Les nostres emocions...

La fotografia és original de Montse Esteba.

Les nostres emocions ens traeixen de vegades, fins al punt d’obnubilar-nos la percepció mateixa, aleshores és arribat el moment de deixar de banda les percepcions i endinsar-nos en la profunditat de la nostra ànima per a beure de la font mateixa que ens dóna la vida i poder  conrear les connotacions espirituals i psicològiques que nien en el nostre cor, alliberant-nos de tota dependència material, però també de tot l’aliment del nostre jo més mundà, hi descobrirem aspectes que ens podrien resultar insondables, fins i tot, aspectes més enllà del confort que anhelem, i que se’ns fa, de sobte, innecessari,  lluny del buit de la recompensa, de la autoafirmació, per trobar la nostra veritable essència i prendre consciència de la nostra veritable dimensió, lluny de la foscor en que s’amara al lliure albir dels humans, necessària, però, per a projectar la llum que esdevé veritat.   

© Albert Balada

06-01-2014

No hem de menystenir...

La fotografia és original de Llorenç Melgosa

No hem de menystenir el destinar temps a la calma, a la meditació, a la contemplació, a l’assossegament de l’ànima i l’esperit algun cop cada setmana, doncs  aquest recés d’espiritualitat, permet que ens imbuïm d’una certa elevació des del món físic al món espiritual, i alhora inundar-nos d’una energia re equilibradora que d’altra manera  no seria possible d’obtenir.

En el cessament de tota activitat mundana, ens centraríem, doncs, en allò interior, en la nostra ànima, que també necessita la cura adequada, en aquesta connectivitat amb el nostre jo interior, lluny de tot esclavatge.

Seriem més enllà de la condició de l’auto ajuda, seriem en aquella  actitud en la que reposa el testimoni de la nostra pròpia experiència   transmutada, en el control de les nostres emocions, en una sincronia perfecta que resideix en el procés harmònic que hom hauria iniciat, dins del que hom podria descobrir, tanmateix, aspectes que encara ens caldria treballar en el nostre perfeccionament constant, en el nostre desenvolupament.

Reflexió, meditació, contemplació, calma, assossegament, signifiquen un interval, un lapse, gran o petit en el temps i en l’espai , una mena de sanejament mental que ens permet aquella desconnexió necessària amb el món físic,  que ens hauria de permetre gaudir, per exemple, del sentit total de la natura que ens envolta, una petita mostra del Tot universal, en aspectes més enllà dels visuals, més enllà de tota determinació física, on podríem apreciar, fins i tot, un estat de coneixement creixent en comunió amb aquella realitat exterior que se’ns presenta des de la seva simplicitat i alhora des de la complexa realitat de la que en formem part, sense pors ni incerteses, establint-hi una relació profunda amb la Font de tota bondat.     

© Albert Balada

02-11-2013

Per a poder comprendre...

Per a poder comprendre la complexitat de l’Univers, no pas des d’una perspectiva astronòmica, sinó metafísica ens cal poder prendre consciència de la nostra pròpia dimensió i comprendre que la nostra visió de les coses es veu limitada pel nostre context, el nostre entorn, la nostra pròpia existència i experiència i per tant tenim una perspectiva absolutament limitada com ja han explicat tant la neurociència com els avenços en la comprensió multidimensional que la física ens comença a relatar hores d’ara.

Si aconseguim de comprendre l’Univers com un concepte més enllà d’allò físic, com una idea, com la mateixa línia conceptual de pensament conscient, descobrirem que se’ns obren noves dimensions de la perspectiva, una nova que fins ara no teníem, de fet és com intentar comprendre la llum del sol, més enllà de la lògica del diàleg que mantenim amb l’astre Rei, fins i tot més enllà de la concepció que la ciència ens ha pogut mostrar de la vida de l’astre.

És aleshores quan hom pot arribar a comprendre que la Llum té un significat més profund que el concepte de llum mateix, un significat en connexió inexorable amb la foscor mateix que és nogensmenys que la exacerbació, la concentració magnífica de la Llum i un cop comprés, se’ns representa a partir d’una dimensió distinta, no pas lumínica, sinó universal i eterna, transformada a partir de raons diverses en el camp de la física, però fins i tot més enllà d’aquesta universalitat i eternitat aconsegueix de transformar-se en un punt més enllà de les paraules mateixes, en un punt més enllà de nosaltres mateixos, més enllà de tot origen i destí, per acabar definint una complexa interpretació que ens relata la nostra connexió amb l’Univers, la nostra connexió, en definitiva amb la unicitat.

En definitiva, estem descobrint la nostra relació amb la Font mateixa de tot saber i de tot coneixement, amb la font mateixa de tota identitat com de tota realitat, aquella que ens defineix, aquella a través de la qual podem prescindir d’una realitat, d’una veritat que se’ns presentava com a absoluta, per acabar endinsant-nos en l’ànima mateixa que defineix el nostre esser, aquella que veritablement ens connecta amb el Tot i esdevenir part d’Ell.     

