La nostra entrega...

La fotografia és original de Montse Esteba

La nostra entrega en el bé de la humanitat pot semblar un fet intranscendent, doncs com podem nosaltres des de la nostra minsa actitud fer res del tant que cal fer? Cal prendre consciència que encara que ens semblin de poc valor les nostres accions, allò que fem ens purifica i ens eleva un xic més en el nostre sender, més enllà del delme que ens és obligat, doncs tant com donem de nosaltres mateixos, tant rebrem.    

© Albert Balada

13-01-2014

El camí es defineix...

El camí es defineix a cada moment, canviant, eteri, cal tenir clar i present, però, que avançarem si en ell som capaços de descobrir-hi el valor del camí mateix, com també en tot allò que l'acompanya...

© Albert Balada
12-11-2013

Quan deixem que el sentit...

La fotografia és original de Neus Bonamusa

Quan deixem que el sentit del nostre propòsit en la vida alleugereixi el seu pes, sobre les nostres circumstàncies, descobrirem que les nostres passes es fan més fermes i el propi sens, obra una nova dimensió, si, a més, som capaços de menystenir temptacions i egoismes, però només és possible si el nostre plantejament de vida ho és des de l’alegria, des de la felicitat de viure, esborrant les barreres invisibles que ens creem, les pors que genera la mateix por en la seva por, només aleshores ens descobrirem distints i capaços de créixer, artificis de l’èxit i la fortuna, entesos com a experiència de l’esperit.

Però quin deu de ser l’enginy que ens facilita l’accés a l’alegria i la felicitat, en un món en el que, manta vegades, les circumstàncies més aviat ens porten a la tristesa i la depressió? Doncs ben senzill, la tendència a pensar en clau positiva, sempre, en saber trobar en tot un aprenentatge, fins i tot en allò que ens pot semblar negatiu, doncs en aquest viatge diari és on apareix la nostra ànima veritable, acompanyada pel somriure interior que desperta el somriure en el rostre, és quan podrem arribar a apreciar la vida mateixa en el seu veritable valor.

© Albert Balada

05-11-2013     

Ens hauriem de poder sostreure...

La fotografia del bosc de ribera és original de Ramon Farré

Ens hauríem de poder sostreure dels pensaments que ens engarjolen lluny de la realitat mateixa, hauríem de saber-nos reconèixer en la simplicitat del Tot, i alhora en la unicitat de cada ànima present en aquest món que és nogensmenys com evocacions d’aquella Divinitat perenne, com l’aigua vivífica que transcorre pels senders que amara de vida, i aquesta en el seu propòsit de devenir valor i principi, felicitat que transmet el fet que, per evident, no deixa de requerir l’enaltiment i la commemoració, per gada gota que transita prop nostre, recordant-nos que no ens és necessari res del que ens envolta, només la vida mateixa i el contacte i connexió amb el món, Tot en un, Un en tot, misteri i confessió del que hi ha, del que És i del que no és.

La llar de l’home no radica més que enllà on és el seu cor, on és capaç de transformar-se i descobrir-se arrelat en la terra, però també essent àtom de l’univers mateix, més enllà del nostre món, però també en ell, com un objectiu de transcendència que se’ns albira més enllà de l’oració, la meditació o els santuaris, en l’explosió d’aquella reclusió interior que la porta oberta, de bat a bat, ens permet d’abandonar, sense trencar aquella homogeneïtat causal que ens aboca a l’infinit mateix de les petites coses, de les petites històries, on El trobem.

Hem de ser capaços de veure’ns reflectits en aquest trànsit en els altres, observant a l’hora el món físic i l’espiritual com un pont en el que la fusió d’ambdues percepcions es pot donar, clar que només si estem en pau amb nosaltres mateixos i amb el món, serà aleshores quan l’aire que hom respira se’ns farà entenedor, i la realitat cobrarà una nova dimensió, una nova perspectiva, idees i fets, seran una mateixa cosa, com un retorn a la infantesa de l’home en la que va començar a descriure’s aquest llarg camí.    

© Albert Balada

21-09-2013

Pal·las Atenea infongué aleshores força i valor...

