Petites píndoles de bonhomia...

Petites píndoles de bonhomia ens ajuden a cuidar la nostra ànima i el nostre entorn, fent saludables els nostres sentiments, com també les nostres paraules, aquelles que fan paisatges.  Quina és la comprensió necessària per a entendre la diferència entre la foscor i la llum? El sentit figurat d’aquests dos mots entronca amb  el dels seus homònims del món físic i ens evoca el sentit del pensament, però també el del despertar del dia, des de la matinada a l’alba i d’ ella a la claror incipient que lluenteja el llevant, una evocació aquella que ens deixa altres mots com ara claror, benedicció, tranquil·litat, prosperitat, en contrast amb reptes, confusió, dificultat, tots en combinació que ens porten a madurar com a essers humans en el nostre trànsit vital, fins al dia que en ella serem capaços d’establir la diferència entre la foscor i la llum, entre el bé i allò que no ho és; en aquest despertar la tradició sefardita ens evoca la figura del gall i el seu cant,  símbol d’una actitud plena de optimisme, esperança i creença, que visualitza i celebra la benedicció, fins i tot abans que aquesta sigui de fet una realitat.

© Albert Balada

15-02-2014

Pel que a mi fa...

“(…) pel que a mi fa,  entre totes les coses que no són al meu abast, res estimo més que establir amistat amb homes que estimin sincerament la veritat; doncs crec que entre les coses que no són al nostre abast, res absolutament podem estimar en el món amb major tranquil·litat que aitals homes (…)”[1]

---

[1] Spinoza, Baruch. Epistolari. Carta XIX. Ed. Colhiue SRL. Buenos Aires. 2007.Pag. XX. ISBN 9789505630417

D'un viatge al voltant dels valors

Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.

Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas

Bestiari humà

Tantes vegades et sorprèn la vida, malgrat passin els anys, un rera l’altra amb aquella disciplina germànica, no podem enganyar pas el temps, com tampoc ens podem enganyar nosaltres mateixos, deixant de ser transparents si ho hem estat tota la vida, o intentar dissimular el que no podem. Sempre vulguem-ho o no ens acaba sorprenent tot plegat, perquè mai saps que passarà un instant, un sol instant després de l’instant que acabes de passar, i tot i així la capacitat de sorpresa mai esgota el nostre enginy que cerca i recerca els principis i els finals de tot plegat, si de fet conformem la vida intel·ligent del planeta.

Fa dies que en sortir de la feina, em dedico a recórrer a pas lent, amb tranquil·litat, recreant-me en mi mateix, però també en la meva necessitat de pau, aquells carrers que recorro habitualment, gaudint de la presencia intangible de tanta gent amb la que coincidim trepitjant aquelles rajoles que semblen no gastar-se mai, ciutadans i ciutadanes anònims que conformem el bestiari humà que recrea la vida d’una ciutat, com la meva, de l’interior de Catalunya, quan la llum del sol ha deixat de fer-nos companyia i podem gaudir d’aquella quasi inesgotable llum que adorna el nostre paisatge amb aquelles tonalitats groguenques.

Després de parlar hores i hores, de recabar i aportar informació a temes diversos, sembla que aquell món limitat que hom pot veure alguna vegada es transforma, sense que res hagi canviat, només aquella percepció fútil i inútil que podia haver-te capficat, sense fer cas a l’amic que ja t’ho advertia; que complicats som els humans, però que complicats!, quan podent gaudir de la pau i la tranquil·litat ens compliquem la vida amb els problemes dels altres, fent-los nostres, com si tot plegat no tingués prou complicació....

