Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humanitat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris humanitat. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 de febrer del 2014

Se'ns farà difícil...




Se'ns farà difícil i fins i tot podem sentir llàstima per aquells que beuen de la rancúnia, l'odi, l'enveja... Actituds malsanes que ennuvolen els sentits i fan que la llum s'exhaureixi lentament en els seus cors. Aleshores la nostra pròpia essència ens ha de dur al convenciment de la raó lluny de disputes, conscients que l'esforç en el bé comporta requisits que cal acomplir en el sender de la fraternitat humana i ens sabrem alliberats en la certesa que no tothom ha entès...

© Albert Balada
12-02-2014

divendres, 24 de gener del 2014

Som servents...




Som servents presoners del temps i de l’espai, víctimes de les nostres perspectives que no s’alliberen d’un ancoratge malsà en el passat, sense entendre que conreant el present, alliberats de càrregues antigues, podrem preparar-nos per un esdevenidor a partir d’una essència immutable que haurem descobert , sempre comuna a tota la humanitat en aquelles petites essències que també van formar part de la vida dels nostres avantpassats, potser perquè la felicitat va més enllà d’ ella mateixa, fins i tot de la nostra pròpia consciència.

© Albert Balada

24-02-2014

dilluns, 13 de gener del 2014

La nostra entrega...


La fotografia és original de Montse Esteba

La nostra entrega en el bé de la humanitat pot semblar un fet intranscendent, doncs com podem nosaltres des de la nostra minsa actitud fer res del tant que cal fer? Cal prendre consciència que encara que ens semblin de poc valor les nostres accions, allò que fem ens purifica i ens eleva un xic més en el nostre sender, més enllà del delme que ens és obligat, doncs tant com donem de nosaltres mateixos, tant rebrem.    

© Albert Balada

13-01-2014

dissabte, 28 de setembre del 2013

Quan la modèstia...



La fotografia és fet a la fira de Sant MIquel d'Hostalric i és original de Montse Esteba

Quan la modèstia i l’ humilitat no són suficients, aleshores ha d’entrar en joc la generositat, només així els essers transcendim la nostra pròpia humanitat i reflectim en la nostra vida, aquelles realitats que ens enllacen amb l’Univers, en la senzillesa i el valor dels actes, doncs,  serem reconeguts com a fills de Déu, aleshores serem capaços de comprendre la immensitat de la creació, entendrem, tanmateix, el sentit de la vida que ens és dada, i en aquell silenci de nounat, esdevindrem, de nou en connexió d’ànimes, perquè no hi ha res de més important que aquell reconeixement, que aquell retorn a les essències de la nostra condició humana amarada de la amb que Llum la providència ens rega, només ens cal adquirir la capacitat de saber observar i comprendre, de saber-nos amarats, en la vida, de la vida mateixa, per esdevenir en el Tot, un mateix. 

© Albert Balada

28-09-2013

diumenge, 8 de setembre del 2013

L'experiència ens demostra...


  La fotografia és original de Montse Esteba

«L'experiència ens demostra que és fàcil tenir molts amics quan la vida ens somriu. Acompanyar als altres en l'èxit i quan les coses van bé no costa res, però l'amistat veritable es demostra en la monotonia dels dies corrents, que és allò que més abunda en la nostra vida. Els amics veritables es demostren en les situacions adverses, en els inevitables moments de tristesa, de conflicte, de dubtes i decepcions. És llavors quan necessitem al nostre costat a la persona amiga i agraïm el seu suport amistós i desinteressat.
A més, no estem creats per a la solitud. Per això és molt important trobar a l'amic veritable. Per naturalesa estem cridats a trobar-nos els uns amb els altres, a conviure i recolzar-nos, no només intercanviant idees sinó fins i tot sense paraules. La presència discreta i silenciosa d'un amic al nostre costat en certs moments pot arribar a ser decisiva. Per això, en ocasions, trobem tant a faltar els amics.
Una bona experiència d'amistat suposa simpatia mútua i relació cordial, genera alegria i serenitat tot i que, certament, és molt més que això. Un amic és algú amb qui ens sentim totalment segurs, aquell que mai farà alguna cosa que sigui dolenta per a nosaltres o que pogués fer-nos mal, ni ens proposarà mai res que sigui incompatible amb els nostres propis valors i ideals.
Amb l’amic no cal cap demostració ni hem de simular les nostres debilitats. Ell les coneix perfectament i les accepta. Per això compartim obertament no només les nostres alegries i els èxits sinó també les nostres preocupacions i moments d'impotència, que amaguem a altres persones. Un bon amic és algú que sap estimar-nos independentment del que arribi a conèixer de nosaltres.
Una veritable amistat sempre ve acompanyada de generositat i capacitat d'abnegació en favor de la persona amiga, oblidant-se d’ell mateix. En aquest sentit, l'afirmació de Jesús és definitiva: ”Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics”[1].
S’ha arribat a escriure que l'amistat veritable es reconeix per la seva durada: és més forta que la mort. Per això parlem sempre del tresor de l'amistat. No hi ha situació, esdeveniment o persona que sigui capaç d'anul·lar o fer desaparèixer l'amistat del cor del veritable amic. Però és un tresor en vasos de terrissa, fràgils com ho és tot allò humà. Ens cal la vigilància i la humilitat perquè “un amic fidel no té preu”[2]» 
© Joan Piris Frígola, Bisbe de Lleida
07-09-2013




