Lluny del soroll...

Lluny del soroll que emmascara l’autèntica realitat, és on es pot descobrir a partir del treball constant i l’estudi permanent la veritable essència de la vida, penetrant en les insondables levitats del ser que som; amarat de la divina presència l’ànima desperta a les notes harmonioses si hom defuig de tota agitació i hom delimita tota dissonància, perquè haurem estat capaços de descobrir la eufonia del discurs universal.

© Albert Balada

08-01-2014

Una cita: Plató

La fotografia és original de Sònia Pereda

“Em conduiria d’una manera singular i estranya, atenencs, si després d’haver guardat fidelment tots els llocs a que m’han destinat els nostres generals a Potidea, a Anfipolis i a Delio i d’haver esposat la meva vida tantes vegades, ara que el déu m’ha ordenat, perquè així ho crec, passar els meus dies en l’estudi de la filosofia, estudiant-me a mi mateix i estudiant als demés , abandonés aquest lloc per por a la mort o a qualsevol altre perill. Veritablement aquesta seria una deserció criminal, i em faria creditor a que se’m cités davant d’aquest tribunal como un impiu, que no creu en els déus, que desobeeix a l’oracle, que tem la mort i que es creu savi, i que no ho és. Perquè témer la mort, atenencs, no és altra cosa que creure’s savi sense ser-ho, i creure conèixer allò que no es sap, en efecte, ningú coneix la mort, ni sap si és el més gran dels bens per a l’home. Hom però, se la tem, com si es sabés amb certesa que és el més gran de tots els mals. Vet aquí!, no és una ignorància vergonyant creure conèixer una cosa que no es coneix?”[1]

---

[1] Plató, Obres completes, Apologia de Sòcrates. edició de Patrici de Azcàrate, tom 1, Madrid 1871. pag. 67-68

Paraules i sintagmes

Intentaré de fer un exercici de simplifiació i fer comprensible allò que penso. Quan hom comença a escriure, el pensament s’alleugereix i aquella solitud en les paraules i els sintagmes, esdevé un món de sensacions i missatges que omple l’espai. Definir uns límits resulta poc més que impossible, la visió que hom té de la realitat abasta allò de personal que defineix una estratègia vital mateixa, de vegades equivocada, de vegades no, on el teu trànsit per les coses pot esdevenir incòmode o generar rebuig, si la teva anàlisi no correspon amb l’anàlisi de la realitat que resulta comunament acceptada.

Acceptar, per exemple que una òpera és millor o pitjor, a partir de la interpretació d’un tenor o d’una posada en escena, resulta poc menys que una simplicació al meu entendre, perquè en aquella valoració hi intervenen factors endògens, com ara la “cultura musical” de qui fa aquesta valoració, així com aspectes no controlables per part, tant dels intèrprets, com de la pròpia “regis” de l’espectacle, com són el clima, la sonoritat, l’estat d’ànim, la disposició de l’auditori, etc. Així doncs res és perfectament previsible, en cap dels espais en els que es desenvolupen els humans, com tampoc ho és respecte d’aquelles recreacions en les que necessàriament, tot i les teoritzacions imprescindibles, el factor personal esdevé imprescindible i necessari.

Podem per exemple comparar les aportacions de Màrio de Mònaco respecte de Maria Callas? Em perdonaran els entesos, però els registres són diferents, les diferencies de gènere no són pas un inconvenient insalvable i aporten una dimensió estratègica important, complementària diria jo. Un tenor i una soprano, no poden entrar en competència perquè són distints, no pas iguals, però tanmateix necessaris per a poder establir el desenvolupament d’una obra, d’una creació operística en aquest cas.

El món doncs pot ser vist en perspectiva si no se’n delimita l’espai i s’és capaç de poder observar des de diferents angles, valorant-ne l’objecte d’observació des d’un context de neutralitat, d’objectivitat, sense apassionaments, amb la contenció que cal i analitzant fil per randa tots i cadascun del ítems que conflueixen en els claveages que envolten allò que s’estudia o valora, per a poder establir una determinació teòrica adequada i correcta, sense oblidar el factor temps, que és el vector que ens ajuda a la delimitació objectiva per excel·lència.

Bondat

Llegia dues històries personals que m’han impactat, totes dues històries italianes; la primera, antiga, prou coneguda de vegades, la del Cardenal Martini, l’altra la de Rebeca la nena romanesa, dues vides paral·leles en una societat que demana a crits reconsiderar les posicions i, perquè no, no repetir una vegada més l’història, la trista i despietada història.

