El poeta

Es desperta el poeta,
que dorm,
plàcid, sense estímuls,
al redós d’una vida
tranquil·la,
inerta,
sumida en l’univers
de lo correcte;
Obrint l’ànima
en permanència,
a l’existència
subtil,
a l’engany,
a l’enginy,
a la paraula fàcil,
al saber,
a la mà,
de vegades amiga,
de vegades no,
a la mirada càlida,
a la mirada agressiva,
al gest amic,
al gest aïrat,
a la vida,

que ensenya sovint

cartes inesperades,
com també,

aprenentatges

diversos,

com dispar n’és,
l’existència
i la seva interpretació.


És desperta el poeta
i és torna a dormir,
perquè la nit vetlla
un somni
lluny del dia trist,

d'un aniversari llunyà
que només la historia recorda,

però el fa feliç pensar,

la remembrança que fou

del dia,

perdut en la memòria

d'un temps, d'un país,

ben diferent del nostre,

on apenes les generacions

ara ja s'entenen,

on tot és antic,

abans de ser nou.

Dorm el poeta

i viu en el seu poema.

Poema original d'Albert Balada 14-04-07, 76è aniversari de la proclamació de la II República espanyola.