Plou, gotes grosses i fredes
en una tarda quasi de primavera;
A prop un gos es refrega
en el terra d’un bassal;
Ple de fang i d’herbes,
el seu millor desig,
el seu paradís terrenal;
Per treure’n les puces
Que se’l mengen viu.
Plou i l’aigua caiguda del cel
em regalima la cara.
Em fa camins al rostre,
com llàgrimes que tomben
al final de l’hivern.
A la tanca hi ha un gat
que guaita amatent,
per fugir de l’estrany
que poc a poc camina
Plou i ja surt el sol,
que és quan les bruixes
es pentinen,
deia la cançó d’infant.
De l’arc de sant Martí pengen
les orenetes que volen;
Mil en voldria per un clam.
Plou i la fresca torna
El caragol s’amaga;
l’ocell penja d’un fil ferro gris
mentre canta a la mitja lluna
que ja treu,
la galta.
Plou, gotes grosses i fredes
en una nit quasi de primavera
Poema original d'Albert Balada 15-04-2007.