La frontera és d'Sfax a Tunísia

"Pal·las Atenea infongué aleshores força i valor al Tidida Diomedes per tal que excel·lís entre tots els argius i cobrés una fama gloriosa. Del casc i l'escut li feu resplandir un foc sempre viu semblant a l'estel de la tardor quan emergeix del bany de l'ocèan i rutil·la més lluminòs; així era el foc que li féu flamejar del seu cap i les seves espatlles." (1)

(1) Homer. Iliada. Vol II, Cant V. Ed. Fundació Bernat Metge. Barcelona. 2007. ISBN 9788472258785

Una cita: Joseph Ratzinger

“Per què és plena de veritat, la caritat pot ser compresa en l’abundància dels seus valors, compartida i comunicada. Veritat, de fet, és “logos” que crea “dia-logos” i per tant, comunicació i comunió. Veritat, rescatant els homes de les opinions subjectives i impressions, els permet anar més enllà de les determinacions cultures i històriques i s’uneix en l’avaluació del valor i la substància de les coses.”[1]

---

[1] Benet XVI (Joseph Ratzinger)De l’encíclica:  “Caritas in veritat”. Juny de 2009. Fragment del punt 4 de la introducció.

Serenaré...

Serenaré l’ànim en el silenci calm, a resguard de l’odi i la niciesa, conrearé els valors primigenis, en aquest viatge, que ens és dat de transcórrer, ajudant, consolant i protegint; mentre, veneraré sobre totes les coses, aquella essència que ens fou transmesa, sense idolatries vanes, i que rau sobre totes les coses i sobre tots els essers, desgranant-ne el gra que ens ha de permetre descobrir-nos com a autèntics fills de Déu...    

© Albert Balada

03-02-2013

Aquelles coses...

Aquelles coses que temps abans havien passat desapercebudes, avui se m’ofereixen com un valor tant alt, que cap lingot d’or podria suplir-los; sí, ja se que potser parla així qui mai ha tingut res, com tota la classe treballadora, emmirallada en la subtilesa del creixement, però aquesta és la meva veritat, penso que sóc molt més ric que molts, sense tenir pas gran cosa, el meu amor pel més preuat, que és nogensmenys que les coses senzilles que harmoniosament formen part de la meva vida, i això no té pas preu, hores d’ara...

© Albert Balada

10-12-2012

Secrets....

Descobrir-te en un nou racó de la casa on el transitar del temps esdevé un moment, un instant si cal, retratat a través d’aquells símbols que te’n decoren l’estança, fa que aquell recorregut iniciàtic cap a un món desconegut, on els secrets de la vida descoberts pas a pas, com qui aixeca els llençols d’aquells mobles vells que eren tapats a cobert de la pols, deixessin ara al descobert les nicieses de tot plegat, fent que el valor de la senzilla complaença, aquella que es sustenta en el no res, prengui d’aquest seva consciencia el principi del que autènticament ha de tenir un veritable raó.

Serien transcendents en aquest relat les paraules de la Meisuna, dona del califa Moawia, segons relata Adolf Friedrich von Schack[1]: “amb un vestit de pells era jo més feliç que amb les arrabassadores vestidures”, potser perquè en la mística damasquina residien, també les essències contemplatives gens exemptes de veure’s en contradicció amb el luxe i la grandesa que sempre són requerits en determinades consideracions de poder. L’esperit i la vida es reflecteixen, nogensmenys a través de la paraula, o de la música o de l’art en general de la mateixa manera com ens insisteix Von Schack que: “una reproducció mètrica no pot tenir per objecte el servir de guia i auxili per a la intel·ligència de l’original, sinó més bé per al reflex poètic de la seva imatge”, tot referint-se, evidentment, a les propietats del llenguatge poètic.

El valor, doncs, de la metàfora o de les llicències poètiques com a elements circumstancialment vàlids i alhora necessaris i imprescindibles en la referència viscuda, sempre seran una interessant expressió per mitjà de moltes paraules d’allò que podria dir-se amb una o molt poques, evidenciant sobremanera la necessitat de la cura en el llenguatge però també en la aprehensió de la subtilesa i ductilitat del mateix com a font de transmissió del missatge, més enllà d’allò pròpiament personal i subjectiu, per abastar un ampli context de socialització, potser perquè com diu Pessoa[2]: “...No hi havia veritables novetats; hi havia només innovació i totes aquestes coses van ser deplorades...”.

