“I encara hi ha una opinió de gran autoritat,- diu Ciceró-, que jo lamentablement he estat a punt d’oblidar: la meva, segons diuen”, aquesta frase, lapidària, ens aporta la veritat inexcusable que ens llega el jurisconsult romà a mode de propòsits excel·lits, aquells que ens descriuen principis de rebel·lia abundats en els models del propi convenciment, de la pròpia consciència, en els valors de la legitimitat en front, per tant, del valor de la legalitat; i ens continua advertint Ciceró: “...alguns homes seriosos decidiren que cadascú només havia de tenir davant dels ulls la pròpia consciència”[1], i és cert, només la pròpia consciència serà aquella que ens dugui a l’aquiescència on el pal·li esdevingui pretor i cura de l’auri en el devenir dels temps. La servitud humana davant dels vicis en front de les virtuts perennes i universals esdevé moralment impròpia i vil. En essència això ens planteja el dilema de l'existència mateixa d’un sistema quan la consciència ha de quedar en segon terme lluny dels principis, lluny de qualsevol principi.
[1] Ciceró, Marc Tul·li. Discursos. Fundació Bernat Metge. Col·lecció escriptors llatins. Barcelona. 1962. Defensa d’Aulus Cluenci.
