Hi ha paisatges
impressionats que s’assimilen a una relativa llibertat d’agradable complaença,
remeis d’antic, amulets potser que esdevenen del record, en el temps,
probablement perquè l’extensió de la saviesa es dóna precisament a partir del
cúmul d’experiències que s’hi aglutinen, quina grandesa no acostuma a
revelar-se gairebé mai, perquè hi ha històries que queden aixoplugades en una
altra dimensió de la memòria.
La fortalesa, tanmateix, radica en el respecte
a aquella dimensió oculta, no menys humana, per la que hom ha transitat,
honorant la senzillesa de les coses que alimenta l’esperança, malgrat el desig
de preservació de les elits, però el respecte, fins i tot en l’adversitat,
esdevé cadena difícil de trencar, si la desesperança no la rovella, convertint
la reputació en una sort de miracle que projecta una profunda i transcendent
lliçó que emana del poderós efecte de la
paraula.
Tot i així, el silenci, ubicat
també en el temps com en l’espai, atorga com a pausa eloqüent la divina
complaença del deure allunyant del soroll que amara la calma, en el que nia la
perspectiva amb la que cal mirar i emmirallar-se, per a poder aconseguir d’alimentar l’esperit en projecció, abastant noves
carenes des de les que contemplar la vida, des de la benedicció que ens és
atorgada.
© Albert Balada
05-12-2013