---

[1] Von Schack, Adolf Friedrich. Poesía y arte de los árabes en España y Sicília”. Traducción de Juan Varela. Ed. M. Rivadeneyra. 1867. pag. 51. ed. Digitalizada Universidad de Michigan

[2] Pessoa, Fernando. Una cena muy original. Editorial Verdehalago. México DF. 2005. Pag. 7

Lestrígons i Cíclops....

Ara, amb el pas i el pes dels anys és com més entenc el poema de Konsdantin Kavafis, el poeta grec. Aquell viatge a ïtaca que algú va musicar, em transporta de fet a la reflexió del poeta en el viatge de la vida, en el trànsit de la transparència al llarg del camí, del llarg camí que ens és donat de recórrer, on com en un tren vas arribant a les aturades previstes, on baixa i puja gent, on descobreixes històries increíbles, on hi ha qui t’acompanya fins al final o qui ja a meitat del camí deixa d’acompanyar-te. Diu Kavafis: “quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences”, i com n’és de cert, voler viure una llarga i plena vida que ens doni la possibilitat de descobrir infinitats de maneres diferents de vuere-la, però el més important és, com ens diu el poeta que “dels Lestrígons i els Cíclops, l'aïrat Posidó, no te n'esfareeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se't manté alt, si una emoció escollida et toca l'esperit i el cos alhora.”, perquè la vida sempre és de la manera com la vegis i perquè, ens continua diuent que “els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins de la teva ànima, o si no és la teva ànima la que els adreça davant teu.”, de manera que és la nostra voluntat, la nostra concepció de la vida, com dels valors que la sustenten, aquells que ens han de guiar, al marge d’aquells sers mítics, fantàstics, però extranys; però de cert que Kavafis, que reconeix com a perills de l’ànima els perills que poden susticar-se en la vida mateixa ens regala amb una reflexió, que ens acaba dient com val sempre la pena de recórrer tot el camí, de saber-nos atents a totes les petites coses que podem trobar del naixement enllà fins arribar a la fí de la nostra existència, sense odis, sense altres valors o dogmes que aquells que som capaços de comprendre i de transmetre, i així acaba el poeta tot dient, com “Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades d'estiu que, amb quina delectança amb quina joia! entraràs en un port que els teus ulls ignoraven; que et puguis aturar en mercats fenicis i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen, corals i nacres, mabres i banussos i delicats perfums de tota mena: tanta abundor com puguis de perfums delicats; que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben. Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí. Però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que t'hagi de dar riqueses Ítaca. Ítaca t'ha donat el bell viatge. Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. Res més no té que et pugui ja donar. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques”. Amen.

Sigillum dei....

Neix el valor, com un concepte fruit de l’experiència, de vegades bandejada per les circumstàncies, de vegades desconegut,fins s’erigeix com un axioma irrefutable, malgrat pugui esdevenir incomprensible al profà. El seguici, tantes vegades irreflexiu en el caminar, porta a un allunyament de la realitat mateixa, pentinada i adobada a conveniència de propis i estranys, rodejant aquell castell que acumula, darrera les pedres velles, aquella sapiència que de vegades es foragita perquè aporta clarividència en un món que es regeix per ítems limitats, comprensibles, diametralment oposats, de vegades a la realitat mateixa, però incontestables perquè poden ser assumibles d’immediat, sense cap altra misteri ni estratègia. Segurament la partida ens presenta un tauler amb aquest model, però de vegades la torre, aquarterada i sense enroc, cau sota les excel·lència d’aquell alfil que, malauradament i tard ens descobreix el seu cant diagonal que complementa la creu però l’ha fet estranya i inútil. Aleshores, la nit avança inexorablement sobre tot plegat, a l’espera i en l’esperança que el descens al saber esdevingui valor en si mateix més d’hora que tard.

Un esglai de l'ànima

Tot plegat com una espurna que encén aquella espelma d’encens que crema lentament la seva essència, mentre el fum blanc olorós puja també lentament en l’aire, omplint tota l’estança de delicat aroma que embriaga. El dia neix, com qui neix a una nova existència i ens cal somriure al sol i a la terra, als pares del nostre univers particular i personal que es configura cada moment de la nostra existència de la mateixa manera com ho fan tots els essers vius amb els que fem convivència.

