Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris creació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris creació. Mostrar tots els missatges

divendres, 22 d’agost del 2014

En el silenci...




En el silenci de la pedra dels hospitalers, els sons de l’arpa deleixen l’ànima i remunten del celatge enllà a la cerca de la mà que pentina la Creació; com un esglai el cor es colpeix amb cada nota, albirant antigors i presències. Si hom tanca els ulls hom descobreix com la cadència musical amara el lloc i el beneeix, recuperant-ne el seu esperit guaridor...

© Albert Balada
15-07-2014

Benvinguda siguis...




Benvinguda siguis, primavera, l’equinocci que té a veure amb la creació mateixa, quan la terra va nàixer, com ens neix també la vida que ha anat operant el canvi de temps enrere, lloem doncs el temps que ens és donat de viure, feliç qui és capaç de veure més enllà dels senyals i els símbols...

© Albert Balada
20-03-2014

dimarts, 18 de febrer del 2014

Totes les organtzacions són imperfestes...



Totes les organitzacions són imperfectes perquè imperfecta és també la raça humana, no perquè ho hagi estat en la seva creació, sinó perquè en el seu lliure albir es recrea en la foscor, sense entendre  ni comprendre que de les tenebres s’establí la llum, que d’elles es separà; som doncs, essers destinats al bé...  

© Albert Balada

18-02-2014

dissabte, 7 de desembre del 2013

La nostra ment...





La nostra ment crea, absorbeix, enregistra coneixement, podem pensar que és un acte conscient, una expressió de voluntat libèrrima , però en realitat estem parlant d’abstraccions intel·lectuals que ens connecten a dimensions que van més enllà de la nostra comprensió material, del nostre món físic, en connectar-se la nostra ment amb un complex món espiritual, amb gradacions distintes, que entren en sincronia amb una ment universal, on moralitat i virtut esdevenen substancialment neutrals, creatives, en el transcurs dels temps.

Conreem, doncs en aquestes connexions, i a partir de les nostres sensacions i sentiments, diferents tipus de concrecions espirituals, d’aital manera que el seu retorn ho és a partir de la bondat o no, tan de les nostres accions com dels nostres plantejaments i posicions, conreant, doncs, el bé o el mal que exercim sobre la Creació, se’n deriva una influència positiva o negativa, segons quin sigui el nostre plantejament vital, segons quines siguin les nostres essències més íntimes.

© Albert Balada
07-12-2013

  

dijous, 21 de novembre del 2013

Hi ha qui diu...



La fotografia és original de Llorenç Melgosa

Hi ha qui diu, i potser tingui raó que ens estem creant i recreant, d’igual manera a com canviem la pell, també els nostres sentits i sentiments, es re formulen a partir de les experiències que hom va conreant en la vida, de les experiències i del contracte amb el proïsme que també hi ajuda, d’igual manera com les causalitats que en aquestes circumstàncies es plantegen.

No som iguals, doncs, avui que ahir, com tampoc no ho serem demà, el que fa que una similar situació puguem valorar-la de manera distinta, això, no deixa de ser testimoni de la nostra evolució, que és en un sentit positiu si hem arribat a la conclusió que formem part de la ànima universal que és el tot, vol dir que sabrem obrar en perspectiva a partir del convenciment que en tenim.

Aquesta experiència de creixement ens obliga, però a ser exquisits i extremadament curosos respecte del bé en el que n’ hem de ser garants, assolint el mestratge amb el temps, a partir de l’estudi, de la lectura com de la observació, doncs ens devem, també a aquest imperatiu que igualment ens ajuda a fer brollar de nosaltres mateixos aquella rectitud que esdevé sol·lícita en la nostra relació social, però també en la sol·lícita relació amb el nostre jo espiritual.

© Albert Balada

21-11-2013

dissabte, 16 de novembre del 2013

La raó profunda...




