Recordo el pujar lent del tramvia groc, vell, ple de gom a gom, de costat a costat pels estrets carrerons de Lisboa, remenant els pendents i serpentejant els turons que guaiten l’entrada “do teixo” al mar, en el que plàcidament es dóna com qui desdibuixa la seva essència; em sembla encara poder veure en el meu imaginari personal, aquell home prim de barret enorme i abric fosc, recreant-se en la lectura amarat sobre la taula d’un cafè, mentre l’olor del peix fregit a les voreres sobre el carbó, recreava l’ambient d’una metròpoli en decadència. No se, us ho ben juro, que m'ha portat avui a recordar Pessoa, Fernando Pessoa, potser per una cita seva que em sembla d’una intensitat evident:
"la funció darrera de la crítica és que satisfaci la funció natural de desdenyar, el que convé a la bona higiene de l’esperit..."[1]
[1] Pessoa, Fernando (1888-1935). Del “Llibre del desassossec”. Lisboa 1.982. Compendi d’apunts, aforismes, divagacions i fragments del diari que va deixar en morir.
