El viatge iniciàtic

"Picaporta d'Hostalric", fotografia original de Montse Esteba

Com se’ns fa de difícil saber quin ha de ser el camí a seguir....

Com se’ns fa de difícil comprendre, tanmateix, quines són les senyals, quins els auguris....

El món s’engoleix a si mateix, fruit de la seva pròpia i immisericorde fe en les essències humanes que acaben essent nogensmenys que la sublimació de realitats distintes als valors immutables que les civilitzacions ens han transmès...

Valors que les tradicions modernes consagren a la virtut primigènia, sigui quina sigui la creença que s’empri, fins i tot en el més vuit context hi resta aquell substrat de culturització que ens aporta el reconeixement i aquest, ens duu més enllà, molt més enllà, d’aquelles condicions d’homes, per recuperar la nostra espiritualitat, les nostres essències, els nostres privilegis sobre tots els essers de la terra....

Haurem descobert que la nostra ànima té i disposa d’un element particular que, tanmateix, hauria de condicionar i condimentar la nostra consciència al llarg del camí de la nostra vida, computant-ne experiències, coneixement, valors transmesos, per conformar aquella veritable santedat que ens dóna l’exercici del bé transformador, quimèric potser, etern, que pentina de colors els cabells de l’alba i ens dirimeix dels instints per esdevenir homes nou, superada aquella tradició infantil que ens ha de dur més lluny de la inicial interpretació escolàstica, per recuperar el viatge transcendent al llarg del desert de la incultura i la infelicitat, fins arribar a la promissió en la que trobem el saber i la consciència feta cultura....

És aleshores quan haurem nascut veritablement a la vida....

Ritmes

Obrir els ulls a noves perspectives des del silenci més absolut, només els sons de la vida que t’acompanyen dibuixen aquelles màgiques sensacions que, tapant absolutament tota essència vital, esdevenen un corredor en les energies que ens envolten com a paraigües existencials. Potser aquell silenci que ens diu, que ens parla de vegades, amb la seva sigilosa presència, ens porti a descobrir noves posicions, noves visions, arreglar aquelles ulleres desenfocades amb les que ho mirem tot plegat, com descobrint que els estris que ens han estat donats ens eren útils però ja no ho són, descobrir, com un silenci pot dir més, molt més que milers i milers de paraules juntes, imprudents, de vegades emprades a l’atzar de l’existència mateixa que ens fa necessària aquella comunicació intranscendent que ens hauria de fer diferents de la resta de sers que ens fan companyia en aquest viatge.

Tancar una porta al peregrinar en la descoberta de les il•lusions, i decidir que hom vol ser de gran, és la decisió més important que hom pot perdre en la vida, encara no és tard, mai és tard per aprendre-la, com qui raona per primera vegada amb el seu esperit i descobreix aquell missatge ocult entre les tovalles del migdia o amagat en un somrís, una altra vegada silenciós, o en el record d’un ésser estimat que va omplir algun moment la teva vida, sense culte, sense mite, només aquell record que es fa present en alguna cèl•lula del teu cervell, amatent a les emocions que ens alimenten també, les emocions que poden sorgir de les coses més simples, més senzilles d’aquest món que se’ns esgota.

Descobrir que vivim per preservar la vida, que vivim per fer del llegat dels somnis alguna cosa de real, saber-nos capaços de liderar aquest espai, aquest entorn, decidir, apostar per deixar de banda retòriques arcaiques i arcaïtzants, discursos idiotitzats i idiotitzants subjectes al dictat dels temps i del mercat, baixar els ritmes, saber-nos amb el deure i el deute amb el nostre món que cal pagar, tard o d’hora, més d’hora que tard, si pot ser.

D'un viatge al voltant dels valors

Distreus la mirada en l’aire, avui que la temperatura enganya i l’hivern se’ns acosta present, sense malícia amb els refredats a la vora, com un regal. Veus juganers els núvols en l‘aire i t’imagines que tot és tranquil, que res no pot torbar aquesta tranquil·la tardor, aquest lluent sol de desembre, encantat ja per les llums que pengen a banda i banda del carrer, com recordant aquells canelobres que el gèlid hivern penjava fa tants anys enrera dels carrers adormits pel fred i l’aire glaçat.

Com descobrir el veritable significat de tot plegat, si ni tan sols se’n coneix el discurs, si difícilment la vida ofereix de vegades la possibilitat de conèixer al teu veí, com saber de la sinceritat o de la malícia, de la rancúnia i l’amor, com de l’odi i l’esperança. De fet les qualitats humanes més corrents s’aventuren al llarg de l’existència en totes les aventures i viatges que el destí ens té guardats ; de vegades també te n’adones que hi ha caixes de vímet que guarden apostolats sinistres que en obrir-se delecten morbositats insanes.

I malgrat tot la vida ens ensenya a ser pacients, a ser prudents, a degustar en el silenci els adagis antics, els relats, com qui es recrea en misteris ocults que salten ufanosos a la vista de qui hi sap veure. Tanmateix saber descobrir en el teu entorn el valor de la bondat, de l’equilibri de la saviesa, no distreu pas d’un viatge al voltant dels valors més intrínsecament nostres i alhora fer-ne bandera i principi.

Potser sí que és un somni, potser sí que resulta difícil avui en dia recrear-te en allò efímer i a la vegada etern, potser sí que pot semblar una subtilesa inútil de pensar només, única i exclusivament el bé, ves a saber, en tot cas, sentir-se satisfet de la feina ben feta és per sí mateix un valor, valor intangible, això sí, però valor en sí mateix.

Font de la imatge treta amb el cercador Google de imatges del blog de Ramon Bassas: http://lacomunidad.elpais.com/ramonbassas