La raó profunda del pensament, relata a ben segur una realitat mistèrica que entronca amb la nostra relació atàvica amb la Creació, doncs no és silenci el que acompanya tot moment, sinó l’avantsala del llenguatge i l’expressió, la idea com a unitat que es conforma i es transforma, fins al tot, per esdevenir pensament i per tant concepte abstracte.

La nostra realitat present, dialogada,  beu d’aquella primigènia essència , que és on viu una de les realitats de la nostra ànima, aquella que pot connectar amb les diferents connexions del pensament, aquella que s’enlaira del món físic al món espiritual; som doncs pensament en la nostra més íntima concreció, d’aital manera que en la contemplació, en la reflexió, en la introspecció ens retrobem amb nosaltres mateixos com a part que som d’un tot expressivament immens.

©Albert Balada

16-11-2013 

diumenge, 10 de novembre del 2013

Les nostres sensacions...




La fotografia és original de M. Angels Leon

Les nostres sensacions ens porten a perpetuar el joc que l’avenç de la civilització ens descriu, però, si alguna vegada ens entretenim a descobrir en aquestes sensacions el mestratge del bé i no descartem el mestratge que allò que no és el bé ens aporta, en el sentit d’enfortir la nostra percepció de la bondat les coses, aleshores ens descobrirem distints, amarats de noves perspectives que ens obren noves portes a la recerca del camí que cerquem en permanència, encara que en siguem conscients, un camí en el que abocar-hi els nostres aprenentatges, sempre excels, encara que la llavor sigui minsa, prenent consciència del que som, de qui som i del que representem en aquesta obra de la Creació.   

© Albert Balada

10-11-2013

dimecres, 6 de novembre del 2013

La maduresa...




La maduresa depèn de l’ús que s’hagi fet dels coneixements i la experiència.  

El major miracle del que podem gaudir és del senzill fet de la nostra existència  i a cada instant, a cada moment hi incorporem cognició i vivència, de manera que ens recreem en això, esdevenint essers nous, distints a com érem un instant abans, tot i així, només és a partir d’aquell ús que esdevenim veritablement nous, veritablement madurs, veritablement humans, de manera que creem el nostre present a partir de conrear la nostra existència, aquella que esdevé vana i banal alhora si no és individualment útil i social aprofitable.

La lògica de la Creació, doncs, radica en nosaltres mateixos com a realitat divina que som, expressió mateixa de totes les qualitats que ens han estat atorgades, però és en el nostre lliure albir quan esdevenim encara més propers a Déu, des del moment en el que prenem consciència del sentit de la nostra vida, del valor preuat que significa, com de les nostres accions, inaccions i pensaments.

© Albert Balada

06-11-2013

dissabte, 2 de novembre del 2013

La colera...



La colera , de vegades es manifesta de manera subtil en el cor dels homes, una paraula a des temps, un comentari no comprés, una contradicció, una incomprensió en l’anàlisi, signifiquen una posició que ennegreix l’ànima, l’enuig és nogensmenys que aquesta predisposició, humana, certament, inútil tanmateix.

Es com si per un moment hom perdés el sens de la Llum i esdevingués un somni sobrevingut d’allò que conrees, que et porta a sobre actuar,  més enllà del que és necessari, defugint la plàcida conducta que hauria de ser consubstancial, cal doncs comprendre que tot està en moviment i entendre que aquesta íntima relació amb el cosmos de vegades entra en  fallida, és aleshores quan més ens cal abandonar els imperatius del món físic i endinsar-nos en el món espiritual, sense resistències malsanes, per a comprendre els canvis que es produeixen en l’entorn, descobrint que, de vegades les teves posicions no són estàtiques i generen in acceptacions, la qual cosa és normal.

Cal reorganitzar la teva comprensió i endinsar-te en l’enteniment del que esdevé en el cor de l’altri, doncs tot és en evolució, i manta vegades aquest procés no està en coincidència amb els teus plantejaments, aleshores, cal emprar el silenci com a instrument d’aturada i reflexionar sobre el moviment, com les paraules, de vegades no expressen amb tota la seva claredat allò passa en la realitat canviant.

