Fotografia original de Montse Esteba. Hostalric '09
Diuen els annals
d'Hauréau que, durant les festes pasquals de l’any 787 dc., una viva disputa es va aixecar davant de l’emperador Carlemany, entre els cantor del seu cor de capella. Per una banda els cantors gals i per l’altra els cantor romans. Es diu que els gals es ventaven de les excel·lències del seu mètode, mentre que els romans s’enfrontaven a ells tot dient que havien alterat les antigues tradicions, les antigues pràctiques que se seguien fidelment a Roma, instaurades per Sant Gregori.
Com que la querella no s’ acallava, l’emperador va voler resoldre la cuita i es diu que va dir als cantors:
On s’ha d’anar, segons el vostre criteri, a cercar l’aigua més pura, a la font o als rius? A la font, van dir tots ells amb una sola veu! Retorneu doncs, replicà el monarca, a la font de Sant Gregori, doncs és manifest que uns i altres heu corromput el cant eclesiàstic. Després, va demanar al pontífex romà que li enviés clergues disciplinats en la bona escola i capaços de formar als seus alumnes, però aquesta és només una versió, la d’un monjo d’ Angoulême; una altra versió, la d’un monjo de Saint Gall, ens explica
com els llatins, envejosos de la “gloria” dels francs, es van confabular, de tal manera, que en ser distribuïts per l’imperi van ensenyar pràctiques diverses, com si de l’antic mètode gregorià es tractés, descobert per l’emperador i enquerit el pontífex, diuen que aquest va dir a Carlemany que si ni enviava d’altres, cegats com eren tots per l’enveja farien el mateix, de manera que li proposava un tracte, que li enviés dos gals que es comportessin adequadament, que els hi retornaria formats en les habilitats del cant antic. Sigui quin sigui la realitat sembla que l’una o l’altra va ser la manera com
els francs van aprendre les cadència de les notes llatines, tot i que hi ha qui diu que no s’adia de cap manera les veus rudes amb les modulacions llatines.
Aquestes llegendes transcrites per altres estudiosos, ens posen de manifest en la discussió, el debat sobre el valor dels principis mateixos i la distorsió que se’n pot fer a partir del pas del temps i la inadequació d’aquell que els interpreta o els rellegeix. El valor doncs de la font, per una banda i la necessitat dels principis educacionals, de la formació, de l’adquisició dels coneixements a partir del respecte a les normes preestablertes. Segurament si a això hi afegim les possibilitats d’un aprenentatge experimental que és el que d’alguna manera es sosté, - tot i que el que el llenguatge antic no ens permet d’albirar una interpretació d’aquest tipus -, els nivells, que en realitat bé a ser el que pretenien d’afirmar i transcriure les llegendes, s’haurien aconseguit.
Podem també esbrinar, a partir de l’abstracció dels trets històrics documentats, com els exemples contradictoris ens acosten a la interpretacions mateixes de les relacions socials, a partir de components derivats de la “natio”, que configuren, encara ara, perspectives de relació en l’àmbit del conflicte. De fet descobrirem com una i altra narració d’ambdós frares, ens testimonia un evidencia a partir de perspectives distintes, una única consideració que parteix de dos àmbits de coneixement però que no usen del diàleg per a la determinació del relativisme científic inomés en el conflicte i a partir del concepte mític de l’autoritat monàrquica, concepte que encara impera en la nostra societat postmoderna, el conflicte determina el fet i amb ell les raons mateixes que l’envolten, sense altra perspectiva; aquesta és, doncs, la raó arcaïtzant. En què hem canviat?
Hauréau, Barthélemy. Charlemagne et sa cour (742-814). Ed. Hachette. Paris. 1868