[1] Jo 15, 13
[2] Sir 6,5-17

dissabte, 9 de març del 2013

Som el que sentim...




Som el que sentim, el que pensem, el que raonem; dins nostre brolla l’esperit de la vida que esdevé instrument dinamitzador de la nostra ment i la nostra raó, també la nostra existència, des de les essències mateixes de la nostra humanitat en la recerca de la veritat que ens ha de fer lliures. Però, quin és el veritable sentit del què som? Hem estat capaços de descobrir-nos en la recerca de la felicitat pròpia i del proïsme com autèntics fills de la Llum?

© Albert Balada
09-03-2013

dijous, 14 de gener del 2010

I qui ho és, de fiar....


El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.

Hivern estrany aquest que ens és permès de viure enguany, com si en uns escassos dies els meteors que han d’ albirar-se en mesos tinguessin pressa per a recrear-se i presentar-se en societat, potser perquè no vol ser diferent de tot plegat i quan s’ha obert aquella caixa en la que pandora reserva el destí darrer dels humans, el guardià del temps i del clima es mostra satisfet d’enrarir la calma i veure en els rostres desdibuixats la caricatura del que som en realitat: aquelles figures de fang que els déus modelen i guien al seu albir sobre el tauler d’escacs que és la vida.

El meu gat s’entesta en recordar-me com n’és d’arbitrari el vent, com si l’arbitrarietat no fos un símptoma d’humanitat mateixa, que esmicola fins la més petita senyal de lucidesa, de vegades; sort que la conversa és limitada, sinó a ben segur que entraríem en una discussió dialèctica que ens duria fins les essències mateixes del no res, del valor de tot plegat, per acabar convenint que som hereus i esclaus alhora de la nostra impietat, de la nostra voluntat exasperada per dominar-ho i controlar-ho tot, i que tanmateix l’atzar és un element clau en la nostra existència, com ho sabien els grecs, la més clara essència de la democràcia, en deien.

El vent brama, com un brau que arremet contra el tancat perquè li priva de córrer en llibertat; si pares una mica d’atenció es pot escoltar els matisos de la seva veu recorrent carrers i places, quan el silenci ens enganya, perquè rebufa de nou amb una embranzida que remou l’enteniment i et glassa tot d'un cop, les entranyes. El meu gat insisteix que ja m’ho deia, que aquest bou no és de fiar....

divendres, 18 de desembre del 2009

Retrats

Fotografia original de Montse Esteba, "Finestra a Hostalric"

S’esgota la setmana entre fredorades gèlides, on els glops de sol malden per deixar-se entreveure entre la glasseta metéo i diuen que les restes de Lorca no són on pensaven que eren, potser perquè ell forma ja part de l’aquella sensació d’humanitat que vela les paraules en la seqüència mateixa dels seus versos: “El dia se’n va poc a poc, la tarda penjada a l’espatlla, donant una llarga torera sobre el mar i les rieres. (...) quan les estrelles claven estocs a l’aigua grisa”.

S’esgota la setmana mentre d’Ali Salem Iselmu ressonen els versos, com aquells cants d’antic entre parets en silenci i nues, maliquejant entre els grans de sorra que emporta el vent : “Mira’m sempre i tracta d’entendre’m, veure el meu destí com el teu. Mai deixis d’observar-me, si ho fas, haurem desaparegut”.

S’esgota la setmana, en descobrir que el temps no és etern, és com una ombra fugissera per entre els pensaments; un ràpid transitar, com un sospir que s’enlaira i enfila l’infinit espai on dispersar-se, aleshores prens consciència que León Felipe també tenia raó: “Ni l’ infern... ni el foc i el dolor son eterns...només la Llum brilla sense treva, diamantina, infinita, misericordiosa, perdurable pels segles dels segles...”...