Cal respectar les idees i els convenciment de l’altri, de manera que els teus convenciments no han de ser pas inductors de confrontació, al contrari, han de saber comprendre l’evolució de l’altri i en tot cas acceptar-la, sense altra valoració; és possible que l’altri pugui no entendre la teva disposició d’ànim, doncs són moments no confluents, com les nostres expressions no són tanmateix idèntiques, és el moment de comprendre que cal establir un principi de tranquil·litat que apaivagui  tot enfrontament innecessari, tota disfunció en la Creació, admetent  la reorganització de sentiments i sensacions,  doncs ningú no està en disposició d’ afermar-se en una raó absoluta, ans al contrari, aquesta és canviant, fruit de la pròpia experiència, com ho és de l’experiència de l’altri, però l’ego ens fa mantenir una posició intransigent a uns i altres, aleshores, cal establir-se en la calma i la reflexió per a poder entendre aquests moments precisos i abocar-hi tot el saber i la maduresa que ens cal.

© Albert Balada
02-11-2013                                                                                                                    

        

dijous, 31 d’octubre del 2013

Hi ha moltes preguntes...



Hi ha moltes preguntes a les que ens resulta difícil de trobar-hi resposta, però potser és perquè no ens hem plantejat que de vegades o bé la pregunta està mal formulada, o bé resulta que la resposta no és  quelcom que es pugui expressar d’una manera senzilla, amb escasses paraules.

Quan ens trobem en aquestes situacions cal que ens plantegen la qüestió en la seva justa mida, per a poder avançar a través d’un camí eficaç, lluny de negar la realitat, només ens cal un breu recés per poder entendre la situació i cercar allò que ens cal.

De fet ens cal allunyar-nos de l’autocomplaença, que és generadora d’ansietat i motivar-nos en aquesta veritat que volem trobar i això no és un treball fàcil, és un treball complex i dur, però  en l’optimisme que ens necessari podem fer possible aconseguir aquest moment especial que és la resposta adequada a la pregunta encertada, lluny de tota desesperança, lluny de tota barrera que en les convencions socials s’hagi pogut establir, barreres i desesperances de la nostra pròpia ment, del nostre dubte personal, actituds i situacions limitadores, que de fet podem  menystenir, només, si la nostra disposició d’esperit controla, com de fet la neurociència ens demostra, l’inconscient controlant alhora el conscient, però amb un matís: com el nostre comportament ha de ser enfocat cap a la felicitat com a concepte abstracte, a partir d’actituds que ens hi obren, comentaris i anàlisis que ens hi ha d’obrir si pensem en clau del bé, de les coses bones de la vida, aleshores, brolla des de la nostra ànima i traspua el nostre propi organisme humà per esdevenir un valor transmès que inunda tot el nostre entorn, que irromp com un tamís que ho saneja tot, permetent, fins i tot, de superar obstacles que d’altra manera podrien semblar insalvables; això, però, no és un acte en solitari, mai ha de ser un acte individual, és imprescindible que esdevingui un acte cooperatiu partint del principi de la connexió de la nostra pròpia emancipació com essers, de la nostra auto realització  i de la nostra ànima en sintonia amb l’infinit mateix, amb la Creació com a part d’ ella que som.  
   
© Albert Balada

31-10-2013

dimarts, 29 d’octubre del 2013

L'esperança et porta...




L’esperança et porta al camí traçat, no ho dubtis, perquè fins i tot quan la teranyina estreny resulta que al final seràs en el lloc que cal, en el moment precís, aquell que  les circumstàncies i la causalitat han definit per a tu; serà, aleshores, quan cal despertar i comprendre l’escassa raonabilitat que en el món habita, però, si més no,  és en aquella esperança i en la satisfacció del bé que cal fer,  sense altra mesura que aquestes, com hom pren convenciment del nostre lliure albir en connexió amb la Creació.

© Albert Balada

29-10-2013

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La tendresa ens identifica, la generositat neix...



