Només el valor de tot plegat queda escrit en el diari que hom escriu permanentment en la relació amb d’altri, en l’aposta diària pel bé, en l’aposta d’escoltar i ser transcendents amb el nostre silenci, la nostra calma, la nostra observació d’una realitat canviant i etèria, però a la vegada meravellosament dúctil i fantàsticament nostra.
Si hom s’és capaç de descobrir en un mateix aquella transcendent missió que l’acompanya en la seva dimensió humana, podrà potser algun dia transcendir la matèria i confluir en el tot, com aquell destí inexorable al que ens veiem avocats, en el convenciment que descobrir-nos a nosaltres mateixos, arrelar les nostres virtuts i desarrelar les nostres pors i les nostres quimeres, esdevé una fita inexorable per ser, en definitiva, més humans
