De germà a germà, vostre, en la vida i en la mort...
dimecres, 12 de febrer del 2014
Se'ns farà difícil...
divendres, 24 de gener del 2014
Som servents...
dilluns, 13 de gener del 2014
La nostra entrega...
La fotografia és original de Montse Esteba
dissabte, 28 de setembre del 2013
Quan la modèstia...
diumenge, 8 de setembre del 2013
L'experiència ens demostra...
La fotografia és original de Montse Esteba
dissabte, 9 de març del 2013
Som el que sentim...
dijous, 14 de gener del 2010
I qui ho és, de fiar....

El vent rastreja les essències, aixeca els vels i dissol els embolcalls, per deixar-ho tot al descobert, tomba les tanques maldestres que amaren designis indestriables i enlaira i dissipa els fums que enfosqueixen tot el que és quotidià.
divendres, 18 de desembre del 2009
Retrats
Fotografia original de Montse Esteba, "Finestra a Hostalric"S’esgota la setmana entre fredorades gèlides, on els glops de sol malden per deixar-se entreveure entre la glasseta metéo i diuen que les restes de Lorca no són on pensaven que eren, potser perquè ell forma ja part de l’aquella sensació d’humanitat que vela les paraules en la seqüència mateixa dels seus versos: “El dia se’n va poc a poc, la tarda penjada a l’espatlla, donant una llarga torera sobre el mar i les rieres. (...) quan les estrelles claven estocs a l’aigua grisa”.
S’esgota la setmana mentre d’Ali Salem Iselmu ressonen els versos, com aquells cants d’antic entre parets en silenci i nues, maliquejant entre els grans de sorra que emporta el vent : “Mira’m sempre i tracta d’entendre’m, veure el meu destí com el teu. Mai deixis d’observar-me, si ho fas, haurem desaparegut”.
S’esgota la setmana, en descobrir que el temps no és etern, és com una ombra fugissera per entre els pensaments; un ràpid transitar, com un sospir que s’enlaira i enfila l’infinit espai on dispersar-se, aleshores prens consciència que León Felipe també tenia raó: “Ni l’ infern... ni el foc i el dolor son eterns...només la Llum brilla sense treva, diamantina, infinita, misericordiosa, perdurable pels segles dels segles...”...
S'esgota la setmana tot aprenent de Vicente Hiudobro que “per a viure no necessitem tants horitzons".
dijous, 8 d’octubre del 2009
Tendències

Hanna Arendt, aquella politòloga alemanya de rel jueva que acabà residint als Estats Units i quina conceptualització teòrica en el marc del liberalisme es va veure notòriament influïda per la seva relació amb la nomenada Escola de Frankfurt, ens definia la seva interpretació de la realitat a partir de la interpretació per a poder comprendre la retòrica del totalitarisme que per raons obvies seria una constant en la seva tasca investigadora. Hom però el relat del seu fonament teòric ens dóna peu a noves interpretacions com per exemple quan li porta a afirmar que “[...] la burocràcia o domini d’un complex sistema d’oficines on no cap establir responsables als homes, ni a un i als millors, ni a pocs ni a molts, i que podria ser adequadament definida com el domini de Ningú, [...] és en aquest estat de coses, que fa impossible la localització de la responsabilitat i la identificació de l’enemic, una de les causes més poderoses de l’actual i rebel intranquil·litat difosa per tot el món, de la seva caòtica naturalesa i de la seva perillosa tendència a escapar a tot control, a l’embogiment.”[1]. Qui diria que fa referència al que fa referència i que les seves paraules no cobren vigència i notorietat en la interpretació social del paradigma vigent? La realitat de vegades acostuma a superar a la ficció com també a tots els postulats teòrics i la seva voluntat de coneixement ens feu descripcions a l’ús en la concepció del propi model democràtic. Cert és que Arendt propugnava la seva aversió, malgrat el seu liberalisme i fins i tot el seu utilitarisme, cap a la concepció que John Stuart Mill[2] en tenia de la burocràcia formal en el sistema liberal democràtic, quan aquest ens deia descobrir en l’home :“dos estats d’inclinació [...] un que és el desig d’exercir el poder sobre els demés; l’altre [...] l’aversió a que el poder sigui exercit sobre un mateix”. Certament, doncs, malgrat rebutja aquesta apreciació utilitarista cal prendre en consideració que tot el que ens relata en la seva obra intel·lectual ens porta a deduir que, efectivament, la tendència a voler dominar, i el rebuig de ser dominat són valors universals en la societat humanitat, i per aquesta raó podem considerar que formen part de la naturalesa mateixa de la nostra raça.
dimecres, 7 de maig del 2008
Pensament