La fotografia és original de Montse Esteba


La tendresa ens identifica un matís de l’ànima, de difícil expressió si hom no comprèn el veritable sentit del concepte, com ara la seva connexió amb el sentit que això implica en la nostra vida, nogensmenys que reconèixer el valor de la senzillesa en les actituds i alhora el valor que això aporta a les nostres dinàmiques, de manera que si entendrim els cors, més enllà, però d’actituds servils i postulats dèbils, sabrem comprendre al proïsme en la seva pròpia dimensió, com a nosaltres mateixos, ens sabrem conscients de la nostra pròpia existència, del sentiment de pertinença a la Creació mateixa, comprenent tanmateix el nostre paper en aquest món físic des de la nostra espiritualitat manifesta.      

La Generositat neix del batec del cor mateix, perquè no és cap acte fútil, ans al contrari, inunda, transmuta, colpeja totes les muralles que son aixecades, perquè una actitud generosa representa apostar per reconèixer-nos a nosaltres mateixos en el proïsme i en aquesta posició davant del món, descobrir-nos l’existència mateixa, en els seus valors, com en els seus principis.
   
© Albert Balada

26-10-2013

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Si només hi som nosaltres...



Si només hi som nosaltres, malaguanyat espai... bastint immensitats en el pensament, en allò bell, administrant la nostra bondat i la nostra valerosa existència amb la força que ens caracteritza, sobre un espai que se’ns fa infinit en el temps, dins d’un escaquer que es dibuixa en la nostra cerca constant, delimitant-nos la grandesa del que És.

Potser la nostra experiència té més a veure amb les casualitats de la vida, més enllà del nostre intel·lecte, descobrint-nos que hi ha preguntes que ens hem de fer, però que necessiten ser fetes en un moment precís, concret, per a poder obtenir, no només la nostra resposta, aquella que l’estudi ens ha de permetre, sinó la resposta que ens cal en aquest moment idoni, descobrint-nos allò que només ens pot ser descobert quan la nostra ment, però també la nostra preparació espiritual ha albirat el lloc que convé al nostre destí per a ser capaços d’entendre tota la complexitat de l’Univers.

La raó del perquè de les coses, més enllà de la mera acceptació, ens és consubstancial com a essers intel·ligents, però aquesta raó creix en l’axioma humà de manera exponencial, radicalment exponencial a l’evolució mateixa i fins i tot més enllà d’e lla, revolucionàriament  sense malbaratament de talents descobrint allò que els mites no ens permeten de descobrir, l’existència de la raó suprema que governa l’ intel·lecte, la essència mateixa de tot plegat.

Potser en la nostra exigència rau el principi de l’errada, la pressa, lluny d’alimentar la calma i la perseverança per a descobrir-nos en el nostre moment present, com una realitat d’èxit en la nostra connexió amb el Cosmos, amb nosaltres mateixos en projecció. Els nostres sentits escruten les sensacions i els sentiments, la nostra intel·ligència va més enllà de les passions i en descobreix la bellesa que es conrea en tota la Creació, en aquest nostre creixement personal que ho és alhora col·lectiu, en la suma de coneixement i en la suma espiritual alhora.

© Albert Balada

14-10-2013

dijous, 10 d’octubre del 2013

la Llum testimonia




La Llum testimonia sempre la seva existència; un camí que ens reconcilia amb nosaltres mateixos i amb el nostre proïsme, des del silenci immens vesteix de sons magnífics tota la creació, els constants desafiaments que l’existència mateixa et planteja,  no són  sinó exemples a través dels què pots arribar a fer traslluir la teva ànima, a fer-la créixer en cada experiència que afronta, sigui del sentit que sigui, doncs tot conflueix en un únic instant precís i preciós, aquell en el que tot es projecta. Si a cada graó aconseguim de despertar—nos i donar la mà a la Llum, el nostre creixement està garantit,  perquè no hi ha més esclavatge que aquell de sentir-te superat per uns fets que han de contribuir a fer-te gran i present en la Creació mateixa...

