Sentia esmentar el seu nom, de vegades en la vella casa del terra roig, com una cançó amb sóns de guitarra, aquella vella guitarra espanyola que l’acompanyava pel Lot, als cafès, on la cadira de fusta li feia de tot un tot, mentre cantava aquella cançó de bressol que tant estimava. Escoltava jo, de vegades una melodia que se’m feia francesa, pels ritmes, però potser també perquè l’imaginava, a més, acompanyada pel diatònic, repiquejant sobre aquella barra de bar, on el Pastís esperava amb els sucrets i l’aigua freda: C’était une fois… assegut a la seva butaca preferida, repenjat sobre el seu bastó de traç senzill, calat sempre amb la seva boina, amb aquell aire d’intel·lectualitat republicana que sempre tenia, recordant, mal que bé aquella bella història d’amor i aquells seus ulls oberts, de la nina inquieta, que ell tenia sempre en remembrança.