Gaudir d’aquest fet transcendent, com és el saber-te viu, o viva, si el lector és un purista del llenguatge en clau de gènere, és la millor de les experiències en la vida, gaudir de l’instant precís en que abandonem el somni i despertem a un nou dia, en la nostra vida, aquest únic i emocionant valor, el de sentir-se en connexió amb tot el que ens envolta és la única cosa que té un principi:, el concepte mateix d’humanitat. La resta, tot plegat, no val res, sinó hem estat capaços de donar valor a la vida, a la nostra i com no a la dels demés.

Potser són doncs encertades les paraules de Marc Tul·li Ciceró[1] quan ens pregunta: una ferida infligida al cos farà més manifesta la vostra violència que un esglai de l’ànima?... Segurament el valor del sentiment, aquell que mou tot plegat, que allibera la nostra més íntima presència, esdevé tanmateix el tresor més preuat, mentre no tothom és capaç de poder intuir que és aquest model sensible el que mou el món a través dels temps, com una roda cíclica que ens porta sempre com per atzar a les essències de la espècie humana.

[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge 1.955. Discurs en defensa de Aulus Cecina. pag. 64

Dignitat

Deia André Bretón, segons recull l'equip de Bordeaux avance, vinculat al PS, que "Aimé Césaire és un Negre qui és no solament un Negre però certament tot en un Home, qui fa saber totes les interrogacions, totes les angoixes, totes les esperances i tots els èxtasi i que influencia de mica en mica a mi com un prototip de la dignitat", quina bonica reflexió que voldria fer meva en un món que se'ns mostra absolutament insolidari, absolutament cínic, absoluta i fredament diabòlic, on l'home és, de vegades, un ser alienable si no respon a uns o altres interessos; el valor del concepte home, però també de la dignitat humana se'ns aventura indispensable en les relacions socials, Bretón tenia raó. com Aimé Césaire (1.913-2008), quan diu: "Qui sóc jo per a lluitar contra l’inacceptable, el malestar del món ? Era com un volcà fermat dins de la montanya. Tot encerclat i de cop, tot explota, com la montanya escapsada" (1)

(1) Césaire, Aimé. Cuaderno de un regreso al país natal. México. Ediciones Era. 1.969.

L'exercici de la fraternitat

El contrast, la blancor de la neu, el cruixir del gel, aquella pluja intensa que ens regalen els cels… La rialla de complicitats mentre escoltes de vegades paraules obscenes que descriuen els principis del que alguna vegada ens parlava Chomsky[1]: “…a la gent d’aquí l’han ensenyat a creure que hi respostes fàcils, i les coses no funcionen així. Si vols fer alguna cosa, t’hi has de dedicar i comprometre't-hi dia rera dia”. Prendre consciència de les paraules del filòleg nord-americà significa abastar tot un univers de perspectives que les delimiten algunes vegades el context de llocs o experiències en les que la cooptació amara tots els principis.

En paraules de Salvador Giner[2] :”prendre’s seriosament l’exercici públic i social de la fraternitat no resulta fàcil, fora de la retòrica sentimental o la mentida ideològica més flagrant, fonamentada en un “bonisme” perillosament acrític” i certament com ell mateix afirma, la doctrina al voltant d’aquesta solidaritat que alguns i algunes tant farceixen en els seus discursos, està amarada “d’advertiments, descomfiances i incredulitats”.

Aquell recurs intranscendent a l’excurs dialèctic en el que es redueix a la mínima expressió l’anàlisi i l’avaluació, com a principis contradictoris, segurament agraden no pocs “experts i expertes” que circulen pel món de la “cosa pública”; de fet el silenci no és mai real, posats a dir, donat que s’estableix un model circular, en el que sota paradigmes de centralitat determinades cohorts abasten el monopoli del determinisme ideològic per cercar definicions ad hoc. Potser la vivesa del diàleg i del debat abastarien noves dinàmiques que ara es veuen perdudes o atemorides per l’efecte mimètic i simbiòtic de les arrels socials de que venim i on la grandiloqüència en un perfecte cabdal d’harmonia ens arrossega cap a la mediocritat.