© Albert Balada
10-10-2013
 

dilluns, 30 de setembre del 2013

Desprenent-te de tot allò...



Desprenent-te de tot allò que suposa una càrrega, de tot allò que pot alimentar l’odi, aconseguiràs d’encaminar  la teva vida cap al respecte al proïsme i a tu mateix, i de retruc, aprendràs a estimar, i a saber que sense l’amor a la creació, l’existència esdevé fútil i vana, buida de tot contingut.  

© Albert Balada

29-09-2013

diumenge, 29 de setembre del 2013

Diuen els ensenyaments d'antic...



Diuen els ensenyaments d’antic, que els àngels són essers mítics, fets a imatge de Déu, però encarregats d’una missió concreta, unidimensionals, a diferencia de nosaltres, els humans, fets a imatge i semblança però amb lliure albir, el que ens fa, a més de ser part d’ Ell mateix, contenir aital minúscula expressió que devenim, en el cultiu dels valors que ens han de ser propis, des de les regles més bàsiques i elementals que ens van ser donades, - preceptes simples i bàsics, que fan de la relació de l’home amb el seu proïsme, instruccions que la nostra pròpia lògica dicta de seguir -, fins i tot sense un mandat,  fins a les més complexes, part sublim, a diferència dels àngels que la tradició recrea, 1, 3, 5, 7..., tant se val, com a missatgers i complidors de l’ordre donada, reconeguts pels exegetes, esmentats al Llibre com Gavriel, Mijael, Uriel, Reziel, Metraton, Laila...  fan de transmissors, de les nostres oracions i pensaments, com dels designis que els són encarregats, però només aquesta és la seva missió, limitada i causal, que no ha de distreure la nostra connexió del món físic al món espiritual, de la nostra realitat humana a la nostra participació de la essència divina, com tampoc ens hem de reconèixer en realitats idolàtriques, que castiguen l’essència mateixa de la nostra relació amb la Creació, de la nostra relació mística amb la unicitat divina, la unió de l’esperit amb la matèria en esser eliminat tot esvoranc amb l’entrega de la Llei.

© Albert Balada

29-09-2013  

Genets...



Genets de la creació cerquem la Llum, fins i tot des de la foscor mateixa que és en la mundana existència, doncs res a veure en el món físic si hom no se sap en perfecta sintonia amb un mateix, perquè per més que t’embolcalli, sabent substituir des de la foscor la Llum hom creix, hom reneix cap la fidelitat perpètua que en resulta de la descoberta del sentit de la vida. 


© Albert Balada
29-09-2013

divendres, 30 d’agost del 2013

No és senzill...



No és senzill, res no ho és, descobrir-te com una part intangible de l’Univers, però això només pot succeir quan la teva experiència ha assolit l’oportuna renaixença de l’ànima, quan tu mateix et reconeixes distint, perquè ets capaç de sostreure’t a les cuites més mundanes, quan es desperta en un tu una necessitat imperiosa de transcendir les vel·leïtats humanes,  per a retrobar-te, en la Creació, amb el misteri de tot plegat; no és senzill, però res ni ningú diuen que no sigui possible, i ho és, de la mateixa manera que la llum del dia neix de la mateixa foscor que va minvant mica en mica fins que el l’astre rei, esdevé senyor de tot el que es veu.

Podem intentar-ho, si més no, perquè el món, lluny de reconèixer-se en la transcendental fita que a la raça humana li ha estat atorgada, es vehicula un i altre cop sempre a partir de les més insignificants raons, sense observar  com ens ha estat rebel·lada la fulla de ruta que hom cal seguir des de fa mil·lennis,  en el respecte a la vida i al proïsme, en la igualtat que ens fa semblants als ulls del Gran Arquitecte, amb la llibertat que ens atorga el nostre lligam amb la Essència divina, només, única i exclusivament per esdevenir feliços en la cerca de la Veritat i créixer exponencialment en aquesta cerca, en cada instant que hi dediquem, tot conreant les virtuts reials que ens privilegien; no és senzill i és necessari...