© Albert Balada

02-09-2013

Hi ha una font sagrada...

La fotografia és de Sidi Bou Said a Tunísia

"Hi ha una font sagrada, més transparent que tots els cristalls -tots pensen que l'habita la divinitat- per sobre de la qual extén les seves branques l'aquàtic lotus, un bosc en si mateix: la terra verdeja com la tendra gespa. Aquí, quan plorosa vaig possar el meus membres cansats, una sola Nàiade es va detenir davant dels meus ulls. Es va detenir i digué: "com que no et consumeixes amb igual passió, has de dirigir-te a la terra d'Ambràcia. Febo des les alçades contempla el mar en tota la seva extensió: la gent l'anomena mar d'Acàcio i Leucàdio. Des d'aquí es tirà Deucalió brassat de l'amor de Pirra, i sense ferir el seu cos, es va enfonçar en les aigues..." (1)

(1) Ovidi. Heroides. Carta de Safo a Faó. Ed. Akal. Madrid. 2010. ISBN 9788446036562. Pag. 253

Carlemany, llegendes de pàsqua...o la teoria del conflicte.

Fotografia original de Montse Esteba. Hostalric '09

Diuen els annals[1]d'Hauréau que, durant les festes pasquals de l’any 787 dc., una viva disputa es va aixecar davant de l’emperador Carlemany, entre els cantor del seu cor de capella. Per una banda els cantors gals i per l’altra els cantor romans. Es diu que els gals es ventaven de les excel·lències del seu mètode, mentre que els romans s’enfrontaven a ells tot dient que havien alterat les antigues tradicions, les antigues pràctiques que se seguien fidelment a Roma, instaurades per Sant Gregori.  Com que la querella no s’ acallava, l’emperador va voler resoldre la cuita i es diu que va dir als cantors: On s’ha d’anar, segons el vostre criteri, a cercar l’aigua més pura, a la font o als rius? A la font, van dir tots ells amb una sola veu! Retorneu doncs, replicà el monarca, a la font de Sant Gregori, doncs és manifest que uns i altres heu corromput el cant eclesiàstic. Després, va demanar al pontífex romà que li enviés clergues disciplinats en la bona escola i capaços de formar als seus alumnes, però aquesta és només una versió, la d’un monjo d’ Angoulême; una altra versió, la d’un monjo de Saint Gall, ens explica  com els llatins, envejosos de la “gloria” dels francs, es van confabular, de tal manera, que en ser distribuïts per l’imperi van ensenyar pràctiques diverses, com si de l’antic mètode gregorià es tractés, descobert per l’emperador i enquerit el pontífex, diuen que aquest va dir a Carlemany que si ni enviava d’altres, cegats com eren tots per l’enveja farien el mateix, de manera que li proposava un tracte, que li enviés dos gals que es comportessin adequadament, que els hi retornaria formats en les habilitats del cant antic. Sigui quin sigui la realitat sembla que l’una o l’altra va ser la manera com  els francs van aprendre les cadència de les notes llatines, tot i que hi ha qui diu que no s’adia de cap manera les veus rudes amb les modulacions llatines. 

Aquestes llegendes transcrites per  altres estudiosos[2],  ens posen de manifest en la discussió, el debat sobre el valor dels principis mateixos i la distorsió que se’n pot fer a partir del pas del temps i la inadequació d’aquell que els interpreta o els rellegeix. El valor doncs de la font, per una banda i la necessitat dels principis educacionals, de la formació, de l’adquisició dels coneixements a partir del respecte a les normes preestablertes. Segurament si a això hi afegim les possibilitats d’un aprenentatge experimental que és el que d’alguna manera es sosté, - tot i que el que el llenguatge antic no ens permet d’albirar una interpretació d’aquest tipus -, els nivells, que en realitat bé a ser el que pretenien d’afirmar i transcriure  les llegendes, s’haurien aconseguit.

Podem també esbrinar, a partir de l’abstracció dels trets històrics documentats, com els exemples contradictoris ens acosten a la interpretacions mateixes de les relacions socials, a partir de components derivats de la “natio”, que configuren, encara ara, perspectives de relació en l’àmbit del conflicte. De fet descobrirem com una i altra narració d’ambdós frares, ens testimonia un evidencia a partir de perspectives distintes, una única consideració que parteix de dos àmbits de coneixement però que no usen del diàleg per a la determinació del relativisme científic inomés en el conflicte i a partir del concepte mític de l’autoritat monàrquica, concepte que encara impera en la nostra societat postmoderna, el conflicte determina el fet i amb ell les raons mateixes que l’envolten, sense altra perspectiva; aquesta és, doncs,  la raó arcaïtzant.  En què hem canviat?

 

---

[1] Hauréau, Barthélemy. Charlemagne et sa cour (742-814). Ed. Hachette. Paris. 1868

[2] Lebeuf, Jean. Dissertat sur l’ètat des sciences du temps de Charlemagne. Paris. 1737