a l’ús en aquesta nostra societat post industrial nostra, com sinó podria respondre’ns a tota l’estructura actual de manera que no fos absolutament necessària per a establir criteris uniformadors?.

La fórmula grega ὑπόκρισις que dona raó del nostre vocable modern ens acosta prou al significat d’actuar, perquè la hipocresia no deixa de ser més una actuació, una manera de fingir que ens apropa a nous conceptes de moralitat, segurament distints als que hom podria entendre com a vàlids i categòricament eficients. És en aquest senti que caldria preguntar-nos si aquesta “interpretació” en el nostre context ordinari no serà que ens deixa una certa cabuda al perfil idiòtic que ja ens descriure també els grecs amb ἰδιώτης, un recorregut cap a l’egoisme individualista que ens allibera de l’ interès pels assumptes públics, amb quina actitud no fem sinó privar-nos de nosaltres mateixos i deixar que aquella moralitat que guia la hipocresia ens allunya dels interessos als que ha de tendir tota acció o omissió en la res pública.

Perquè ens hauria d’importar que s’adjectivés la democràcia, o que la història mateixa del pensament i de les idees es deixés de banda recreant falses teories sustentades en falsàries visions de la historia passada i present? Potser perquè com que ens assembla que ens queda lluny mai en el nostre entorn immediat podria donar-se? De nou els conceptes que ja els clàssics van analitzar en la seva consideració cívica apareixen per recordar-nos que no hi ha més imperatiu categòric que aquella moral kantiana on la consciència moral domina d’una manera absoluta i ordena d’una manera incondicionada, on el deure nos suposa conveniències, satisfaccions o estratègies, sinó que és un fi per ell mateix, en el sentit en el que Plató[2] va concebre i descriure el concepte de virtut, αρετή, essencial substent de les arrels de la ètica mateixa, de la perfecció en els propòsits, virtut que queda sense sentit si està mancada de magnanimitat, μεγαλοψυχια, de temprança, σοφροσυνη, i de justícia, δικαιοσυνη. Seria per tant comprensible, més enllà de tota idea metafísica o realitat espiritual que deixéssim l’ idiotesa i l’ hipocresia al marge dels valors morals que ens són exigibles, per esdevenir bons homes, en el sentit estricte del terme αριστοι. Ens queda, però, un darrer element a descobrir i aquest ens el descobreix Ciceró[3] en parlar-nos de la honestedat, perquè lo honest, segons els jurisconsult romà d’allò útil, però també profitós que en definitiva configura tota cosa honesta. De manera que si la raó es la que ens distingeix dels animals, també la nostra natura prudent, magnànima i decent és la que configura tota acció, tota actitud, honesta i per tant legítima al profit que la raó li ho dona.

---

[1] http://www.elpais.com/articulo/internacional/Idiotas/hipocritas/elpepiint/20090705elpepiint_2/Tes

[2] Plató. Diàlegs, obres completes en 9 volums. Ed. Gredos. Vol I. Madrid. 2003

[3] Ciceron, Marco Tulio. Los Libros de Marco Tulio Ciceron. Ed. Benito Monfort. 1774. Biblioteca digital de la Universidad Complutense de Madrid. 2009. pag. 9

Diu Ciceró

“I encara hi ha una opinió de gran autoritat,- diu Ciceró-, que jo lamentablement he estat a punt d’oblidar: la meva, segons diuen”, aquesta frase, lapidària, ens aporta la veritat inexcusable que ens llega el jurisconsult romà a mode de propòsits excel·lits, aquells que ens descriuen principis de rebel·lia abundats en els models del propi convenciment, de la pròpia consciència, en els valors de la legitimitat en front, per tant,  del valor de la legalitat; i ens continua advertint Ciceró: “...alguns homes seriosos decidiren que cadascú només havia de tenir davant dels ulls la pròpia consciència”[1], i és cert, només la pròpia consciència serà aquella que ens dugui a l’aquiescència on el pal·li esdevingui pretor i cura de l’auri en el devenir dels temps. La servitud humana davant dels vicis en front de les virtuts perennes i universals esdevé moralment impròpia i vil. En essència això ens planteja el dilema de l'existència mateixa d’un sistema quan la consciència ha de quedar en segon terme lluny dels principis, lluny de qualsevol principi.

---

[1] Ciceró, Marc Tul·li.  Discursos. Fundació Bernat Metge. Col·lecció escriptors llatins. Barcelona. 1962. Defensa d’Aulus Cluenci. 

Principis

Moments interessants per a qualsevol analista, el que culmina amb el darrer dels congressos, el del PSC; totes les forces polítiques han esgotat els seus terminis, els seus mandats congressuals i han encarat el rumb de la segona dècada d’aquest segle. Els Congressos serveixen per apaivagar els ànims, hi afloren aquells principis de conflicte, aquells valors compartits i tota una amalgama de sentiments que també són propis de la política, com a tota cosa humana i per tant susceptible de poder veure’s afectada per les mateixes virtuts i els mateixos defectes com afecten a la vida humana.