No seria difícil de descobrir altres possibilitats, altres principis, altres praxis, si no hi hagués aquella essència natural i consubstancial a la persona que la duen a convertir-ho tot en un model autoritari, en el que el combat dialèctic, el debat, deixen pas a modernes interpretacions dels models maquiavèl·lics, aquells que Nicollo Maquiavell[3] cita dient que “les intencions del poble són mes honestes que les dels grans, que només desitgen oprimir, mentre que el poble no aspira a més que no ser oprimit” o com ens versos de Petrarca que també en El Príncep es citen: “Virtut contra furor, l’arma prendrà en breu combat: que l’antic valor no ha mort encara…”

[1] Chomsky, Noam. Ambiciones Imperiales.Edicions 62. Barcelona. 2006. pag. 43
[2] Giner, Salvador. Ciutadania pública i multietnicitat. Societat Catalana 2007.ASC. Barcelona 2007. pag. 23
[3] Maquiavelli, Nicollo. El principie. Edit. Planeta. Barcelona. 1.992 pag. 46 i 123

La nostra pròpia humanitat

Descobreixes en la calma, el sabor del moment, de l’instant, de la mirada complaent, de la resposta amable, el valor que la vida t’ofereix. Assenyada virtut la del somriure permanent al teu entorn, sense esperar res més a canvi que un permís per a viure en la teva pròpia corporació de sentiments abreujats, de modèstia irremeiablement acomboiada en la timidesa perpètua, de qui descobreix en la petita llamborda aquella essència normal dels qui veuen en el detall el futur d’aquesta gran metròpoli que és la nostra pròpia humanitat

Nova harmonia

El valor d’un somriure, del silenci, de la pau, és un valor intangible, tampoc mesurable, segurament aquell qui camina amb el cos encongit i transmet poca empatia al seu entorn, engull aquell neguit permanent que li dibuixen una mirada circumspecta, una nul·la percepció que aquells valors ens donen, com donem gràcies, alguns, per viure cada dia i cada instant, conscients que ens és atorgat de viure com un prestem permanent en el que els signes vitals en són la penyora, com el cor i l’ànima l’instrument, de manera que sempre hi haurà qui ho vulgui utilitzar en contra teva. Aleshores és quan cal fer intensa aquella harmonia en la que el silenci ens condueix al valor precís de les coses.

Avui, la meva amiga Cristina Catarecha ha inaugurat el seu blog, en la solemnitat de la xarxa, en la solitud del silenci, un nou instrument per a somriure al nostre entorn, per parlar des d’on la paraula i la fotografia ens les proposarà per jugar a fer sentir, a fer saber. Us convido a ser-li fidel dia a dia, el que la farà també renovar continguts.

Benvinguda a la xarxa, Cristina!

La fotografia, una creació de Cristina Catarecha, un regal que agraeixo

harmonia universal, valor o principi

El valor dels principis que configuren l’harmonia universal esdevenen autèntiques anècdotes si són observats a partir d’una visió limitada, molt limitada de les coses, amb les que es vol configurar un paradigma que ni tan sols albira a desenvolupar una mínima, una ínfima part en allò que és considerat, per altra banda, com un element consubstancial en la prefiguració del contingut històric o acadèmic que se’ns desvetlla als ulls, dia rere dia a partir de la funció que és, pròpiament el teatre de la vida.

Amar la vida, com qui estima la darrera cosa d’aquest món és una conteporaneïtzació del factor “valor”, del valor “principi”, que descobrim a mesura que ens anem incorporant a la vida, a la família mateixa com una institució que desenvolupa el context en el que ens cal parlar, dialogar, harmonitzar…

Definir com qui cerca el grial en un instant precís rodejat d’eternitat, l’eternitat dels qui se senten beneïts, dels qui s’aventuren a redós d’una vida complexa i difícil, emprendre el camí que ells, van emprendre fins al final dels seus dies i hores d’ara el valor de les coses ha canviat substancialment a partir del model mitjà que hi assistia.

La resposta a l'enigma, potser la margarida.....

Mayiopoula, la margarida que ens encarna la saviesa(1) com a principi i el valor(2) o l'obstinació com a estadi ideal del soldat que en la contenció(3) sobre el furor entronca la seva consecució de la justícia(4)