S'esgota la setmana tot aprenent de Vicente Hiudobro que “per a viure no necessitem tants horitzons".

dijous, 8 d’octubre del 2009

Tendències

Estudi de les proporcions del cos humà, realitzat a partir dels texts d'arquitectura de l'arquitecte de l'antiga Roma, Vitruvio, del qual el dibuix de Leonardo Da Vinci pren el seu nom.

Hanna Arendt, aquella politòloga alemanya de rel jueva que acabà residint als Estats Units i quina conceptualització teòrica en el marc del liberalisme es va veure notòriament influïda per la seva relació amb la nomenada Escola de Frankfurt, ens definia la seva interpretació de la realitat a partir de la interpretació per a poder comprendre la retòrica del totalitarisme que per raons obvies seria una constant en la seva tasca investigadora. Hom però el relat del seu fonament teòric ens dóna peu a noves interpretacions com per exemple quan li porta a afirmar que “[...] la burocràcia o domini d’un complex sistema d’oficines on no cap establir responsables als homes, ni a un i als millors, ni a pocs ni a molts, i que podria ser adequadament definida com el domini de Ningú, [...] és en aquest estat de coses, que fa impossible la localització de la responsabilitat i la identificació de l’enemic, una de les causes més poderoses de l’actual i rebel intranquil·litat difosa per tot el món, de la seva caòtica naturalesa i de la seva perillosa tendència a escapar a tot control, a l’embogiment.”[1]. Qui diria que fa referència al que fa referència i que les seves paraules no cobren vigència i notorietat en la interpretació social del paradigma vigent? La realitat de vegades acostuma a superar a la ficció com també a tots els postulats teòrics i la seva voluntat de coneixement ens feu descripcions a l’ús en la concepció del propi model democràtic. Cert és que Arendt propugnava la seva aversió, malgrat el seu liberalisme i fins i tot el seu utilitarisme, cap a la concepció que John Stuart Mill[2] en tenia de la burocràcia formal en el sistema liberal democràtic, quan aquest ens deia descobrir en l’home :“dos estats d’inclinació [...] un que és el desig d’exercir el poder sobre els demés; l’altre [...] l’aversió a que el poder sigui exercit sobre un mateix”. Certament, doncs, malgrat rebutja aquesta apreciació utilitarista cal prendre en consideració que tot el que ens relata en la seva obra intel·lectual ens porta a deduir que, efectivament, la tendència a voler dominar, i el rebuig de ser dominat són valors universals en la societat humanitat, i per aquesta raó podem considerar que formen part de la naturalesa mateixa de la nostra raça.


[1] Arendt, Hannah. Sobre la violencia. Alianza Editorial. Madrid. 2005. Pàgina 53

[2] Arendt, Hanna. Cita sobre “Consideraciones sobre el gobierno representativo” de John Stuart Mille a “Sobre la Violencia” . Alianza Editorial. Madrid. 2001.

dimecres, 7 de maig del 2008

Pensament


Diria potser, que el sol lluenteja més, quan el carrer d’un barri qualsevol transpira pau, aquella paraula que tant costa de trobar en les infinituds del proïsme, lluny d’esgotar la seva dinàmica presència, quan hom transcendeix la humanitat mateixa, si som capaços de discernir el bé del mal com la llum de la foscor o el silenci del soroll.

Segurament emprar conceptes com ara la cerca d’allò positiu en tot procés d’evolució paradigmàtica, o de modelatge en el pragmatisme sempre des d’una perspectiva formal, ens identifica un món en variància que ens porta a descobrir aspectes revolucionaris en allò referit a la relació de les persones amb el seu entorn, a la definició ecològica del viure en societat, del conformar el global de les relacions individuals, sustentades en principis bàsics i universals a l’hora.

Edward de Bono[1] ens diu que “existeixen el poder de les roques i dels míssils i explosius i també existeix el poder de l’aigua. El poder de l’aigua és lent, però amb el temps arriba a erosionar grans àrees de profunds esvorancs , poc a poc.” [2]. En aquest convenciment plantejat des de la perspectiva de la psicologia social, podem entendre que les persones que gestionen tots els processos socials, com a elements de la configuració del conglomerat nodular que es prefigura, haurien d’estar obligats a la millora de la societat en benefici de tots els seus integrants, com una meta, com a principi.

