Notes II: Sublimació antitètica

L’exageració en el discurs, però també en la vida mateixa, com una sublimació antitètica de la prudència, del model contrari a la banalitat, s’apropia de vegades de l’excurs públic en totes les seves vessants, des de la crònica rosa fins a la política, abonat el terreny per la dialèctica a l’ús entre alguns mèdia, que propicien aquesta vessant menys sensible a la realitat diària, al model corrent de la gent, dels ciutadans, pervenint la imatge que cal com a referent en la creació d’un cos social.

Amb tota probabilitat en el moment en el que es produeix un encontre electoral, conegut i admès que la reducció del temps efectiu de campanya és un tecnicisme que només limita una realitat legal, però que difícilment aborda o penalitza una precamanya, en ocasions llarga, llarguíssima, és en aquell precís moment quan la dimensió política acostuma a absorbir aspectes que potser experts i menys experts consideren adequats, però no fan sinó aproximar més la política a l’espectacle mediàtic, potser tenint en compte que els manuals a l’ús llegits per aquesta munió d’experts en mercadotècnia i comunicació política, arriben de les fonts nord-americanes, amb unes dinàmiques pròpies i a la vegada diferents, ben diferentes, a les continentals europees.

L’anàlisi d’aquestes dinàmiques ens dibuixa un panorama en el que allò important: el debat de les idees, deixa de ser el punt central de tot excurs, per endinsar-nos en la referència mediàtica, on el missatge, el contingut deixa de ser quelcom important per esdevenir un producte més, contràriament al desitjable, la cosa pública feta a imatge i semblança dels productes de mercat, quelcom que abonen els teòrics de les escoles de negocis, per altra banda.