Llegia recentment a Jorge Wagensberg[1], qui, a banda dels principis “revolucionaris” propis de la evolució humana, ens ensalça -amb això s’haurà guanyat el vist i plau dels antropòlegs-, el que ell anomena la tercera efemèride de la història, l'emergècia de la cultura –les dues anteriors són per ell l’origen de l’univers i l’origen de la vida- , aquella que sens dubte ens duu com també apunta Wagensberg als principis del mètode científic, inexorablement aplicables a les ciències socials i per tant també a la Ciència Política; aquests principis del mètode són:

1. El principi d’objectivitat, per el qual en el qüestionament no s’ha d’influir lo més mínim en les respostes que puguin obtenir-se.
2. El principi d’intel·ligibilitat, que ens guia en la recerca del que s’anomena mínima expressió de la màxima representació
3. El principi dialèctic, que ens duu a afrontar la representació de la realitat amb la seva pròpia per a poder extreure’n i resoldre les contradiccions.

És en aquest sentit que el treball de camp desenvolupat i les dades obtingudes en els estudis de la Conselleria d’Economia i Finances, com en els estudis del Ministeri d’Economia, aquests no haurien de ser objecte en si mateix de cap mena de conflicte, donat que no fan sinó constatació de la realitat amb dades empíriques i per altra banda amb moltes coincidències en els plantejaments que una i altra, a “grosso modo” i simple vista s’observen; és doncs necessari, que la política, tant la gestió de les coses com la gestió de les idees, vagin de la mà de les avaluacions tècniques corresponents en tots els àmbits, de manera que els estudis duguin, com ja va provocar la República Federal d’Alemanya en el seu moment, a partir de la pròpia crisi interna de la OPA efectuada sobre l’antiga República Democràtica, com aquells aconsellaven als tècnics administrativistes alemanys a forçar la petició de reconsideració de les aportacions al creixement d’altres països en el context Europeu, entre ells Espanya, no ho oblidem; la quota de la postguerra entrava en crisi.

Cal doncs una quota de solidaritat? És evident que de moment, encara sí, els fons estructurals, sigui quina sigui la seva denominació, el seu efecte inversor, i l'administració d'orígen, ajuden a l’obtenció d’equilibris que permeten també aquell denostat principi de civilització que ens és exigible a tots plegats. Resulta per altra banda obvi que els horitzons han canviat, com ha canviat en definitiva també el teixit productiu i de serveis del país, de manera que tot fa pensar en la necessitat d’enfortir per una banda el model federatiu que consagra el text constitucional, però per l’altre en establir un principi d’aportació diferent al que s’ha definit en la darrera dècada, evidentment a partir d’un consens generalitzat que no ens faci, per impossible, aquell equilibri de nivell zero que mantenen les finances basques.

En tot cas s’obra pas ara una curta temporada en la que el llenguatge metalingüístic, el dels símbols i missatges encriptats, seran definitoris dels discursos dels “interpretadors” de les normes de que ens hem de dotar? Haurem doncs de cercar, els simples mortals en aquell identitari per a descobrir el rumb de la sageta que hauria de delimitar el repartiment, no ja de les restes, sinó dels recursos en qüestió.

Recordo ara l’acte primer de la comèdia de Plaute, “Pséudolus”[2], quan un dels personatges, Bal·lió, diu: “Per començar, Hedilia, a tu m’adreço que ets amiga dels formenters, d’aquesta gent que té a casa muntanyes de blat. Fes siusplau que me’n portin aquí en quantitat suficient per a mantenir-me, a mi i a tot la gent de la casa, tot aquest any; que tan curull n’estigui, que els ciutadans em canviïn el nom, i en comptes de Bal·lió, l’alcavot, em diguin Jasó, el rei” ; potser aquesta reflexió ens dugui a pensar, com la sessió avui del Parlament de Catalunya, ens analitza la realitat i els factors endògens que influeixen negativament en la marxa de l’economia –no només la catalana-; en tot cas l’establiment de mesures pal·liatives ens descriu voluntats, sempre a partir dels raonaments científics, mai a partir de les meres especulacions i/o conjectures molt pròpies per altra banda de les cultures mediterrànies com la nostra. Així doncs si la dinàmica parlamentària té encarat adequadament el seu rumb, sembla prudent d’assenyalar que, com apunten els periodistes dedicat a les anàlisi, que també hi ha d’haver una connexió entre el modelatge parlamentari i la configuració a futur d’aquest partit que ara celebra el seu 30è aniversari, amb un rumb ben definit i que, com diria Ciceró[3], "...ha assolit un singular sentit de l’honor, reconeguda virtut, provada lleialtat i gran reputació.....moltes proves de valor i d’humanitat”

