Es respirava encara aquell ambient monacal que vaig conèixer fa ben bé quaranta anys enrera, com si els anys no haguessin passat, una aturada també de la mà del model de l’arquitectura que correspon a la època, anys seixanta, per tant. Poques cares conegudes, però si que hi havia un ambient àvid de conèixer aquell relat que situa la política en el context de la dialèctica clàssica, de la mà de la filosofia, però també en relació íntima i conseqüent amb la felicitat, aquella que el liberalisme revolucionari establia com a paradigma de canvi, quines coses, les del segle XVIII, en les que calia escriure que la felicitat era un dret dels sers humans, castigats pel model estamentari i absolutista que regien els designis d’aquesta bella Europa, la felicitat, quina paraula!.
El reduccionisme vigent en tot allò relatiu al pensament, ens fa retrobar-nos en l’assaborir les mels de les doctes exposicions on se’ns recordin aquelles llargues hores de lectura que t’obrien a alguna cosa més que els stocks de llibres, fruir de la paraula com a estructura d’un llenguatge on la semiòtica ens tradueix els axiomes que estableixen la comunicació transcendent però alhora amarat d’aquell verb propi dels vells professors que es recreen en les paraules, i fan abstraccions sincròniques que s’acompanyen amb un llenguatge no verbal, on les mans, aquelles mans llargues i primes, descriuen símbols en l’aire com recreant un paisatge.
I perquè no ens haurien d’obligar les lleis a ser feliços?. Potser hem oblidat de ser-ho, de descobrir en les petites coses de la vida aquella felicitat que només es pot veure amb els ulls dels infants? Potser era això el que pensaven els il·lustrats, la necessitat d’ordenar a la nova política una funció que assumia el paradigma liberal, aconseguir la felicitat dels homes, certament el que ara podria semblar un anacronisme; però no hauria de ser aquesta la finalitat última de la voluntat de servei que hauria de ser exigible als servidors públics, però també als magistrats públics, aquells electes als que encomanem la gestió de la “polis”?.
Escoltar les interpretacions de les referències a les escoles sociològiques i politològiques sobre el desencontre social dels ciutadans i els polítics, la mal dita abstenció, però hem d’admetre que el llenguatge col·loquial comença a fer malla en les reflexions científiques, és escoltar com hi ha una clara diferenciació entre models interpretatius, com sempre entre els saxons i els europeus continentals, però escoltar, en definitiva la referència a Hanna Arendt, la politòloga de l’ Escola de Frankfurt que ens proposa el retorn al paradigma clàssic, i perquè no a l’avaluació de la gestió política, ha estat per mi una autèntica sorpresa, no per qui feia la referència, si més no, per saber-me content de descobrir que hi ha pensament polític en aquest país, malgré tout, com algú diria: vida intel·ligent. I és clar que n’hi ha, l’aposta intel·lectual passa també per l’anàlisi de les coses i el reconeixement que ens trobem, sens dubte, en un canvi de paradigma, en una transformació social de gran volada, a l’empara dels canvis tecnològics, per una banda, però també pel reconeixement del fenomen global, on serà difícil posar barreres a l’evolució i als fluxos.
Tot i així la conclusió, la dialèctica permanent entre les teories del poder i les del reconeixement de la política com a servei, la dialèctica del conflicte i la dialèctica de l’acció, que ha anat transcorrent al llarg de la història, com una espurna planteja, en definitiva, la permanent qüestió del bé com a instrument de transformació i progrés.
El reduccionisme vigent en tot allò relatiu al pensament, ens fa retrobar-nos en l’assaborir les mels de les doctes exposicions on se’ns recordin aquelles llargues hores de lectura que t’obrien a alguna cosa més que els stocks de llibres, fruir de la paraula com a estructura d’un llenguatge on la semiòtica ens tradueix els axiomes que estableixen la comunicació transcendent però alhora amarat d’aquell verb propi dels vells professors que es recreen en les paraules, i fan abstraccions sincròniques que s’acompanyen amb un llenguatge no verbal, on les mans, aquelles mans llargues i primes, descriuen símbols en l’aire com recreant un paisatge.
I perquè no ens haurien d’obligar les lleis a ser feliços?. Potser hem oblidat de ser-ho, de descobrir en les petites coses de la vida aquella felicitat que només es pot veure amb els ulls dels infants? Potser era això el que pensaven els il·lustrats, la necessitat d’ordenar a la nova política una funció que assumia el paradigma liberal, aconseguir la felicitat dels homes, certament el que ara podria semblar un anacronisme; però no hauria de ser aquesta la finalitat última de la voluntat de servei que hauria de ser exigible als servidors públics, però també als magistrats públics, aquells electes als que encomanem la gestió de la “polis”?.
Escoltar les interpretacions de les referències a les escoles sociològiques i politològiques sobre el desencontre social dels ciutadans i els polítics, la mal dita abstenció, però hem d’admetre que el llenguatge col·loquial comença a fer malla en les reflexions científiques, és escoltar com hi ha una clara diferenciació entre models interpretatius, com sempre entre els saxons i els europeus continentals, però escoltar, en definitiva la referència a Hanna Arendt, la politòloga de l’ Escola de Frankfurt que ens proposa el retorn al paradigma clàssic, i perquè no a l’avaluació de la gestió política, ha estat per mi una autèntica sorpresa, no per qui feia la referència, si més no, per saber-me content de descobrir que hi ha pensament polític en aquest país, malgré tout, com algú diria: vida intel·ligent. I és clar que n’hi ha, l’aposta intel·lectual passa també per l’anàlisi de les coses i el reconeixement que ens trobem, sens dubte, en un canvi de paradigma, en una transformació social de gran volada, a l’empara dels canvis tecnològics, per una banda, però també pel reconeixement del fenomen global, on serà difícil posar barreres a l’evolució i als fluxos.
Tot i així la conclusió, la dialèctica permanent entre les teories del poder i les del reconeixement de la política com a servei, la dialèctica del conflicte i la dialèctica de l’acció, que ha anat transcorrent al llarg de la història, com una espurna planteja, en definitiva, la permanent qüestió del bé com a instrument de transformació i progrés.
Me'n oblidava, totes aquestes meves reflexions que us aboco, són de la conferència que Josep M. Carbonell, el president del C.A.C. , ha fet en el marc de l'I.R.E.L, sota el títol "Política i felicitat" a la ciutat de Lleida, ens ha recordat el que ja apuntava l'any 2006 en un article que va publicar la revista "El Ciervo", fa tot just dos anys, sota el títol "Las razones de un malestar".