La vida, és un bé preuat que ens és donat de gestionar, de tal manera que ens és obligat que aquest usufructe de que gaudim, esdevingui, com algú em deia recentment, un principi de felicitat com a valor, sense el que no tindria massa sentit absolutament res; crear, com pensar, com ajudar, com estimar, són valors positius que ens envolten permanentment i que hauríem de ser capaços d’interioritzar, com un element constitutiu d’aquella primigènia humanitat que dèiem ens fa discernir, com quelcom a assolir, però només com una passa més en el nostre desenvolupament .

[1] Edward de Bono, Ph Dr. En Medicina i Psicologia, ha estat docent a les Universitats de Cambridge, Oxford, Londres i Harvard, ha estat el creador del terme “pensament lateral”.
[2] De Bono, Edward. La revolución positiva. RBA Edipresse SL. Barcelona. 2008. Pag. 166

diumenge, 27 d’abril del 2008

Un esglai de l'ànima


Tot plegat com una espurna que encén aquella espelma d’encens que crema lentament la seva essència, mentre el fum blanc olorós puja també lentament en l’aire, omplint tota l’estança de delicat aroma que embriaga. El dia neix, com qui neix a una nova existència i ens cal somriure al sol i a la terra, als pares del nostre univers particular i personal que es configura cada moment de la nostra existència de la mateixa manera com ho fan tots els essers vius amb els que fem convivència.

Gaudir d’aquest fet transcendent, com és el saber-te viu, o viva, si el lector és un purista del llenguatge en clau de gènere, és la millor de les experiències en la vida, gaudir de l’instant precís en que abandonem el somni i despertem a un nou dia, en la nostra vida, aquest únic i emocionant valor, el de sentir-se en connexió amb tot el que ens envolta és la única cosa que té un principi:, el concepte mateix d’humanitat. La resta, tot plegat, no val res, sinó hem estat capaços de donar valor a la vida, a la nostra i com no a la dels demés.

Potser són doncs encertades les paraules de Marc Tul·li Ciceró[1] quan ens pregunta: una ferida infligida al cos farà més manifesta la vostra violència que un esglai de l’ànima?... Segurament el valor del sentiment, aquell que mou tot plegat, que allibera la nostra més íntima presència, esdevé tanmateix el tresor més preuat, mentre no tothom és capaç de poder intuir que és aquest model sensible el que mou el món a través dels temps, com una roda cíclica que ens porta sempre com per atzar a les essències de la espècie humana.


[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge 1.955. Discurs en defensa de Aulus Cecina. pag. 64

dilluns, 3 de març del 2008

Una cita: Norberto Bobbio




"...cada vegada que la humanitat supera una discriminació fa un pas endavant en el seu procés de civilització..." (1)(2)




(1) Bobbio, Norberto, jurista i politòleg italià (1909-2004)


(2) Bobbio, Norberto. "Dreta i Esquerra, raons i significats d'una distinció política" pròleg de Joan Subirats i traducció d'Àngeles Rojo.Ed. Afers 1995 ISBN 8486574234 reeditat l'any 2008.

dijous, 28 de febrer del 2008

Esperit de llum


Veure la llum. El privilegi de saber que la paraula, com el signe, respon al senyal universal del bé, del bé com a principi, del bé com a valor, del bé com a experiència, del bé com tot allò que t’ha de definir en la teva interacció social, malgrat tot plegat pugui semblar una simfonia monocorde i acrònima difícil d’entendre, com aquell discurs eteri; el fet de saber-te prop de la llum, en sintonia amb el que t’envolta, amb el somriure permanent que et permet descobrir en els ulls del teu interlocutor aquella expressió que et parla de mons personals i íntims a compartir i alhora a fer de tot plegat un principi i un final, et fa saber que tot és tot , com aquella α i aquella ∞ que ens apropa una mica més, només una mica, a la nostra essència humana, a l'eternitat en un temps, com un somni, el mateix que ens transmet Max Ernst, potser...........


dissabte, 17 de novembre del 2007

Com l'udol del llop


La nit acompanya tantes vegades els sentiments certs i estranys que s’acumulen darrera d’una barra de bar, que resulta imprescindible d’abocar quites i fantasmes que ens envolten com frases o circumloquis, aforismes que al llarg de la nostra vida ens creen una corona de tòpics i sentiments encontrats que reflecteixen a través de les paraules d’altri les pròpies contradiccions en les relacions humanes, que de vegades esdevenen més inhumanes del que un pròpiament voldria, perquè, com ens van dir els grcs, l’home no deixa pas de ser un llop pels altres homes, malbaratant en la literatura de la sicologia social la figura socialitzant d’aquesta espècie que poc a poc ens ha anat deixant en els nostres boscos i contrades quan fa alguns decennis era molt habitual sentir-lo udolar.

L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.

Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.