[1] Wagensberg, Jorge. El gozo intelectual. Teoría y práctica sobre la inteligibilidad y la belleza. Tusquets. 2007. pag. 29
[2] Plaute. Pséudolus –traducció de Marçal Olivar-. Fundació Berrnat Metge. Barcelona. 1.954.pag. 24
[3] Ciceró, Marc Tul·li..Discursos –traducció Josep Verges-. Defensa d’Aulus Cecina. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 1.955. pag.88

Interpretacions

“Això no és un teatre”, deia aquell actor disfressat de persona en una interpretació magistral, quasi en la atonia final d’aquella obra. Probablement respondre alguna pregunta amb aquesta sensació de no saber exactament que dir; emprar respostes grandiloqüents, no fa grans homes, simulen adequadament aquell joc en les dialèctiques fútils.

Deia Marc Tul·li Ciceró[1] que "...ell feia el mateix que ara fas tu, per bé que ell ho feia amb una part de raó i tu no en tens gens, i amb tot no va fer acceptar per ningú el punt de vista que defenses, perquè feia l’efecte de valer-se dels mots per combatre la justícia”. El procés cíclic dels esdeveniments històrics, ens descriu de vegades un recorregut magistral a través dels textos antics, redescobrint que malgrat es tractés d’un text jurídic del segle I a.c., on la qüestió que es dilucida era la propietat d’un predi, i per tant era una qüestió de Dret, una causa civil, el llenguatge esdevé deliberadament carregat de valors no estrictament jurídics.

Com a jurista Ciceró es el més gran i influent dels oradors romans, alhora que un home de lletres en la seva integritat, un moralista que defensava la existència d’una comunitat humana universal més enllà de les diferències ètniques. Tot i les seves creences i la prevalença que establia en el lliure designi, va afirmar: “Oh déus immortals! Tant gran és l’increïble i diví valor d’un home sol, que en tan poc temps, ha pogut dur la llum a la república, de tal manera que vosaltres, que fa poc vèieu l’esquadra dels enemics davant la boca del Tíber, ara no sentiu dir que hi hagi cap nau pirata més ençà de la boca de l’oceà?”[2]

Tota interpretació, però, resulta fatídica, com diu el personatge Pséudolus de Plaute, quan aquest afirma: “Si tens cap pregunta a fer-me, fes-la; pel que jo sàpiga diràs que et respon l’oracle de Delfos.” [3] És a dir, cerquis el que cerquis pot veure’s embolcallat de la resposta que esperes inspirades en estances superiors, sense ser necessàriament verídiques o reals. El més aproximat a la realitat és, de fet, la realitat mateixa com també la seva interpretació més acurada.

Llatí com Ciceró, Plaute en la complicació de les seves trames de vegades afegeix un petit pròleg declamat per un actor, quina funció no era altra que la d'explicar arguments complicats tot evitant que el públic es... desorientés.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge. 1.955. Barcelona. Defensa d’Aulus Cecina. Epígraf XXIV pag. 73,
[2] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VIII. Fundació Bernat Metge. 1.962. Barcelona. Sobre el Comandament de Gneu Pompeu. Pag. 33.

[3] Plaute, Tito Marci. Comèdies, volum IX. Psèudolus. Fundació Bernat Metge. 1.954. Acte I. Pag. 41

Un esglai de l'ànima

Tot plegat com una espurna que encén aquella espelma d’encens que crema lentament la seva essència, mentre el fum blanc olorós puja també lentament en l’aire, omplint tota l’estança de delicat aroma que embriaga. El dia neix, com qui neix a una nova existència i ens cal somriure al sol i a la terra, als pares del nostre univers particular i personal que es configura cada moment de la nostra existència de la mateixa manera com ho fan tots els essers vius amb els que fem convivència.

Gaudir d’aquest fet transcendent, com és el saber-te viu, o viva, si el lector és un purista del llenguatge en clau de gènere, és la millor de les experiències en la vida, gaudir de l’instant precís en que abandonem el somni i despertem a un nou dia, en la nostra vida, aquest únic i emocionant valor, el de sentir-se en connexió amb tot el que ens envolta és la única cosa que té un principi:, el concepte mateix d’humanitat. La resta, tot plegat, no val res, sinó hem estat capaços de donar valor a la vida, a la nostra i com no a la dels demés.

Potser són doncs encertades les paraules de Marc Tul·li Ciceró[1] quan ens pregunta: una ferida infligida al cos farà més manifesta la vostra violència que un esglai de l’ànima?... Segurament el valor del sentiment, aquell que mou tot plegat, que allibera la nostra més íntima presència, esdevé tanmateix el tresor més preuat, mentre no tothom és capaç de poder intuir que és aquest model sensible el que mou el món a través dels temps, com una roda cíclica que ens porta sempre com per atzar a les essències de la espècie humana.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge 1.955. Discurs en defensa de Aulus Cecina. pag. 64