El contrast, la blancor de la neu, el cruixir del gel, aquella pluja intensa que ens regalen els cels… La rialla de complicitats mentre escoltes de vegades paraules obscenes que descriuen els principis del que alguna vegada ens parlava Chomsky[1]: “…a la gent d’aquí l’han ensenyat a creure que hi respostes fàcils, i les coses no funcionen així. Si vols fer alguna cosa, t’hi has de dedicar i comprometre't-hi dia rera dia”. Prendre consciència de les paraules del filòleg nord-americà significa abastar tot un univers de perspectives que les delimiten algunes vegades el context de llocs o experiències en les que la cooptació amara tots els principis.
En paraules de Salvador Giner[2] :”prendre’s seriosament l’exercici públic i social de la fraternitat no resulta fàcil, fora de la retòrica sentimental o la mentida ideològica més flagrant, fonamentada en un “bonisme” perillosament acrític” i certament com ell mateix afirma, la doctrina al voltant d’aquesta solidaritat que alguns i algunes tant farceixen en els seus discursos, està amarada “d’advertiments, descomfiances i incredulitats”.
Aquell recurs intranscendent a l’excurs dialèctic en el que es redueix a la mínima expressió l’anàlisi i l’avaluació, com a principis contradictoris, segurament agraden no pocs “experts i expertes” que circulen pel món de la “cosa pública”; de fet el silenci no és mai real, posats a dir, donat que s’estableix un model circular, en el que sota paradigmes de centralitat determinades cohorts abasten el monopoli del determinisme ideològic per cercar definicions ad hoc. Potser la vivesa del diàleg i del debat abastarien noves dinàmiques que ara es veuen perdudes o atemorides per l’efecte mimètic i simbiòtic de les arrels socials de que venim i on la grandiloqüència en un perfecte cabdal d’harmonia ens arrossega cap a la mediocritat.
No seria difícil de descobrir altres possibilitats, altres principis, altres praxis, si no hi hagués aquella essència natural i consubstancial a la persona que la duen a convertir-ho tot en un model autoritari, en el que el combat dialèctic, el debat, deixen pas a modernes interpretacions dels models maquiavèl·lics, aquells que Nicollo Maquiavell[3] cita dient que “les intencions del poble són mes honestes que les dels grans, que només desitgen oprimir, mentre que el poble no aspira a més que no ser oprimit” o com ens versos de Petrarca que també en El Príncep es citen: “Virtut contra furor, l’arma prendrà en breu combat: que l’antic valor no ha mort encara…”
En paraules de Salvador Giner[2] :”prendre’s seriosament l’exercici públic i social de la fraternitat no resulta fàcil, fora de la retòrica sentimental o la mentida ideològica més flagrant, fonamentada en un “bonisme” perillosament acrític” i certament com ell mateix afirma, la doctrina al voltant d’aquesta solidaritat que alguns i algunes tant farceixen en els seus discursos, està amarada “d’advertiments, descomfiances i incredulitats”.
Aquell recurs intranscendent a l’excurs dialèctic en el que es redueix a la mínima expressió l’anàlisi i l’avaluació, com a principis contradictoris, segurament agraden no pocs “experts i expertes” que circulen pel món de la “cosa pública”; de fet el silenci no és mai real, posats a dir, donat que s’estableix un model circular, en el que sota paradigmes de centralitat determinades cohorts abasten el monopoli del determinisme ideològic per cercar definicions ad hoc. Potser la vivesa del diàleg i del debat abastarien noves dinàmiques que ara es veuen perdudes o atemorides per l’efecte mimètic i simbiòtic de les arrels socials de que venim i on la grandiloqüència en un perfecte cabdal d’harmonia ens arrossega cap a la mediocritat.
No seria difícil de descobrir altres possibilitats, altres principis, altres praxis, si no hi hagués aquella essència natural i consubstancial a la persona que la duen a convertir-ho tot en un model autoritari, en el que el combat dialèctic, el debat, deixen pas a modernes interpretacions dels models maquiavèl·lics, aquells que Nicollo Maquiavell[3] cita dient que “les intencions del poble són mes honestes que les dels grans, que només desitgen oprimir, mentre que el poble no aspira a més que no ser oprimit” o com ens versos de Petrarca que també en El Príncep es citen: “Virtut contra furor, l’arma prendrà en breu combat: que l’antic valor no ha mort encara…”