Segurament emprar conceptes com ara la cerca d’allò positiu en tot procés d’evolució paradigmàtica, o de modelatge en el pragmatisme sempre des d’una perspectiva formal, ens identifica un món en variància que ens porta a descobrir aspectes revolucionaris en allò referit a la relació de les persones amb el seu entorn, a la definició ecològica del viure en societat, del conformar el global de les relacions individuals, sustentades en principis bàsics i universals a l’hora.
Edward de Bono[1] ens diu que “existeixen el poder de les roques i dels míssils i explosius i també existeix el poder de l’aigua. El poder de l’aigua és lent, però amb el temps arriba a erosionar grans àrees de profunds esvorancs , poc a poc.” [2]. En aquest convenciment plantejat des de la perspectiva de la psicologia social, podem entendre que les persones que gestionen tots els processos socials, com a elements de la configuració del conglomerat nodular que es prefigura, haurien d’estar obligats a la millora de la societat en benefici de tots els seus integrants, com una meta, com a principi.
La vida, és un bé preuat que ens és donat de gestionar, de tal manera que ens és obligat que aquest usufructe de que gaudim, esdevingui, com algú em deia recentment, un principi de felicitat com a valor, sense el que no tindria massa sentit absolutament res; crear, com pensar, com ajudar, com estimar, són valors positius que ens envolten permanentment i que hauríem de ser capaços d’interioritzar, com un element constitutiu d’aquella primigènia humanitat que dèiem ens fa discernir, com quelcom a assolir, però només com una passa més en el nostre desenvolupament .
diumenge, 27 d’abril del 2008
Un esglai de l'ànima

Gaudir d’aquest fet transcendent, com és el saber-te viu, o viva, si el lector és un purista del llenguatge en clau de gènere, és la millor de les experiències en la vida, gaudir de l’instant precís en que abandonem el somni i despertem a un nou dia, en la nostra vida, aquest únic i emocionant valor, el de sentir-se en connexió amb tot el que ens envolta és la única cosa que té un principi:, el concepte mateix d’humanitat. La resta, tot plegat, no val res, sinó hem estat capaços de donar valor a la vida, a la nostra i com no a la dels demés.
Potser són doncs encertades les paraules de Marc Tul·li Ciceró[1] quan ens pregunta: una ferida infligida al cos farà més manifesta la vostra violència que un esglai de l’ànima?... Segurament el valor del sentiment, aquell que mou tot plegat, que allibera la nostra més íntima presència, esdevé tanmateix el tresor més preuat, mentre no tothom és capaç de poder intuir que és aquest model sensible el que mou el món a través dels temps, com una roda cíclica que ens porta sempre com per atzar a les essències de la espècie humana.
[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos Vol. VII. Fundació Bernat Metge 1.955. Discurs en defensa de Aulus Cecina. pag. 64
dilluns, 3 de març del 2008
Una cita: Norberto Bobbio

dijous, 28 de febrer del 2008
Esperit de llum

dissabte, 17 de novembre del 2007
Com l'udol del llop

L’udol del llop escenifica el nostre ser natural lligat a la presència de la natura en la nostra vida, una presència que esdevé irrefutable alhora que intransferible ens ho mirem des de la perspectiva que ho mirem, potser la simbologia del món animal i la seva transcendència en el comportament humà ens lliga encara més, vulguem-ho o no a aquesta nostra essència primigènia de sers naturals, on rau precisament la nostra pròpia humanitat, foragitada pels anhels i les ambicions, les rancúnies, les enveges, que fan que els avenços esdevinguin realment passes enrera en la nostra interacció social, en el nostre habituari.
Què ens hauria de dur a veure als nostres iguals com a iguals, a respectar el valor, els valors que compartim?, segurament, aquella necessària actitud no pas de submissió com de natural actiu respectuós amb l’existència de l’altri perquè en definitiva l’espai que compartim ens és donat, com un bé preuat que hem d’agrair dia a dia, hora a hora, segon a segon, on el nostre propi valor no s’ha de subjugar a cap altre valor que el respecte, l’educació, la concòrdia i l’estímul vital que ens ha de dur a significar-nos a favor d’un bé universal, que exclou només el senyals que no siguin capaços d’evitar tot mal.