© Albert Balada

30-08-2013

dimarts, 20 d’agost del 2013

Com seria el món...



Com seria el món, si poguéssim disposar de una mirada múltiple, de la capacitat de poder observar moltes perspectives alhora? Clar que ens caldria una altra disposició d’ànims, se’ns faria necessari de comptar amb una amplitud de mires i capacitat cerebral, força més ampla de la que ara tenim i per tant, llevat que l’evolució  humana arribi alguna vegada a aquesta capacitat, de moment hem de conformar-nos amb una única perspectiva, o com a molt amb la capacitat de conrear el coneixement per a interpretar-la, i rau, doncs, en el coneixement, ara per ara, en la essència de la nostra pròpia capacitat, perquè aquella mirada múltiple, queda reservada, en tot cas a l’Esser superior, i per tant no forma part de la nostra humil humanitat, que ha de conformar-se, si més no, amb les perspectives distorsionades que, manta vegades, ens arriben per fruits i orígens diversos, sempre amb intencionalitats i interessos clars, però que de vegades resten obscurs a les nostres  mirades.  

Només hi ha una possibilitat de poder  anar una mica més enllà, només una mica, de la nostra qualitat humana, i és la connexió divina que la calma i la serenitat de l’ànima ens hauria de permetre, de poder interactuar amb la nostra essència, amb allò que ens assimila a la Creació, a la unicitat;   aleshores en aquesta disposició de ment, podem descobrir l’enteniment superior que governa l’univers, des de la nostra petitesa, podem tenir una nova perspectiva que substitueix a la inicial i en ella recrear-nos en l’observació i en l’aprenentatge, admirar-nos de la possibilitat del silenci, del bé, de l’harmonia...

És aleshores quan l’home conflueix en la cerca d’una veritat experiencial, d’una  veritat transcendental i gens efímera, més enllà de les diferents veritats que les ciències especulatives i les naturals permeten de cercar a través de l’establiment de les respectives hipòtesi que cal provar, més enllà de la nostra pròpia dimensió, per entrar, sense abandonar la inicial, en una dimensió nova que, tot i la unidimensionalitat que encara embarga la ment humana, permet concretar l’esser humà en aquella part de l’univers que representa com a esser viu que és, com a realitat viva, mutant i alhora essencial  de ella mateixa,  a l’abast d’una nova visió que li permeti aquella connexió, de tal manera que la seva pròpia limitació en el temps i en l’espai, puguin esdevenir subtileses de la creació, doncs és transporta al món de l’esperit, una realitat distinta que acarona el bé comú com a realitat substancial en la que descobrir-nos com a instrument social; és quan l’home esdevé autènticament home i la dona autènticament dona, quan es reconeixen ambdues parts de la pròpia concreció, en aquella dimensió prèvia a la naixença mateixa i alhora en una dimensió futura que ens és impossible d’interpretar amb els ulls humans, doncs només des d’aquesta dimensió espiritual es pot entrar en connexió amb l’Esser superior que forma part de nosaltres mateixos com de tota la creació i sens dubte aquell moment sublim està reservat a uns pocs escollits...

© Albert Balada

20-08-2013

dissabte, 30 de març del 2013

Una cita: Jorge Mario Bergoglio






A la fotografia, detall de capitell corinti del temple d'Artemis a Jerash, Jordania.

“(...) sentim propers també a tots els homes i dones què, tot i sense reconèixer-se en cap tradició religiosa, se senten, però, en la cerca de la veritat, la bondat i la bellesa, aquesta veritat, bondat i bellesa de Déu, i que són els nostres valuosos aliats en el compromís en la defensa de la dignitat de l’home, de construir una convivència pacífica entre els pobles i de salvaguardar curosament la creació (...)” .[1]



[1] Bergoglio, Jorge Mario, SS Franciscus. Encontre amb els representants de les esglésies i comunitats eclesials, i de les diverses religions, Sala Clementina. 20-03-2013. Llibreria Editrice Vaticana. 2013.