Camins de ferro

La tranquil·litat del dissabte, alliberat de càrregues i del judici necessàri a que et porta la reflexió i la introspecció política, obligada per la teva feina, gaudint d’aquelles coses senzilles, de la companyia de la familia, dels teus gats, com del silenci de la casa on només la, les músiques trenquen aquella harmonia permanent, aquella simplicitat que s’estableix entre les parets de la teva casa. El temps, comentari d'ascensor, comença a canviar, ja ens endinsem en els primers dies de la tardor i les pluges torrencials han fet mal, la terra és seca i no filtra com ho hauria de fer, no hi ha vegetació, no hi les arbredes que caldrien, la terra en ocasions és extremadament erma. En tot cas és la terra que hem heretat i la que hem maltractat i no em torno pas ecologista, que no és la meva dèria essencial, potser és que mirant per la finestra veig el dia gris, sense sol, la gent amb jaquetes, un dissabte al matí, de compres pujant i baixant les escales que travessen els camins de ferro, m’agrada aquesta manera francesa de dir.

No vol pas allunyar-se de mi, aquella gata meva que seu davant mateix del teclat, repenjada sobre els telèfons mòbils i guaitant de tant en tant a la porta de l’escriptori, pendent, això sí, dels sorolls incipients que no jo sóc capaç de percebre i que li fan moure les orelles de tant en tant, determinant les olors. Diuen que els gats estableixen una quadrícula al seu entorn en funció de les olors que perceben i aquest és el seu món, més important que el món de característica visual en el que ens movem els sers humans, ja veus!

Un amic em fa dentetes, em recorda que avui hi haurà festa grossa a Madrid, “la noche en blanco” ni diuen; em recorda, de fet, aquella disbauxa de joventut, després de tota una nit sense dormir, quan dormies un dia sencer i estaves ja completament nou. Ara segurament se’ns fa molt més difícil tot plegat, resulta complicat de passar-te una nit en blanc sens que el teu cos se’n ressenteixi tota un setmana, segur. En allò màxim que pots aspirar és a anar a dormir tard, potser parlant amb algun amic per la xarxa o compartint un veure en algun jardí, i poca cosa més. Ens hem fet grans, ves!

Terapèutica estival

No, no ha estat pas un silenci terapèutic, encara que ho pugui semblar, les meves obligacions professionals m’han allunyat, involuntàriament del meu contacte diari amb la xarxa. Aquest retir obligat durant aquests cinc dies, ha estat un autèntic calvari per a mi, acostumat com estava a la reflexió diària, a establir aquell diàleg permanent amb els meus amics i amigues, amb els meus lectors, alguns confidents, i fonamentalment per a poder aconseguir de posar sobre el paper (encara que sigui telemàticament) totes aquelles reflexions que per sanitat mental i ideològica cal anar descrivint línia a línia, tot expressant, des dels sentiments més personals fins a aquelles cuites ideològiques o científiques a l’entorn de les ciències socials, evidentment en particular la ciència política.

Obrir un parèntesi que podia semblar vacacional, tot i que no o era, haurà servit també per a provocar aquella recerca entre meus arxius mentals, que em permeti de treure'n alguna cosa d’ara endavant, tot i que sí que sembla que les vacances les podré agafar ja per fi després de la pantotxada dels contenciosos electorals sobre la Diputació de Lleida i els Consells Comarcals; treure deia, el millor de mi, en aquella prosa descoberta recentment i que em porta a escenaris diferents emotius, a viure, en definitiva, noves experiències a través del llenguatge.

És possible, per tant, que a partir de la setmana vinent hi hagi una certa cadència menor en allò d’expressar-me a través dels meus articles al blog, una cadència que anirà probablement vinculada a la obligatorietat del descans que imperativament cal fer en aquestes nostres feines i que jo em vull imposar, perquè la nostra indistinció horària habitual ens deixa, de vegades, a la intempèrie en allò de la necessitat del repòs i cal definir aquells dies en els que hem de ser forçosament nosaltres mateixos; val a dir que això no treu que el blog mantingui una certa renovació periòdica d’articles on intentaré de referir les meves visions de la vida en societat a partir del descobriment d’aquesta desconnexió, com es viu, com ho viuen els ciutadans i les ciutadanes que m'envolten i com es descobreixen a si mateixos en aquests moments de tranquil·litat, o potser no tanta, segons com es miri.