Llegia el que es diu, el que es comenta de Martini, Carlo Maria Martini, un expert en textos bíblics, de fet en el que s’anomena alguna cosa així com transcripció textual. Casual no ho va ser, però si sorprenent el seu ascens a la prelatura, de fet, no tinc massa clar si és que ens trobàvem amb un Joan Pau II distint del que va acabar sent, la qüestió és que aquest jesuïta, que ara pateix en la seva vellesa el mal de parkingson, ens descobreix aquella altra vessant de l’església, el concepte reconegut del valor de l’estudi, aquell valor que els antics atorgaven al concepte tresor, que no era pas aurífic, sinó basat en el coneixement. Allò que més m’ha impactat de la seva vida, però ha estat l’esperit de renúncia, quan, tot i poder ser el més votat, va acudir a l’elecció papal amb un bastó, el que en llenguatge encriptat ve a significar: no em voteu, estic malalt. Renúncia, però a la vegada una postura egoista, que és la de no abandonar els estudis, el contacte amb les arrels cristianes i com no l’anàlisi, més allà de mites i elements teològics.

L’altra història paral·lela és la de la nena romaní, Rebeca Covaciu, que ens transmet aquell designi dels indesitjats, com ho va fer Anna Frank, amb el somriure de la innocència, premiada per la UNESCO i maltractada per la policia italiana, segon es diu. Descobrir com el maltracte s’estableix de nou des de les esferes de l’Estat, com el consentiment fa bones aquelles paraules del dramaturg alemany Eugen Berthold Friedrich Brecht, quan ens deia”...com que jo no ho sóc....” fa una setantena d’anys. Certament els conceptes d’immigració i èxode son distints i distants diria jo, però també és cert que hi ha dues fonts migratòries que reclamen una certa atenció global en el sí de la Unió Europea, les migracions internes i les migracions externes. El valor d’aquesta nena, quasi adolescent, que relata, que dibuixa, que ens descriu un món de rates i coloms, un món on tothom hi té cabuda, un món que els fills d’Anac han de poder compartir amb els fill d’Adam i on hem de descobrir els principis de la bellesa i el saber en l’harmonia infinita de la bondat, aquella dels qui des de l'anonimat més absolut senten els principis de la solidaritat i li donen aixoplug.

Avui llegia dues històries d’amor a la humanitat vestides amb la candidesa de qui considera la vida com un tresor, com un valor en si mateix, quan l’aire apaivaga les calors estiuenques i ens deixava un plàcid dia de primavera en ple juliol

Notes XII: Reflexió sobre la vida

A la fotografia el cos de dansa del ballet de Lorraine en la representació de l'opera "La Divina Comedia".

Amb la por de viure una vida equivocada, de no saber com aquell que desconeix les essències mateixes del ser, de no ser prou com cal o massa com cal, de sentir-te enganyat, estimat, maltractat o benvolgut, de veure com el filtre de color no és mai el mateix per a tothom ni tothom està mirant en el mateix moment la mateixa cosa ni té el més mínim interès, potser, sobre allò que a tu t’interessa tant.

Amb el neguit de saber-te vençut per la vida que avança inexorablement, dia a dia, hora a hora, instant a instant cap la senectut i de cop cap a descobrir que hi tens molta vida darrera, més de la que et queda per viure, i sents, et sents avorrit de tanta bogeria, de tanta pressa que t’abraça i et transporta, com els demés a mal viure el que et queda per viure.

Et venen a la ment les paraules de Dante[1] : ...Perquè sense amor i sense aplicació ningú pot dir-se filòsof, perquè ambdues coses son necessàries. I així com l’amistat per plaer o per utilitat no és veritable sinó ocasional amistat, com ho demostra la ètica, així la filosofia per plaer o per utilitat no és veritable filosofia sinó ocasional. Per on no ha de dir veritable filòsof qui per algun plaer tingui certa amistat amb la saviesa com molts hi ha que delecten l’oïda amb cançons i les aprenen i es delecten estudiant la Retòrica o la Música, i abandonen les demés ciències, o les defugen, quan en realitat totes son parts de la saviesa. Ni tampoc ha de dir-se filòsof el que amic de la saviesa per el benefici, com son els legalistes, els metges, i quasi tots els religiosos, que no estudien pel saber sinó per a guanyar moneda o dignitat; i que si els hi faltés allò que tracten d’adquirir, no perseverarien en l’estudi…”

[1] Alhigieri, Dante. La Divina Comedia. Seix Barral. 2004. ISBN8432227811. El Banquete III. El Paraíso. Canto XI