Un dia, ens adonarem, que hem malbaratat els símbols, que hem malbaratat el temps, el nostre preuat temps en discussions banals, en lluites estèrils, forçades per les mediocritats imperants, que en lloc de llegir més que d’escriure, es planen a centrar unes campanyes en el discurs de la rauxa, per forçar respostes també arrauxades. Així funciona avui la política? No és la política, són aquells que portats per l’ambició desmesurada utilitzen la fragilitat de l’identitari social i destruïm més que construïm. És una manera com una altra d’entristir la política, de desmotivar més que de motivar, de fer-ho fora de tota lògica ideològica,
Toynbee, que va ser titular de la càtedra d’història i literatura gregues a la Universitat de Londres de 1921 a 1924, abans de ser nomenat director d’ estudis del Reial Institut britànic d’Assumptes Internacionals, afirmava a partir del seu saber sustentat en el coneixement dels antics filòsofs que “El mayor castigo para quienes no se interesan por la política es que serán gobernados por personas que sí se interesan” i potser és aquest l’interès en un tensionament banal, anecdòtic, lluny de la creativitat en la política al que alguns pseudos-líders i els seus equips ens estan portant
Potser per això ja Parmènides de Elea que va viure 500 anys abans de crist i a qui Plató nomena en els seus diàlegs: el gran, un pre-socràtic, que en deia que "la guerra és l’ art de destruir als homes, la política és l’art d’enganyar-los". Fem atenció de no fer bona la reflexió d’un eleàtic, ni per excés ni per defecte, perquè no és licit si no ens serveix la política, per afavorir al “demos”, a la societat com ens la descriurien els grecs.
Per això, quan avui que he sentit parlar de la “República dels Justos”, la dels principis que alguns menyspreen, després de recórrer l’avinguda de la llibertat que ens porta a un barri obrer, igualitari, tot honorant fraternalment un company que ens ha deixat, he cregut encara en la intel·ligència, en la dimensió humana, racional i reflexiva que ha de rebutjar la banalització de la política, l’exclusió dels principis, sense els que no té sentit la mínima expressió de la gestió pública.
