Poema visual d'Alfredo Espinosa
Segons Weber, la relació pot ser definida com una conducta plural –de diversos- que, per el sentit que abasta, es presenta com recíprocament referida, orientant-se per aquesta reciprocitat. La relació social consisteix, doncs, ple i exclusivament, en la probabilitat de que s’actuarà socialment en una forma (amb sentit) indicable; essent indiferent allò en que la probabilitat descansa”[1].
De vegades, les relacions, o la interpretació del que signifiquen ens condueixen necessàriament, al que, com diria Weber, ha de ser una interpretació causal correcta d’una acció, el que significa que el desenvolupament extern i el motiu hagin coneguts d’una manera certa i al mateix temps compresos amb sentit de connexió, segons ens apunta el professor Tezanos[2].
És necessari doncs, prestar atenció tanmateix al grup social com a realitat immediata i per suposat central, com a projecció social que és des de l’infantessa dels éssers humans la seva dimensió social; tot i així el tòpic esdevingut paradigma que “l’home és un ser social –per naturalesa-“, ens fa veure com aquest entourage social és absolutament vital a la essència humana com ho pot ser la seva relació amb el medi natural: aigua, aliments, energia, etc. La comprensió d’aquest context ens pot portar a utilitzar s´mils com ara la interpretació de la vida en societat de determinades espècies animals, com ara les formigues o les abelles, que estableixen un entramat social que ens pot ser útil per a l’anàlisi sustentat en un determinisme holístic que determinades escoles haurien volgut establir en la interpretació del context social dels éssers humans.
Deixem per un moment de veure aquella semàntica holística per analitzar aquest model solidari que podem trobar en aquestes societats animals; certament, la seva limitació cerebral fa actuar l’instint i els registres genètics que els porten inqüestionablement al suport mutu, una manera de sistema cooperatiu, mutual, que es dissenya a partir dels complexes entramats relacionals dels rols i estatuts que es desenvolupen en el seu model tribal. Probablement, el procés evolutiu de l’home, l’evolució tanmateix del pensament, ens allunyen d’aquests models de la manera com ens allunyen també de les primitives societats humanes tribals, sustentades en models comunitaristes on aquell principi solidari era absolutament exigible a tots i cadascun dels membres de les societats que les configuren. Segons Nisbet, quina sigui la naturalesa d’aquest vincle social ens permet determinar aquelles forces que permeten als sers humans esdevenir units com a molècules socials[3] .
La pregunta radica doncs en en els motius o sentiments que fan que el grup esdevingui com a tal, referit evidentment als seus membres en part o en la totalitat, a les activitats que desenvolupin, i el que és més important a la comunicació o interacció entre ells com ens planteja Homans[4] i per descomptat les pressions socials i les provinents dels propis individus, on s’observa i experimenta el joc recíproc d’aquestes pressions, que també defineixen el perfil característic de societats globals, com de les d’escala reduïda, com ens ho anuncia Parsons[5]
De vegades, les relacions, o la interpretació del que signifiquen ens condueixen necessàriament, al que, com diria Weber, ha de ser una interpretació causal correcta d’una acció, el que significa que el desenvolupament extern i el motiu hagin coneguts d’una manera certa i al mateix temps compresos amb sentit de connexió, segons ens apunta el professor Tezanos[2].
És necessari doncs, prestar atenció tanmateix al grup social com a realitat immediata i per suposat central, com a projecció social que és des de l’infantessa dels éssers humans la seva dimensió social; tot i així el tòpic esdevingut paradigma que “l’home és un ser social –per naturalesa-“, ens fa veure com aquest entourage social és absolutament vital a la essència humana com ho pot ser la seva relació amb el medi natural: aigua, aliments, energia, etc. La comprensió d’aquest context ens pot portar a utilitzar s´mils com ara la interpretació de la vida en societat de determinades espècies animals, com ara les formigues o les abelles, que estableixen un entramat social que ens pot ser útil per a l’anàlisi sustentat en un determinisme holístic que determinades escoles haurien volgut establir en la interpretació del context social dels éssers humans.
Deixem per un moment de veure aquella semàntica holística per analitzar aquest model solidari que podem trobar en aquestes societats animals; certament, la seva limitació cerebral fa actuar l’instint i els registres genètics que els porten inqüestionablement al suport mutu, una manera de sistema cooperatiu, mutual, que es dissenya a partir dels complexes entramats relacionals dels rols i estatuts que es desenvolupen en el seu model tribal. Probablement, el procés evolutiu de l’home, l’evolució tanmateix del pensament, ens allunyen d’aquests models de la manera com ens allunyen també de les primitives societats humanes tribals, sustentades en models comunitaristes on aquell principi solidari era absolutament exigible a tots i cadascun dels membres de les societats que les configuren. Segons Nisbet, quina sigui la naturalesa d’aquest vincle social ens permet determinar aquelles forces que permeten als sers humans esdevenir units com a molècules socials[3] .
La pregunta radica doncs en en els motius o sentiments que fan que el grup esdevingui com a tal, referit evidentment als seus membres en part o en la totalitat, a les activitats que desenvolupin, i el que és més important a la comunicació o interacció entre ells com ens planteja Homans[4] i per descomptat les pressions socials i les provinents dels propis individus, on s’observa i experimenta el joc recíproc d’aquestes pressions, que també defineixen el perfil característic de societats globals, com de les d’escala reduïda, com ens ho anuncia Parsons[5]
[1] Weber, Max. Economia y Sociedad. F.C.E. Méxic. 1.964. pag. 21
[2] Tezanos, José Fèliz. La explicación sociológica: una introducción a la sociologia. Torán, Madrid. 1.997, pag. 155
[3] Nisbet, Robert A. El vínculo social. Vicens Vives. Barcelona, 1975. pag. 15
[4] Homans, George C. El grupo Humano. Eudeba. Buenos Aires, 1.968. pag. 120
[5] Parsons, Talcott (ed). La Sociologia norteamericana contemporanea. Paidòs. Buenos Aires. 1.965. pag. 64
