Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tendresa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris tendresa. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de març del 2014

Allò que cal...



Allò que cal que et preguntis sempre, davant d’un dubte, d’un somni o d’un camí, és que faria en el teu lloc un home lliure... i no oblidis que de vegades no hi ha lloc per la tendresa, com tampoc, de vegades, no hi ha lloc per la feblesa, perquè només l’esforç és el que et cal per saber-te home... i que la llibertat, té un preu...

© Albert Balada
07-03-2014

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...



La fotografia és original de Montse Esteba


La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
   
© Albert Balada

26-10-2013

diumenge, 23 de març del 2008

Tendra indulgència


“Em pregunto fins a quin punt es poden reconèixer l’home i la bestia que no parla. A través de quin paradís primitiu, en l’alba de la llunyana creació, corria el sender on els seus cors es trobaren. Encara que el seu parentiu hagi estat oblidat tant de temps, no s’han esborrat els senyals de la seva constant unió. I de cop, en una harmonia sense paraules, es desperta un confós record i la bèstia contempla el rostre de l’home amb confiada tendresa, i l’home tomba els seus ulls cap a la bèstia amb tendra indulgència. Es diria que els dos amics emmascarats es reconeixen vagament sota la disfressa.” [1]


[1] Tagore, Rabindranath. El Jardiner. Ed. Seix Barral. Barcelona. 1985. LXXIX